15.03.2025 - 21:40
En el camp energètic, vam començar el segle XXI amb el debat sobre l’exhauriment del petroli i les greus conseqüències que ens duria, com ara l’escassetat i augment desorbitat de molts productes, l’esfondrament econòmic de països sencers, conflictes i guerres. Es va anomenar la tesi del “pic del petroli”, en què es barrejava coneixement tècnic, ideologies polítiques i interessos econòmics. Fins i tot mitjans generalistes en publicaven reportatges especials l’any 2006, en què explicaven com hauríem de viure en un món amb poc petroli i una inseguretat energètica crònica que podria estendre el pànic. Les implicacions geopolítiques també havien de ser greus, però alhora es donava per fet que l’energia de fonts fòssils continuaria dominant el segle que arrencava. Tanmateix, durant aquests darrers mesos, alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli l’han donada per morta, i han reconegut els errors conceptuals que van cometre. Certament, el món s’acosta a un pic del petroli, però no pels motius que s’adduïen i descartant la visió apocalíptica de les conseqüències que se’n deriven. Un dels motius principals en l’error de la tesi ha estat la irrupció de les renovables, que permet d’albirar un futur sense combustibles fòssils. De fet, segons l’Agència Internacional de l’Energia en un informe de fa pocs dies, ja hem entrat en una nova era energètica marcada per l’electricitat, no pas pels combustibles fòssils.
Un debat tècnic que va arribar a l’espai públic amb preceptes equivocats
Sobre el pic de producció de petroli se n’ha parlat en el camp de la geologia d’ençà de la dècada dels setanta del segle XX, si no abans. S’havia observat que el pic de descobriments de nous jaciments de petroli s’havia esdevingut durant la dècada dels seixanta i que els jaciments més importants del món s’exhaurien progressivament. Dins el camp energètic, per suplir un futur amb menys petroli es va anar donant més importància al gas, el combustible fòssil de tercera generació, després del petroli i el carbó. A banda, es va cercar petroli de fonts no convencionals, en relació amb les fonts tradicionals que s’havien fet servir fins llavors. Tanmateix, en canviar de segle, aquest debat geològic i energètic va transcendir al públic general i s’hi afegiren científics de més disciplines i activistes d’ideologies polítiques diverses. S’anunciava que en pocs anys havia de començar a escassejar el petroli, cosa que faria que els països lluitessin entre si per aconseguir-lo, de manera que el Primer Món intensificaria l’explotació del Tercer Món, hi hauria pujades del preu del menjar i productes quotidians i els ciutadans s’empobririen greument, inclosos els occidentals. El panorama que s’obria era que ens havíem d’acostumar a l’escassetat de molts productes del nostre dia a dia, talls energètics freqüents i cues a les benzineres, per exemple. L’economia decreixeria i hauríem de tornar a un estil de vida propi de segles passats per adaptar-nos-hi.
Tanmateix, aquesta situació, que s’havia d’esdevenir durant la dècada del 2010, no s’ha esdevingut i alguns dels principals defensors internacionals de la tesi del pic del petroli n’han fet autocrítica darrerament. En què es van equivocar, segons que reconeixen? En primer lloc, ignoraven les innovacions que hi havia en el camp de l’exploració geològica. El de més impacte, el que va fer miques totes les previsions, va ser el fracking. Aquesta tècnica serveix per a extreure petroli de roques impermeabilitzades on se sap que n’hi ha molt, però que no s’ha trobat la manera de recuperar-lo d’una manera econòmicament rendible i en grans volums. A les tècniques de perforació horitzontals desenvolupades per extreure petroli des de plataformes marines a la mar del Nord (entre més) anys abans, ara s’hi afegia la fractura hidràulica, per a trencar aquestes roques en grans volums, passant-les d’impermeables a permeables i fent recuperable un petroli immòbil fins aleshores. El boom del fracking ha fet que els EUA hagin doblat i més la producció de petroli d’ençà del 2008, i s’ha convertit en el primer productor mundial de gas i petroli. Han deixat enrere els anys en què havien tingut una baixada de producció, el seu pic de petroli particular.
