06.03.2024 - 21:40
|
Actualització: 06.03.2024 - 23:04
A la ciutat de València hi ha 837 persones sense llar. 366 són usuàries d’albergs i 471 viuen al carrer. Aquestes dades són del mes d’octubre passat, i són el resultat del darrer cens fet per tots els voluntaris d’entitats que ajuden persones sense sostre. El mecanisme per a fer aquest recompte consisteix a recórrer, durant un dia concret, carrer per carrer tota la ciutat i prendre nota de les persones que hi viuen. Per tant, aquestes dades no són sinó la fotografia d’un dia d’octubre a València. Pot ser que avui hi haja més persones que s’hagen quedat sense un sostre. O pot ser que alguna haja trobat una llar on reprendre la vida. O que algú, que tornava en una furgoneta de fer feines al camp i li havien promès que l’ajudarien a arribar al nord, es trobe abandonat, sense res, assegut a les escales de l’estació d’autobusos.
Perquè així pot començar una persona a no tenir una llar on sentir-se segura, protegida i amb la intimitat preservada. O pot començar també perquè té dues o tres faenes precàries i li apugen tant el preu del lloguer que demà ja no el podrà pagar.
Els recursos a l’abast
Elena Domingo, treballadora social i responsable de comunicació de Sant Joan de Déu, que pertany a la Plataforma Sense Llar de València, diu que és impossible fer una fotografia de les persones que ara dormen i viuen al carrer. “Ja no hi ha un perfil concret de les persones sense llar. La pujada dels preus de lloguer, la dificultat de llogar en una ciutat com València, la fragilitat del món laboral… Hi ha un estudi que diu que, de mitjana, la gent tenim recursos per a viure només dos mesos si no tenim cap ingrés.” A la llista de casos o causes, Domingo encara n’afegeix una que és prou sagnant: “Hi ha molta gent gran que es queda vídua i amb una sola pensió no pot continuar pagant el lloguer.”
L’organització Sant Joan de Déu té un centre d’acollida a València amb cinquanta places per a homes. Actualment, n’hi ha quaranta-sis d’ocupades. Aquest centre treballa de manera coordinada amb les institucions públiques.
La segona vida d’Óscar Muñoz
Un dels residents és Óscar Muñoz, de quaranta-cinc anys. Va nàixer a Barcelona i fa prop de vint anys que viu a València. Va treballar a les fàbriques de Nestlé i de Roca, també a Consum, i ha fet de guàrdia de seguretat en uns quants llocs. Ara és usuari de Sant Joan de Déu, però abans va passar deu anys dormint al carrer. Al riu, al Parterre, allà on fos. Accepta de parlar amb VilaWeb i ens mostra l’habitació que té assignada. Està satisfet de com li van les coses ara que té un sostre, una llar i uns companys amb qui comparteix tallers i vivències.
Diu que a Barcelona hi ha la seua mare, i a Sitges un germà, que és propietari d’un gimnàs i té cinc fills. L’altre germà és a l’atur, ara. Té poca relació amb la família i diu que no el poden ajudar. Explica que es va quedar sense sostre quan el van fer fora del pis on vivia i no va trobar la manera de poder llogar-ne un altre. Ha dormit en bancs i en caixers automàtics. “Arran d’això, vaig començar a beure alcohol, em vaig ajuntar amb un senyor, anàvem a un mercat, anàvem a demanar a una església, em va presentar els seus amics, no sabia que hi havia llocs com aquests per estar-s’hi.”
Al centre ha rebut tota mena d’atencions, com ara, sessions de psicologia i teràpia, però també l’han ajudat a regularitzar la seua situació administrativa. Té declarada una invalidesa del 68% arran d’una baralla al carrer. “Tinc una lesió a l’esquena. Uns romanesos em van pegar amb una biga de ferro. Ara tinc una xicoteta pensió de jubilació i he pogut fer front als deutes.” El seu horitzó és completar els sis mesos que pot romandre a Sant de Déu i després anar a un pis tutelat on tindrà una habitació per a ell.
El pitjor que recorda dels anys que va viure al carrer són les companyies. “El vi, no tenir diners, tenir tanta por. Passava tot el dia en tensió, encara que la gent que ens veia pel barri era amable amb nosaltres. La Carmen era una senyora que em deixava tenir les coses en sa casa i em rentava la roba i m’ajudava, fins que es va fer gran i els fills se la van emportar.” Recorda alguns dels companys de carrer que han mort. Diu que d’un grup d’una quarantena, en queden tres o quatre de vius. Els altres s’han mort, la majoria per excés d’alcohol. “A vegades es compren tres o quatre litres de vi i s’alcen per anar a orinar i cauen morts”, diu.
La relació amb la policia tampoc no era bona, quan era al carrer. “La policia ha sigut el pitjor que m’ha passat a la vida. M’han emmanillat, m’han dut a la comissaria. Jo era en el parc i venia i em deia, has de venir amb nosaltres, i jo preguntava per què, si no havia fet res. Em duien a la comissaria i m’amollaven al cap de cinc minuts. Crec que m’han agafat tres-centes vegades i sempre ho he passat molt malament. Pitjor que en la presó.”
