‘És immoral que Florentino Pérez gestioni serveis públics d’atenció a les persones al nostre país’

L’Ajuntament de Barcelona ha adjudicat enguany una de les quatre licitacions del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) a una empresa de Florentino Pérez, Clece, del grup ACS, nascuda com a empresa de neteja. No és ni el primer cas ni l’únic en què serveis socials acaben adjudicats a grans empreses mercantils inexpertes en el sector, i n’acaben excloses entitats socials que oferien aquest servei amb esperit vocacional i sense afany de lucre. De fet, en el cas del SAD a Barcelona, una altra de les empreses que ha guanyat el concurs és Valoriza, del grup de la constructora Sacyr. I a l’Escala, l’empresa de neteja Eulen va guanyar la concessió del CAP municipal, una concessió que fou anul·lada i que ha arribat als tribunals. ‘No són casos aïllats i n’hi haurà cada vegada més’, explica Oriol Illa, president de la Taula del Tercer Sector de Catalunya, que avisa del perill d’aquesta tendència: ‘Són empreses que cerquen nous mercats i escletxes legals per fer negoci, en l’àmbit que sigui, fins i tot en el de l’atenció a les persones, amb les conseqüències que té tot això: la qualitat del servei es deteriora i, alhora, es destrueix progressivament el gran teixit d’entitats socials del nostre país que tenen anys d’experiència i dedicació.’ En aquesta entrevista, Illa explica les causes d’aquest fenomen, alerta dels perills que se’n deriven i hi proposa solucions: ara –diu– ja comencen a ser molt urgents.

—Que Florentino Pérez sigui responsable de l’atenció a les persones a Barcelona sona, si més no, sorprenent…
—Sí, és immoral que algú com Florentino Pérez, amb tot allò que representa, gestioni serveis públics d’atenció a les persones al nostre país. I denota una tendència perillosa i angoixant. Florentino Pérez senzillament vol fer negoci, com ha fet sempre. I en els pressupostos públics de les administracions locals i de les autonomies l’atenció a les persones hi té un pes molt gran, hi mou molts diners. Ell hi veu un nínxol de mercat. El que fan aquestes empreses és extreure recursos públics d’on n’hi ha. Tot això va començar el 2012 i 2013 i ara és més que evident.

—Per què passa?
—Passa que hi ha un canvi de tendència i d’estratègia clar a l’hora d’optar a concursos públics i licitacions. Durant molts anys, aquest país es va alimentar del ‘totxo’, com vulgarment es diu, i de l’obra pública, i es va donar oportunitats a grans empreses com ara ACS, de Florentino. Aquest era el seu negoci: aconseguir la licitació per a una gran obra o infrastructura i construir amb grans marges de benefici. Però quan arriba la crisi econòmica els pressupostos es redueixen i els ingressos d’aquestes empreses també. Alhora, els pressupostos públics per a partides socials, especialment pel que fa a l’atenció a les persones, s’han augmentat, en termes relatius, molt poc. Però hi ha diners i aquestes empreses van allà on hi ha diners. Només el SAD de Barcelona són 113 milions d’euros. Són rosegadores dels pressupostos públics i per això s’han començat a presentar als concursos de serveis d’atenció a les persones, tant si tenen experiència en el sector com si no. El problema és que els guanyen.

—Com s’explica que guanyin aquests concursos sense tenir experiència en el sector? Fan res d’il·legal?
—No, no és il·legal, aquest és el problema, perquè és clarament immoral. Cal canviar la norma, el procediment de les licitacions. Tot això passa en un context de crisi en què les administracions públiques han de satisfer moltes més demandes socials i tenen molts menys recursos perquè els ingressos públics cauen. Què fan les administracions públiques? Decideixen que el criteri principal és el preu. Qui em fa això a preu més barat? Es fa una subhasta en què acaba guanyant aquell que pot oferir el servei al preu més baix. Encara que hi hagi criteris tècnics, el preu acaba essent determinant. Quan parlem de serveis d’atenció a les persones la despesa més gran és la contractació de professionals i, per tant, el resultat és: qui pot pagar professionals a uns preus més baixos? I en això les grans empreses mercantils tenen una capacitat molt gran. Poden tenir pèrdues durant molts anys per esgotar el mercat, destruir el teixit que hi havia i després apujar els preus.