En alguns altres països l’impacte ambiental del fracking ha fet que hi fos prohibit. Però, sigui com sigui, ha fet augmentar les reserves de petroli, per si un dia calgués recórrer-hi. Un altre error conceptual va ser el desconeixement dels mecanismes que actuen sobre la mineria. Amb confusions sobre els conceptes geològics de “reserves” i “recursos” i també sobre els mecanismes de mercat propis del sistema capitalista que matisen aquests conceptes. El recurs correspon a l’estimació de la quantitat d’un element (en aquest cas, petroli) i la reserva és la quantitat que se’n pot extreure de manera rendible. Però tant, l’estimació del recurs i de l’extracció depèn de l’interès econòmic i de la tecnologia que es desenvolupi. Dit d’una altra manera, si el preu d’un element puja, hi ha més interès a invertir-hi perquè se n’obtenen guanys més grans. A més, l’augment del preu té unes quantes conseqüències. Primer, en baixa la demanda, cosa que ens obliga a usar-lo amb més eficiència, evitant-ne el malbaratament i allargant-ne la reserva.
En segon terme, s’inverteix en recerca geològica per localitzar més recursos, tot i que els resultats es veuen al cap d’anys. A més, entre els recursos ja localitzats, un augment del preu fa que sigui rendible econòmicament d’extreure la part del recurs que abans no ho era i que, per tant, no es considerava reserva. L’encariment pot augmentar les reserves, paradoxalment. I, a més, també és un incentiu per a la innovació tecnològica d’extracció, com va passar amb el fracking. Tot plegat fa que n’augmenti el subministrament, fent que torni a baixar el preu. Un equilibri econòmic dinàmic a diverses bandes al qual els defensors de la tesi del col·lapse no van donar prou importància per motius ideològics (especialment dels anticapitalistes), com admeten ara. I que relativitza, fins a cert punt, els valors de les reserves i els recursos, fins aleshores considerats valors inamovibles.
Però, més enllà d’aquestes consideracions teòriques, hi ha la realitat dels fets pràctics: la producció de petroli continua pujant. I, contradictòriament, la majoria d’experts coincideixen a dir que som molt a prop d’un pic del petroli. Com quedem? Bé, és que és una altra mena de pic.
El pic és a punt d’arribar, però serà de demanda, no de producció
La tesi del pic del petroli es basava en el límit de producció. És a dir, que encara que necessitéssim i volguéssim més petroli, els pous d’extracció s’exhauririen i no en trobaríem prou de nous per a substituir els que avui són productius. L’extracció de petroli aniria baixant progressivament i ens hi hauríem d’adaptar tant sí com no. Com hem dit, aquesta situació no s’ha esdevingut i tot fa pensar que no s’esdevindrà. Perquè un altre aspecte que no van considerar els defensors de la tesi del pic de petroli és el de les alternatives tecnològiques. Quan una tecnologia o element s’encareix, se’n cerquen alternatives. Tot amb tot, una de les conseqüències d’aquest debat, sovint alarmista i basat en conceptes erronis, és que ha estat un incentiu per a trobar alternatives als combustibles fòssils. En concret, l’energia solar i l’eòlica i les bateries.
A començament del segle XXI els combustibles fòssils es veien com l’única font energètica universal possible. Les renovables existents fins aleshores, la hidràulica i la biomassa, no podien subministrar tota l’energia que necessitàvem. Alhora, l’eòlica i la solar eren massa cares per a una aplicació general. L’electricitat representava menys d’un quart del consum energètic i no es veia com una alternativa viable als combustibles fòssils, tampoc. Però la Xina, un país que s’anava desenvolupament acceleradament i que no es podia permetre limitacions energètiques (i també que volia superar tecnològicament Occident) va decidir de jugar fort a favor de les renovables i l’electrificació del seu sistema energètic. Començava l’extraordinari abaratiment de plaques solars, bateries i cotxes elèctrics.
Avui dia comencem a veure els efectes de l’electrificació de l’economia de molts països i ja hi ha senyals que ben aviat necessitarem menys petroli. Haurem arribat a un màxim de producció de petroli a partir del qual començarà a baixar-ne la producció. És a dir, el pic s’esdevindrà, però serà un pic de demanda, no pas de producció. La demanda començarà a baixar d’aquí a molt poc. De fet, no serà la primera vegada que hi ha un pic de demanda amb un combustible fòssil. Al Regne Unit, el primer país occidental a fer servir carbó de manera generalitzada a partir del segle XV, el pic de producció de carbó es va assolir als anys cinquanta del segle XX, i a partir de llavors va començar a baixar-ne el consum acceleradament. Avui, el volum de consum de carbó és el més baix d’ençà del 1666 i no hi ha hagut cap esfondrament econòmic. El motiu és que va ser substituït pel petroli i el gas, que tenen més bones propietats. Actualment, a aquests dos combustibles fòssils els espera un futur idèntic en mans de les renovables, pels mateixos motius: són millors i, a més, més barates.
