És constitucional la constitució espanyola? Cinc preguntes incòmodes

L’aprovació de la constitució espanyola ha estat presentada tradicionalment com el moment en què arribà la democràcia a l’estat espanyol. Però, passats els anys, i veient el paper que té, han aparegut veus crítiques i s’han exposat dubtes sobre el seu paper històric i, fins i tot, sobre la seva legitimitat. Us en presentem els principals.

1. Com és que la constitució espanyola no va ser redactada per un parlament constituent?
Segurament, aquest és el fet més rotund per a qüestionar el procés: la constitució espanyola la va redactar un parlament que no era constituent. En qualsevol país, els qui redacten una nova constitució són persones a qui la ciutadania encarrega aquesta tasca concreta, sense limitar-los en cap cas la funció, atès que per definició un procés constituent ho pot canviar tot. Per això, les eleccions constituents es convoquen d’aquesta manera, i no com unes eleccions normals, perquè tothom sigui conscient de les coses que hi ha en joc, i s’acompanyen d’un debat sobre el model de constitució que els parlamentaris redactaran després. Les eleccions del 15 de juny de 1977 no es varen convocar mai com unes eleccions constituents, amb la qual cosa que després els diputats electes elaboressin una constitució és un fet d’una legitimitat més que dubtosa.

2. Per què la constitució respecta els límits marcats pel franquisme en la llei de la reforma política i, per tant, ja neix coartada?
Però, per què no es varen convocar com a constituents, les eleccions? Doncs perquè la convocatòria electoral es va fer a partir de la llei de la reforma política aprovada per les corts franquistes i del subsegüent referèndum organitzat per la dictadura. I la dependència d’aquella llei és el motiu pel qual no es podia escriure una constitució de bell nou, sense cap més límit que la voluntat popular, com hauria estat desitjable. De manera que és en la llei de la reforma política del franquisme, i no pas en la constitució, on cal cercar la justificació legal dels pilars centrals del nou règim postfranquista, aquells que ningú no s’ha atrevit a tocar mai: la forma monàrquica de l’estat, l’imperi de la llei com a font de la sobirania i, fins i tot, la composició de les corts espanyoles, clarament manipulada en favor de les províncies més conservadores per tal de protegir els grups més conservadors originats des del franquisme.

3. Com és que el text copia parts de la llei de la reforma política franquista?
Perquè s’hi basa. Per exemple, l’actual constitució espanyola afirma en el preàmbul que la voluntat del text és “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular”. La formulació és sorprenent perquè posa la llei per damunt de la voluntat popular. Però això és exactament el que diu la llei de la reforma política franquista quan afirma que la democràcia es basa en “la supremacia de la llei”. Només canvia la paraula “supremacia” per “imperi”, dos conceptes perfectament intercanviables. [Podeu trobar el text ací]

Un altre exemple el trobem a la disposició transitòria primera de la llei franquista, on es deixa clar com es triaran el congrés i el senat, amb una minuciositat estudiada per afavorir la sobrerepresentació de les províncies més conservadores. I, en el cas del senat, per a tenir un instrument explícit de blocatge o de repressió: l’aplicació de l’article 155 la va fer un senat on el PP tenia el 46% dels escons malgrat haver aconseguit només el 33% dels vots.

4. La constitució espanyola es va redactar lliurement o va ser tutelada per l’exèrcit?
Aquesta és una altra de les qüestions incòmodes sobre la constitució espanyola. Ja hem vist que no va ser redactada per un congrés constituent i que, per això mateix, es va veure coartada de bon començament. Però és que, a més, durant tot el procés de redacció del text, la interferència dels militars va ser evident. Se sap que el títol de l’actual constitució espanyola que consagra la “indissoluble unitat de la pàtria” va ser redactat en una caserna militar i el van enviar dins un sobre al congrés amb la indicació que l’incorporessin al text. Però aquesta no va ser l’única intromissió de l’exèrcit franquista. N’hi ha una, fins i tot més greu encara, que quaranta anys després explica el discurs del 3 d’octubre de Felipe VI. És la definició del paper del rei espanyol.

Aparentment, segons la constitució espanyola, el rei no té cap paper. Però, com va explicar Herrero de Miñón, si es combinen els articles 62.h, 61 i 8 de la constitució espanyola, es veu clarament que el rei és “el mestre de l’estat d’excepció” perquè “en cas d’una greu crisi constitucional” fins i tot pot “recórrer a l’exèrcit per a fer front a qualsevol intent de subversió”. El rei, doncs, no és cap àrbitre sinó, ben al contrari, la garantia final de la pervivència dels grans límits marcats pel règim franquista a la democràcia espanyola. I només cal recordar el comunicat del Consell Superior de l’Exèrcit del 12 d’abril de 1977, el famós comunicat que protestava per la legalització del Partit Comunista d’Espanya (PCE), per saber la llista concreta d’aquests límits: la unitat d’Espanya, la monarquia proclamada per Franco, la bandera dels vencedors (de la guerra del 1936-39) i “el bon nom de les forces armades”.

5. Per què s’estableix un mecanisme de reforma que, en realitat, impedeix de reformar-la?
El cercle de la dependència de la constitució espanyola respecte de la llei de la reforma política del franquisme es tanca amb la impossibilitat pràctica de reformar la constitució mateixa si la dreta d’arrel franquista no ho vol. Els requisits per a fer un canvi constitucional són tan enormes i difícils que una part de la classe política té a les mans impedir qualsevol reforma que no hagués estat dibuixada als anys setanta. El famós “atado y bien atado” rau exactament ací.