—Qui ofereix normalment aquests serveis al nostre país?
—Entitats socials, del tercer sector social. Són entitats amb experiència de dècades o centenària que sempre han ofert aquests serveis amb un objecte missional i no pas per un afany lucratiu. I ara veuen que tenen un competidor als mateixos concursos amb molta més capacitat però molta menys vocació i experiència. I això passa cada vegada més, en molts sectors socials i en molts municipis: escoles bressol, atenció a la gent gran, immigració…

—Si són empreses inexpertes, si volen fer negoci i si a més paguen sous més baixos… Vol dir que ofereixen un mal servei?
—De segur que el servei se’n ressentirà. Una empresa mercantil té l’únic objectiu de fer diners i repartir dividends. Una fundació, una cooperativa o associació no té per objectiu el lucre, sinó missionalment i emocionalment ajudar algun dels col·lectius que atenem, bé sigui la infància, els discapacitats, la gent gran, la immigració o els desocupats. Per tant, tots els recursos i les energies d’aquestes entitats van a ajudar el col·lectiu pel qual treballen. En el cas d’una mercantil no ha de ser així per força, perquè dedica totes les energies a fer diners. També pot ser que l’empresa mercantil digui, en un moment determinat, que per allò que l’any passat te’n cobrava deu l’any que ve te’n cobrarà quinze perquè no hi té prou benefici. I mentrestant ha liquidat el teixit associatiu. És dramàtic que passi això en un sector tan sensible com el d’atenció a les persones. Té un efecte directíssim. Ara, per avaluar com se’n ressent el servei ha de passar un temps, hem de veure què diuen els professionals que hi treballen, en quines condicions hi treballen, què diuen els usuaris, etc. Però si l’únic criteri són els marges econòmics que n’obté l’empresa que dóna el servei, el risc és massa alt fins i tot per a esperar l’hora de poder-lo avaluar.

—I què s’hi pot fer? Dèieu que el problema era el sistema de licitació…
—Sí, cal articular un sistema perquè en els concursos públics de serveis a les persones no es tingui en compte només el preu, sinó criteris tècnics o socials com ara l’experiència i la trajectòria dels aspirants, clàusules socials i elements que no deixin el concurs a la lliure competència. De fet, una directiva europea del març del 2014 deia per primera vegada que els serveis d’atenció a les persones no s’havien de considerar serveis de mercat, que no n’hi havia prou amb la lliure concurrència i el preu més barat, sinó que s’havien de tenir en compte més elements, tot promovent aquelles entitats que, basades en la no-lucrativitat, el ‘non-profit’, tenien experiència i podien acreditar que la seva activitat fonamental era aquesta.

—No l’hem aplicada, aquesta directiva europea?
—La directiva es va aprovar el març del 2014 i els estats tenien 24 mesos per a implantar-la. És a dir, fins el març d’enguany. L’estat espanyol no ho ha fet. No ho ha fet perquè no ho ha considerat prioritari. També s’ha de dir que en el tercer sector social la realitat del nostre país no és pas igual que al conjunt de l’estat. Aquí tenim un tercer sector molt potent, experimentat i organitzat, força únic.

—I no podem aplicar aquesta directiva sense passar per l’estat?
—Doncs sí, ho podríem fer, perquè les polítiques socials són competències que han estat transferides a les comunitats autònomes. Ho podríem fer i el compromís del govern de Catalunya és de fer-ho. De fet, el 2014 el tercer sector va signar un acord de bones pràctiques per impulsar allò que anomenava clàusules socials en els concursos públics sobre l’atenció a les persones. I, ara per ara, hi ha un decret llei que recull els principis del codi de bones pràctiques. Hi ha el compromís que en pocs mesos s’apliqui un nou model de concertació basat en aquest codi i en la directiva europea.

—Anem tard?
—S’hauria pogut fer abans. Al País Valencià encara no s’ha fet res i en el cas de Catalunya hi ha el compromís però encara no tenim aquest nou model. A les Illes Balears, en canvi, ja ho han fet i n’estan molt satisfets. Tenen un model de concertació que obliga els aspirants a acreditar-se en tot un seguit de clàusules. Potser no hi ha cap model òptim, però de segur que qualsevol model de concertació social com el que demanem, com el de les Illes, que obligui els aspirants a haver de complir uns criteris previs per a acreditar-se, no solament ajudarà a protegir aquest sector tan valuós i útil per al país, sinó que sobretot preservarà la qualitat del servei.

—En el cas del SAD a Barcelona i de les licitacions a empreses de Florentino Pérez, n’heu parlat amb l’ajuntament?
—Sí, l’ajuntament ho troba intolerable, igual que nosaltres. Ho diu. Però veuen que és legal. Però de fet, ells, els polítics, han fet possible que això sigui legal. Aquí hi ha d’haver una feina dels treballadors públics per a articular sistemes que garanteixin que el pressupost públic de prestació de serveis com l’atenció a les persones el puguin gestionar entitats sense afany de lucre. En són conscients, però no n’hi ha prou: han d’elaborar un plec de clàusules que ho garanteixin.

—Si hi ha aquest consens, com és que no s’ha fet abans?
—Perquè cal voluntat política per a fer-ho. No n’hi ha prou de dir que és intolerable, cal actuar. Pel motiu que sigui, no sembla que sigui prioritari. S’ha demostrat que als territoris on hi ha hagut voluntat política s’ha fet, com a les Illes, a l’Aragó i al País Basc. Al final, es tracta que l’administració doni prou valor als serveis socials i sobretot d’atenció a les persones. Creieu que les més de tres mil entitats del tercer sector que hi ha només a Catalunya fan una funció important? El més d’un milió d’usuaris atesos s’han de continuar defensant? Si creieu que sí, doncs fem-ho. Per sort el tercer sector al nostre país, especialment a Catalunya i a les Illes, és fort, però comencem a anar tard i hi ha una amenaça clara. Dit d’una altra manera: si no fem res és impossible que les entitats del tercer sector del nostre país puguin aguantar aquesta envestida gaires anys. I hem de pensar que el tercer sector som tots i tots en som usuaris o usuaris potencials. És tota la societat: escoles bressol, residències, ajudes als joves, atenció als discapacitats, etc. Ja hem tingut, en uns altres àmbits, pèrdues irreparables i ara ens en penedim.

—Per exemple?
—Tot i que no és equivalent, un exemple: fa quatre dies van desaparèixer les obres socials de les caixes, amb més de cent cinquanta anys d’història, amb més de cinc-cents milions d’euros dedicats a obra social. I gairebé ens va semblar una cosa normal i ens van donar entenent que era necessària. Ens han fet aquest gol i ara no podem permetre que ens en facin un altre al tercer sector. És a dir, aquestes pèrdues també vénen una mica de la deixadesa i el desconeixement. O potser hi ha qui s’aprofita d’aquestes situacions de crisi i de deixadesa per fer canvis que beneficien uns quants, però que són perjudicials per a la societat i insalvables anys després. Doncs en aquest cas no ho podem permetre.

Enllaços:

—Codi de bones pràctiques, signat pel tercer sector i la Generalitat de Catalunya (2014).
—Ponència explicativa del model de concertació sobre la contractació pública a les Illes Balears en el V Congrés del Tercer Sector Social.
—Directiva de la Unió Europea sobre la contractació pública (2014).
—Decret llei 3/2016, de 31 de maig, de mesures urgents en matèria de contractació pública.