Hem entrat a l’era de l’electricitat
Fa poques setmanes l’Agència Internacional de l’Energia (AIE) presentava l’informe Electricitat 2025. Anàlisi i previsions per al 2027, en què analitza la situació energètica internacional. El primer diagnòstic és clar: “El fort creixement de la demanda d’electricitat anuncia una nova era de l’electricitat, amb una demanda que augmentarà fins al 2027.” El món comença a mostrar signes que s’electrificarà molt més que no pas ara. L’electricitat ja representa el 28% del consum energètic total de la Xina, el percentatge més alt del món, molt més que no el dels EUA (22%) i la UE (21%). Segons l’agència internacional, la UE encara es recupera de la greu crisi energètica del 2022, quan el consum d’electricitat va baixar d’un 3%, igual com el 2023, en què es van atènyer uns valors mai no vistos en dues dècades.
El 2024 la demanda mundial d’electricitat va pujar d’un 4,3%, molt per sobre del 2,5% de l’any anterior. L’AIE preveu que el creixement voregi el 4% fins al 2027, amb un augment de producció “sense precedents” de 3.500 TWh, l’equivalent a un nou Japó cada any, en termes de consum elèctric. Aquest fort creixement és encapçalat per economies emergents i representa un 85% de l’augment. Amb tot, la Xina, per si sola, és la responsable del 50% de la pujada. Però l’Índia i alguns altres països asiàtics han començat a seguir els passos xinesos, i es preveu que tindran creixements de consum elèctric anuals al voltant del 6%. La UE, mentrestant, va créixer un modest 1,4%.
En general, la indústria és responsable de la meitat de l’augment de demanda d’electricitat a tot el món, i un 40% és atribuïble al sector comercial i residencial. L’AIE apunta com un dels factors clau del creixement d’aquest consum la instal·lació generalitzada d’aires condicionats arreu del món. Alguns altres factors són la instal·lació de bombes de calor per a calefacció i la indústria, i la recàrrega de vehicles elèctrics. Però, sobretot, l’expansió dels centres de dades amb l’explosió de la intel·ligència artificial. A la Xina, per exemple, s’espera que d’aquí al 2027 es doblarà el consum d’electricitat dels centres de dades, que el 2024 van necessitar 100 TWh.
Als EUA, l’agència internacional espera que el consum d’electricitat hi augmenti d’un 2% anual d’aquí al 2027. És l’equivalent a afegir una nova Califòrnia durant els tres anys vinents. El causant principal són els centres de dades per a IA. A la UE es preveu que l’expansió de l’ús de bombes de calor i vehicles elèctrics, juntament amb els centres de dades, siguin els principals responsables de l’augment de l’electrificació del consum energètic. El consum al sector industrial del nostre continent s’ha mantingut pla. Malgrat que sectors com el químic i el metal·lúrgic han augmentat la demanda elèctrica, això ha estat contrarestat per un descens en sectors com l’automobilístic (que continua oposant-se a l’electrificació), la maquinària i sectors relacionats. L’AIE fa una estirada d’orelles a la UE: els preus d’electricitat per a la indústria són ben per sota dels valors de la crisi del 2022, però encara continuen essent el doble de cars que els dels EUA i un 50% més que els de la Xina, cosa que els resta competitivitat.
L’agència internacional preveu que l’augment del consum d’electricitat serà cobert en un 95% amb energies renovables, gràcies a una ràpida expansió de l’energia solar, principalment. En aquest futur no hi ha espai per a combustibles fòssils. Durant els tres anys vinents, la solar, tota sola, produirà 600 TWh addicionals cada any, l’equivalent a afegir el consum d’una nova Corea del Sud. Tot plegat ha de fer que les emissions de CO2 de la producció d’electricitat arribin a un pla, després d’haver crescut d’un 1% durant el 2024. Serà el pas previ a un decreixement d’emissions. Aquesta dada, juntament amb algunes altres com l’evolució de vendes de vehicles elèctrics i bombes de calor, juntament amb la instal·lació de plaques solars i molins eòlics, fa pensar que som a prop de veure el pic de producció de petroli. Un pic originat per una baixada de la demanda de combustibles fòssils. Començant per la Xina, cada vegada necessitarem menys benzina per a moure vehicles i menys gas per a escalfar-nos. I mentrestant la indústria també s’electrifica per fugir d’uns combustibles fòssils que aporten una gran inestabilitat econòmica. El pic del petroli arriba, però serà perquè hem optat per un sistema energètic millor i sense les conseqüències catastròfiques que alguns van preveure erròniament, com admeten ara.
