30.12.2016 - 02:00
|
Actualització: 30.12.2016 - 07:33
‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’ Si algú volia una declaració unilateral d’independència, aquí la té. Aquest és l’article primer de la llei de transitorietat jurídica que Junts pel Sí i la CUP han preparat per a ser aprovada el dia que convingui. En principi, això serà el juny o el juliol d’aquest 2017 que som a punt d’estrenar. Però la realitat posa els fulls de ruta al seu lloc i tot és força imprevisible.
Sí, sí. La realitat és la cosa més tossuda que hi ha. Pots barallar-t’hi. Pots mirar de canviar-la. I fins i tot pots negar-la. Però al final s’acaba imposant sense gaire esforç. És tan tossuda que per moltes estratègies que tinguis per dominar-la, tan sols la pots interpretar. Allò que ara se’n diu fer-ne un relat. No cal quedar-se amb el recent Lakoff. Val més anar als clàssics i recuperar algunes observacions fetes amb la teoria de la construcció social de la realitat de Berger i Luckmann i la idea de legitimació.
Però tampoc no cal anar ara per aquestes branques (interessantíssimes). Ningú no pot defugir els relats. Però hem de fer una mica l’esforç d’analitzar elements, dades, conductes i treure’n conclusions pròpies. I això, a Catalunya i en el context actual, ens portaria inevitablement a refusar aquesta història esgotadora de seduir o convèncer els comuns per fer el camí cap a la independència.
Això del referèndum pactat ho entenc tan sols com una aproximació estratègica. I punt. Res més. No hi haurà referèndum pactat. I què? Ja ho sabem. I qui no ho sàpiga és que no ha viscut en aquest país des de fa mil anys. I jo crec que els qui hi vivien fa mil anys ja ho veien, també, que no hi hauria mai un referèndum pactat. Espanya no pacta referèndums (com diria l’amic Quim Torra). Per tant, qui us prometi un referèndum pactat o el posi de condició, és un ignorant complet o un mentider compulsiu. O ha perdut el sentit del ridícul o la noció de la realitat. Un ximple, vaja.
El món voldria un referèndum pactat. Bé. Més aviat no voldria res. Voldria que paguéssim el deute d’Espanya religiosament i sense protestar. Però si hem de fer soroll i hem d’armar un bon sidral, prefereix un referèndum pactat. A nosaltres ens aniria molt bé. Perquè facilitaria el camí i esvairia incògnites i penalitzacions. Però això no passarà. Correcció: no passarà si abans ni tirem pel dret. Com diu David Fernàndez en un piulet per emmarcar: ‘O hi ha una via democràtica cap a la independència, o hi haurà una via independentista cap a la democràcia.’
Cal fer el numeret (perdoneu que ho digui així) del referèndum pactat de cara a la galeria (llegiu ‘comunitat internacional’). Però que no es despisti ningú. Perquè l’únic camí cap a la independència passa per la unilateralitat primer. Ningú no ens espera (que diria el gran Baixauli). I cal tirar pel dret. Això vol dir fer el referèndum (sense adjectius). I per fer-lo, cal aquesta legalitat catalana aprovada per la majoria del parlament, legítim representant de la sobirania del poble. I és aquí on tornem a l’article primer de la llei de transitorietat: ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social.’
Oi que no podeu deixar de llegir-la, aquesta frase? He he he! És que és molt bona, oi? Doncs és real. És escrita i es pot aprovar aviat. No seran flors i violes. Serà complicadet. Però depèn de la voluntat del poble de Catalunya. No depèn de les cúpules dels partits. Ni de dirigents més o menys mediàtics. Qui ha de sentir-se seduït per ‘Catalunya es constitueix en una república de dret, democràtica i social’ no són les cúpules dels comuns, que ja poden dir missa. Ni tan sols les cúpules de Junts pel Sí o de la CUP. Qui ha de votar això i fer-ho possible és el poble de Catalunya.
Per tant, s’equivocarà qui dediqui l’esforç del numeret del referèndum pactat a seduir les cúpules dels comuns o de qui sigui. El clam pel referèndum pactat és un missatge al món perquè després de l’enèsima negativa espanyola es comprengui el camí del referèndum únic i possible. Deixeu estar les cúpules, que sempre tindran el cul llogat. Adreceu-vos a la gent. Que és la que paga el desastre d’infrastructures que ens ofereix l’estat espanyol. Que és la que paga el munt d’impostos que no serveixen per al seu benestar. Que és la que paga els peatges que no s’haurien d’haver creat mai. Que és la que veu com els seus fills s’amunteguen en classes d’escoles plenes a vessar.
Adreceu-vos a aquesta gent. A tots nosaltres. De polítics que viuen d’aguantar la pastanaga, sempre n’hi haurà. Viuen d’aguantar la pastanaga i dels problemes mai no resolts de la gent. Deuen pensar que, si s’acaba l’espoliació fiscal, no sabran de què protestar i se’ls acabarà el duro. No són ells l’objectiu de cap seducció. És el poble qui decidirà. I el vot d’un Fachin valdrà igual que el d’un comú dels de veritat.