La presó és Picassent, on ha complert tres condemnes, dues de dos mesos, i una d’un mes. Hi va fer amics, diu, i no s’hi estava tan malament com al carrer. “Pensava que ací no em voldrien perquè tinc antecedents, però sí que m’han ajudat. Cada mes em donen una injecció per a matar els impulsos que em retornarien a la beguda i a la mala vida. Ara no puc donar sang ni tornar a beure.”
Víctimes de la violència
La major part de les vegades que les persones sense llar ixen als mitjans de comunicació és perquè se’ls relaciona amb actes violents o com a focus d’inseguretat ciutadana. A València va passar fa unes setmanes, quan el regidor de Parcs i Jardins, de Vox, va anunciar la intenció d’instal·lar basses davall els ponts del caixer vell del Túria per a evitar que hi haja assentaments. En el riu no n’hi ha, d’assentaments. És una manifestació d’aporofòbia del regidor de Vox que va accentuar i refermar uns dies després quan una persona amb problemes mentals, sense sostre, en va matar una altra que dormia davall un pont al llit del riu. Actualment, hi ha un centenar de persones que dormen en el riu. La resta de persones sense llar busca altres espais de la ciutat. En alguns casos, són assentaments que les organitzacions que els ajuden tenen localitzats, però no els comuniquen per preservar-ne la intimitat i la seguretat. Uns altres s’acomoden en zones molt cèntriques de la ciutat.
Juanma Rodilla, coordinador de Sant Joan de Déu a València, capgira l’estatística i diu que el cens de persones sense llar també té dades sobre la violència, però la que reben aquestes persones que es troben en una situació de desprotecció màxima. “Són dades aterridores. Vuit de cada deu persones sense llar han sigut víctimes de la violència. Nosaltres intentem d’explicar que el problema no és la violència en si mateixa, sinó que les persones són en el carrer i això és una vulnerabilitat perquè els pot passar qualsevol cosa.”
Solucions urgents i vinculació
Rodilla explica que una de les tasques de la seua organització és donar solucions urgents als casos més complicats, com ara, quan són famílies amb infants. En aquestes circumstàncies, la vulnerabilitat és molt gran i entre totes les organitzacions es troba una solució per a evitar que els xiquets dormen al carrer. Hi ha un sistema d’urgències socials que de seguida es posa en marxa, diu.
L’alcoholisme de què parla Óscar Muñoz, i també la drogoaddicció, és, aquests darrers temps, més una conseqüència que no una causa que fa que una persona perda la llar i les relacions amb la família o la xarxa d’amistats que el podria sostenir abans d’arribar a aquesta situació. “Aquests casos tenen un abordatge complex, perquè necessiten una atenció de la part social, però també de la part sanitària. Per això, quan arriben a l’estructura de suport és molt complicat i cal anar amb molt de compte de fer un discurs de culpabilitat, perquè a vegades es fa un discurs simple i es diu que les persones es troben sense llar perquè són alcohòliques o perquè tenen problemes de salut mental”, diu Rodilla.
Una de les coses que reivindica el coordinador de Sant Joan de Déu és que tant la seua associació com la resta de la plataforma fan assistencialisme, però també donen eines per a ajudar la gent a eixir de la situació. Ho fan amb programes per a ajudar-los a formar-se i a trobar feina. “La idea és que aquestes persones siguen capaces no de sortir del carrer i estar en un habitatge massificat o en una xabola, sinó que troben una feina i puguen llogar una habitació o una casa en una situació òptima i digna. La gent no vol estar malament”, diu.
La cabuderia de José Ramón Jiménez
José Ramón Jiménez, amb jota, insisteix, és de València i té cinquanta-vuit anys. És un electricista dels bons, diu. Quan feia sis anys que era al carrer va deixar de comptar el temps. Ara passa el seu segon període a Sant Joan de Déu. La primera volta que hi va ser, diu que en va voler sortir massa aviat, que no estava preparat. Té una ex-dona, dos fills i dos néts que no veu. Diu que el corca la impaciència i que aquesta és, justament, una de les coses que treballa en el centre. No vol explicar clarament què el va dur al carrer per respecte a la seua mare i la seua filla.
Parlem en la mateixa sala on abans ha estat Óscar Muñoz. El record de la primera nit que va passar al carrer no és ni dolç ni amarg. “La meua família em va dir que havia d’anar-me’n a un centre. O al centre o al carrer, em digueren. Van ser molt radicals. Vaig anar a un alberg i només podia estar-m’hi tres dies. Al carrer, s’hi dorm d’una manera molt natural. La primera nit és la menys significativa perquè no n’ets conscient del tot. Veus més gent. Saps que hi ha més indigents. Penses que avui dorms en un banc perquè t’has quedat en un poble lluny de casa. Després t’adones de tot. I hi ha la meua cabuderia.”
