Erupció en tres actes: 17 de juny, 5 de juliol, 23 de juliol

L’estat espanyol ha entrat en fase d’erupció. Vénen tres dates essencials: el 17 de juny, quan es constituiran els ajuntaments i es triarà qui els governa; el 5 de juliol, quan el Tribunal General de la Unió Europea dictarà sentència sobre la immunitat del president Carles Puigdemont; i el 23 de juliol, dia de les eleccions avançades per Pedro Sánchez. El missatge de les urnes, abans-d’ahir, va ser rotund: final de cicle. En aquestes dates es dirimirà l’abast de la lava, és a dir, fins a quin punt serà traumàtic el canvi. Per a cada data, una qüestió essencial: si Xavier Trias aconsegueix governar i quants pactes hi ha de Junts i Esquerra amb el PSC; què fa a partir d’ara el president a l’exili; i la força de Vox dins la previsible majoria que configurarà amb Alberto Núñez Feijóo.

El PP té el control del moment a Espanya. El sector possibilista de Junts el té a Catalunya, perquè el PSC no ha millorat tant com sembla. La trompada històrica de Pedro Sánchez li enfosqueix el triomf en vots a Catalunya: els socialistes han recuperat Lleida i Tarragona, feus ja quasi tradicionals, però difícilment governaran ni a Girona ni a Barcelona, on Sánchez va posar tota la carn a la graella. El PSC només reintegra Ciutadans. Girona ho mostra. Allí, el millor resultat de Joaquim Nadal, avui conseller per ERC, va ser una majoria absoluta amb 15 regidors de 25. Ahir, la socialista Sílvia Paneque va obtenir-ne 8, i 8 més van ser per a Lluc Salellas, que tenia el suport de molts pesos pesants de l’era Nadal. Com una poma migpartida. El PSC té un problema amb els catalanistes.

ERC ha perdut totes les batalles importants. Ha guanyat en regidors, però Junts l’ha superada en vots i li ha pres fins i tot la victòria a la capital. “Els resultats ens diuen que tenim molta feina per fer”, va dir ahir Oriol Junqueras. La feina és repensar l’estratègia per aturar el cop. La pressa de Sánchez es podria encomanar aviat a la Generalitat. Un govern del PP, i encara més amb Vox, esbocinaria la taula del diàleg i faria sonar encara més rocambolesc l’acord de la claredat per a fer un referèndum. Fins i tot un referèndum sobre una reforma de l’estatut, com suggeria fa pocs dies la politòloga Astrid Barrio, membre del consell acadèmic de l’acord. Ara Esquerra s’escarrassarà a reduir la imatge de rendició que ha transmès ufanament els últims anys i mirarà de contraposar-se al PSC.

La victòria de Trias també és un altre cop dur per als socialistes. Amb l’anunci d’eleccions, els pactes a Barcelona encara són més difícils. La remor que se sentia quan Junts va trencar el govern amb Esquerra –“S’han llançat pel barranc, ara no tindran socis”– s’ha acabat. El PSC tampoc no té prou geometria variable en les aliances. ERC ha optat per la contraposició al PSC, que acusen justament d’haver expulsat el catalanisme, i el món convergent encara sembla tenir musculatura per a prendre la centralitat pragmàtica tant a republicans com a socialistes. L’esquema del febrer del 2021, un triple empat vora la trentena d’escons, serà llarg. Salvador Illa pot arribar a governar la legislatura vinent, però el PSC no serà hegemònic a Catalunya.

Junts ha passat una prova de foc. El primer pas de l’operació Convergència ha funcionat. El president Puigdemont la reivindica. El miratge que havia deixat la presidència del partit per a organitzar la independència des de la clandestinitat de l’exili es va esfumant. Puigdemont torna a ser Junts. Després del silenci forçat pels equilibris de Trias, el lligam és explícit. “Dir que Xavier Trias quedaria despenjat de la cursa per l’alcaldia, quan tots els nostres sondejos interns deien el contrari, és una forma de corrupció”, va dir ahir. El possessiu és important. “Els nostres sondejos” era una declaració de pertinença: el sector legitimista de Junts es fa responsable de la candidatura que tenia el suport de Jordi Pujol i Miquel Roca. El militant que Puigdemont porta dins ha emergit les últimes hores.

Avui un altre possessiu. “Eleccions? Cap problema, nosaltres estem preparats”, ha piulat Puigdemont, amb una fotografia de Míriam Nogueras. Sembla un dard dirigit a l’ex-conseller Jaume Giró, que poc després ha anunciat que també vol el primer lloc a Madrid. Giró vol encarnar el peix al cove ben fet. Nogueras parla més sovint d’aconseguir la independència, però troba la manera de combinar-ho amb l’autonomisme. En una entrevista a TVE va defensar fa pocs mesos el pacte amb el PSC a la Diputació de Barcelona. Junts continua cercant el centre de gravetat, però mentrestant ensuma la flaquesa d’Esquerra i ja li ha ofert d’anar plegats a Madrid. La maniobra els podria servir contra l’abstenció, que abans-d’ahir els va fer mal. La sentència del 5 de juliol sobre la immunitat no serà ferma, però pot incendiar la campanya, que comença tres dies després. Puigdemont serà protagonista aquest estiu.

El mapa peninsular d’ahir és la derrota de tots els experiments que, d’ençà del 2014, l’estat ha alimentat per a frenar l’independentisme. Podem i Ciutadans enfilen cap a la desaparició. El llegat d’Albert Rivera és l’espanyolització del PSC. El llegat de Podem és el desballestament: no ha arrelat enlloc. Fins i tot a Madrid, on va néixer, ha desaparegut. La poca mica que en queda, transformada en el laborisme tou d’Íñigo Errejón, s’ha condensat en regionalisme madrileny. És la manifestació d’un problema estructural. Podem, el partit que havia de crear el Ministeri de la Plurinacionalitat, sempre va ser una cosa profundament centralista. Al País Valencià i les Illes, per una altra banda, el Botànic i el govern de progrés s’han fos sense haver llegat cap canvi nacional important. L’independentisme ha perdut mobilització. Una onada blava del PP pot canviar moltes coses.