06.03.2016 - 22:00
(Tot el temps de la lectura se sent un perfum de fressèlies.)
Habitam en un món en què cada vegada més parlen els afàsics.
Vivim en un temps en què es creuen singulars els més lloccomuners.
Som en un món en què tothom diu que ha vist moltes de coses.
I no han vist res: estereotips d’imatges, paraules mortes: tot de màquines de produir blablablà.
Que cadascú es demani què sent.
Que cadascú es pregunti què escolta.
Que cadascú s’interrogui com d’inacabat és.
La pintura no és una imatge, el so és primordial i oblidat com a tal. La tirania tècnica ens duu cap a la insensibilitat.
L’infern és cada vegada més mut, deslletrat i paralític. El paradís és cada vegada més trebolí, parlador i musical.
Cal produir la joia arreu arreu i repartir-la a voler.
Cal conrear el riure a voler i donar-lo amb generositat.
El riure de l’univers, la comèdia de viure tan còmica molts de cops. Allà on ix la joia o el riure hi ha veritat, no ho dubteu.
Els falsos profetes són pesta, infecció contínua. Vius i ungles contra ells que es multipliquen com virus malignes!
Cal fugir d’un món que només vol separacions: no es veu allò que s’escolta, no s’escolta allò que es veu, no es toca el que es llegeix o el que s’escriu, etc. Cal un transvasament simultani dels cinc sentits: passar gust amb els cinc sentits alhora.
El músic Ahmad Jamal em diu: cal escoltar la respiració de l’espai.
I també, tan bé, cal escoltar la respiració, esdevenir espai.
(Podeu sentir tot seguit el text recitat per Biel Mesquida mateix.)