Quan Jiménez va començar a viure al carrer, els caixers automàtics encara eren accessibles. “Ningú és infeliç al carrer. Estàs en una situació de supervivència perquè cada dia, quan et despertes, és una alegria. Et sents orgullós de tu, de com aguantes. Coneixes més gent i penses, què faig? Em pegue un tret? No. Si no fos per la família, pot arribar a ser divertit i tot”, diu. “La gent et veu sempre en el mateix lloc. Ja han passat tres Nadals, per exemple, o dos estius, però la família no ho veu igual.”
José Ramón Jiménez té una expressió molt dura en la cara quan parla així. És molt reflexiu i ha pensat molt sobre el fet d’haver viscut al carrer. “Quan era al carrer, mirava les finques i quasi hi veia presons, pensava que la gent de dins era en una presó. Pensava que aquella gent no podia ser tan feliç com jo. Estan més fotuts, pensava. No hi vull tornar, és clar, però no en tinc un mal record”, diu, i ho compara amb tornar de la guerra. “Estàs content de tornar-ne viu, però no hi vols tornar.”
Quant a les addiccions, José Ramón Jiménez reconeix que en el carrer bevia perquè només amb un cartó de vi aconseguia dormir. “Supose que la gent considera que sí que sóc alcohòlic, però quan entre ací, d’un dia per l’altre, això s’acaba, no he tingut cap problema per a deixar-ho.
Contràriament al seu company Óscar Muñoz, ell no ha tingut problemes amb la policia. La decisió de tornar a entrar a la institució per segona volta també té a veure amb l’obstinació que a vegades l’ha dut a perdre tot allò que tenia. “Bé, a vegades algú vol continuar lluitant perquè pensa que si té una injecció econòmica aconseguirà demostrar que la seua situació és circumstancial, i que aquesta circumstància canviarà. I ho vols fer ràpidament. No vols passar un any en un alberg recuperant-te i descansant. Aquest any sobra. Tu vols eixir. Et costa molt reconèixer que les presses no són bones”, diu.
Ara espera assolir aquesta calma, obtenir una feina i capitalitzar-se una mica. Està neguitós perquè, malgrat que ha fet tots els papers, no ha cobrat la renda bàsica, i aquest neguit el torna a dur a aquesta sensació de límit. És, diu, una victòria, la paciència que té en veure que els seus companys han rebut l’ingrés i ell no.
Reivindica el seu ofici d’electricista i diu que no li importaria ser autònom i cobrir llocs de feina en moments de molta demanda, però encara no ha arribat al punt d’equilibri per a buscar feina de manera activa. “Amb la meua cabuderia podria fer-la grossa si entre en una empresa i dic el que pense a la primera. Sóc molt salvatge, encara. Faig teràpia per a treballar això.”
Recórrer la ciutat amb bicicleta
Fa un any que Agustín Albaladejo és un dels treballadors de l’equip de carrer que, amb Chema Ruiz, recorren València amb bicicleta. De manera circular, districte a districte, barri a barri i carrer a carrer. La seua tasca és acostar-se amb respecte a les persones que viuen al carrer i sense envair-ne la intimitat. Es coordina amb altres activitats de la Plataforma Sense Llar. “A banda del registre de persones, quan ja hem fet el primer contacte, intentem de vincular-nos-hi, acostar-nos-hi i ajudar-los en allò que necessiten. A vegades és burocràcia, tràmits i coses que puguen necessitar.”
Coincideix amb Juanma Rodilla i amb Elena Domingo que és molt complicat de fer un perfil de persones sense llar. “Hi ha tantes realitats com persones. Fa un any que treballe al carrer i no sóc capaç de fer un resum estàndard de persones. Però sí que puc dir, per exemple, que hi ha més homes que no pas dones, perquè les dones tenen un circuit més d’integritat.”
Ell és qui explica el cas de la persona estrangera que és al carrer i no sap per què. Se’l va trobar fa uns dies. “Em va dir que havia fet de temporer a prop de València i que havia arribat amb la gent que el va contractar. Quan van ser a l’estació d’autobusos, li van dir que anaven a traure diners i després continuarien cap a França. I allà el van deixar. Fa vint dies que és al carrer. Un home que no és d’ací i que de sobte s’ha vist sense res, sense conèixer cap recurs i sense informació. El nostre objectiu és acostar-nos-hi i donar-los la informació.”
Abans de començar la ruta, Albaladejo diu a VilaWeb que en aquest any de feina pels carrers no ha tingut problemes greus. “És veritat que una vegada un home em va dir, no vull res, gràcies. Ja està, però la resta de vegades, quan t’hi acostes, la gent ho agraeix.”
Després de parlar, acompanyem Agustín i Chema en la ruta pel riu. En un banc hi ha algú capcot. El tenen vist i controlat. S’hi acosten. Potser ha begut massa i els demana un entrepà que els ciclistes s’afanyen a anar a buscar. Quan li’l donen, intercanvien unes paraules i se’n van. El vincle s’ha mantingut.
