És aquí on volien dur-nos?

Ja veus on som. Enlairant cartells enginyosos per a exigir drets tan bàsics, tan fonamentals, que cap societat democràtica no s’entén si no els té. Em demano si no som on volien dur-nos. I ja em disculpo d’entrada: potser aquest grapat de ratlles tindran flaire de capficament, però és que les he començades a escriure amb les celles arrufades*.

D’acord, res de nou, res que no sabéssim. Tantes vegades l’estat espanyol ha ensenyat la poteta i tantes vegades hem obert la porta confiats, que a hores d’ara ja no ens empassem cap conte. I tanmateix, fa quatre dies encara sentíem que ui, no, això no s’atrevirà pas a fer-ho. I han anat passant els dies, els mesos, i la regressió democràtica, la vulneració de drets fonamentals ha estat tan flagrant, que no em sé imaginar la feinada que ve ara per a recuperar-los i fer-los valer.

Que ens havíem arromangat i fet la pinya més gran per un objectiu comú, que era la independència; i després ens trobàvem arromangant-nos per defensar les urnes, que és la sobirania, que és la veu del poble, que és qui mana; i ara ens pleguem les mànigues fins als colzes i els pantalons fins als camals per defensar el dret fonamental de dir què pensem sense que ens tanquin a la garjola, d’expressar-nos i manifestar-nos i queixar-nos lliurement i sense por.

He dit por? L’hem mastegada, l’hem vista als ulls dels altres. Encara que no quedi bé dir-ho, encara que ho diguem fluixet. Lògica i legítima, la por, començant per la meva. Ara: de què serveix empassar-se-la? Si volem ser persones lliures en una societat lliure, potser caldrà aplegar totes aquestes pors i escopir-les. I fer que valgui la pena viure. L’alternativa a plantar cara és mossegar-se la llengua fins que, de tan adolorida, ja no puguem ni parlar. Qui vol donar-los el gust de tenir-nos muts?

Demà pots ser tu, puc ser jo, i malament rai si això ens intimida, per molt legítim que sigui el sentiment. Jo no vull viure en un lloc on la gent tingui por de dir què pensa, i fa mesos que això passa; on hàgim de recórrer a metàfores i fer reunions clandestines per por que ens vinguin a buscar (un altre cop de matinada); on ens hàgim resignat a viure entre murs, cansats d’intentar-los saltar. Davant aquesta regressió democràtica tan bèstia i impune de l’estat espanyol, és més necessari que mai no callar.

Ja veus on som. Fent accions per a defensar els drets civils més bàsics. I em demano si no som allà on volien: tan ocupats entomant la repressió constant de cada dia i havent de batallar pels drets més elementals que no tinguem temps d’avançar en el camí que havíem començat a fer cap a la República.

(*Encara no s’havien aturat les rotatives per l’alliberament de Puigdemont a Alemanya. Això no canvia el grau de repressió de l’estat espanyol, però sí una mica l’ànim i, per què no, potser també les esperances.)