24.02.2021 - 21:50
Ahir vaig participar en un dels diversos actes que organitza el PEN club català en defensa de Pablo Hasel. I en la conversa va aparèixer un tema que aquestes darreres hores, de manera inquietant, sembla haver-se posat de moda: el mateix dret de llibertat d’expressió que empara Pablo Hasel ha de ser reconegut també als qui prediquen l’odi contra seu o contra la gent que defensem els seus drets?
A les xarxes socials i en molts estaments professionals, sobretot periodístics, el debat s’ha encès. I s’ha encès artificialment, cosa ben sorprenent. Certament, impressiona de veure l’organització que hi ha al darrere d’aquest contraatac. Organització evidentment ben finançada. Funcionarial. Perquè no crec que siga possible de cap més manera l’enorme quantitat de faena que porta comptes desconeguts a rastrejar, per exemple, piulades d’anys enrere per mirar de presentar-nos a tots com a gent contradictòria, que diem blanc en un cas i negre en un altre. Arran de la impossibilitat material de defensar-se, volen confondre’ns sobre l’abast d’aquest dret de llibertat d’expressió. De manera que crec que avui paga la pena de reflexionar-hi i anar a fons.
Quan jo defense el dret de Pablo Hasel a dir allò que crega convenient, partesc de quatre posicions. La primera és que em defense a mi mateix, perquè en qualsevol moment em podria passar això que li passa a ell. La segona és que defense en abstracte el dret de tenir opinió i de fer-la pública. La tercera és que ho defense amb independència de la forma que adopte i que a mi em puga agradar més o menys o hi puga combregar més o menys. Però la quarta, i aquesta és per mi la important, és que defense específicament el dret de discrepar del poder. Perquè les opinions que han de ser protegides no són totes, no ens enganyem, sinó aquelles que el poder considera perilloses i que poden tenir conseqüències per a qui les diu. Loquillo, per a dir un nom, pot dir allò que li done la gana sense tenir por de les conseqüències i Hasel no. I ací hi ha una diferència substancial. Els drets no es defensen mai en abstracte, sempre s’han defensat, es defensen i es defensaran contra el poder.
I és precisament per això que una de les eines que el poder fa servir cada vegada amb més intencionalitat és la relativització dels drets. Jugant a la confusió amb els conceptes. Un exemple consolidat i espectacular d’aquesta pràctica el veiem quan una crítica, una burla o un atac a la policia, per exemple, es considera delicte d’odi, com ha passat en el cas del còmic de l’Estela. I així se subverteix el concepte i es capgira totalment. La idea que hi ha delictes d’odi es va poder imposar com un mecanisme de defensa de les minories, dels perseguits contra els perseguidors. I aquesta és la seua única raó de ser. Així doncs, perd tot el sentit si resulta que, amb un joc de mans, pot acabar esdevenint una eina més al calaix, ja ben ple d’eines, dels perseguidors. És simplement absurd.
Per això no és de cap manera igual defensar una persona, un pensament, una opinió perseguida des del poder que defensar una persona, un pensament, una opinió, que s’empara en el poder. Perquè no és equiparable –a veure si pararem bojos, si no– que Pablo Hasel insulte Juan Carlos i que Juan Carlos insulte Pablo Hasel. No és una qüestió d’insults. La defensa de la llibertat d’expressió no és solament la defensa d’un dret d’opinar sinó la defensa de la igualtat de totes les opinions, perquè aquesta és l’única manera de dur a la pràctica un debat no viciat d’entrada. I això implica necessàriament protegir, efectivament, sempre, les opinions minoritàries. Les que perillen.
Però cal deixar clar que aquest, aparent, desequilibri que expose, a favor dels dissidents no té res d’estrany ni és antidemocràtic. A l’inrevés. És un mecanisme que apliquem cada dia en uns altres terrenys sense considerar que siga tot això. Provaré d’explicar-ho amb un exemple que crec que és de consens i per això s’entén fàcilment. Si ens demanem si tots els xiquets han de tenir el mateix dret de rebre educació, la nostra resposta, la de la immensa majoria, serà que sí. Que això és just perquè la igualtat és un valor social important. Ara, haurien de tenir més recursos, més finançament, per exemple, els alumnes més pobres, per a corregir les dificultats de les quals arranquen i així equiparar-los per la base, tot fent realitat el principi que tothom, efectivament, té la mateixa oportunitat de ser educat? Quan formulem aquesta pregunta la immensa majoria de la societat l’assumeix positivament, excepte en confins ideològics molt extrems. Doncs bé, no fem sinó aplicar la diferència entre igualtat i equitat. I reconeixem que perquè hi haja igualtat certa és imprescindible un factor de correcció, que és l’equitat. O no hi haurà igualtat, de fet.
Doncs això és igual. No pot ser mai de la vida equiparable defensar un comunista com Pablo Hasel i defensar un monarca. Perquè el perseguit, a qui li posen totes les traves d’entrada, és el comunista. Oimés quan les discrepàncies possibles que naixen de l’exercici de la llibertat d’expressió resulta que van per la via penal. Entenguem-nos: Hasel pot entrar a la presó, entre més coses, per haver dit que Juan Carlos és un lladre però Juan Carlos, essent un lladre, no hi entra, a la presó. I ara em direu a mi que sense tenir garantit el dret simètric d’entrar a la presó, en canvi sí que han de tenir tots dos el dret simètric d’expressió? De debò?
L’argument val per a tot el planeta, però en el cas espanyol la gravetat del cas Hasel finalment té a veure també amb el recurs al dret penal per a silenciar-lo. O, dit d’una altra manera, té a veure amb les dues característiques que diferencien l’estat espanyol d’una democràcia qualsevol: que no hi ha igualtat efectiva dels ciutadans davant la llei i que s’aplica el codi penal, tot vulnerant la separació de poders, per a conduir operacions polítiques contra els qui l’estat identifica com a dissidents. Que no us emboliquen, doncs, amb sopars de duro…
PS. Ací teniu el vídeo de l’acte, per si us interessa:
