Entre Iniciativa i l’independentisme…

De totes les posicions de l’arc parlamentari català, sens dubte, la més difícil és la d’Iniciativa per Catalunya, o la de l’espai polític que envolta ICV, Podem i els comuns, si us ho estimeu més així.

Si un observador imparcial hagués d’explicar què ha passat aquests darrers quatre anys al Principat, seria raonable que parlàs de clarificació. S’ha clarificat moltíssim el projecte de crear una república independent i tot el mapa polític s’ha transformat entorn d’això. No ha estat, de cap manera, l’únic factor important perquè la crisi també hi ha tingut un paper determinant. I, així mateix, la corrupció i l’enfrontament entre les noves formes de la política i les velles. Però el factor decisiu ha estat la posició respecte de la independència i la manera d’arribar-hi.

Vist des d’aquesta perspectiva, el mapa electoral és fàcil de llegir. Hi ha dos grans blocs que representen els partidaris de crear la nova república i els partidaris de continuar essent espanyols. Dins tots dos hi ha hagut un combat per l’hegemonia política que ha redefinit els espais interns, en l’un cas entre CDC, ERC i CUP i en l’altre entre PP, Ciutadans i PSC. Un PSC que, després de perdre pel camí bona part de la militància, ha decidit d’unir-se, ara ja sense discussions, al bloc partidari de negar qualsevol dret nacional a Catalunya.

Precisament, el fet que un partit d’indubtable tradició democràtica com el PSC haja acabat sumant-se al bloc PP-Ciutadans és una fita històrica d’una gran significació. Perquè posa en relleu que allò que era un tercer espai federalista, catalanista però no independentista, té greus dificultats per a continuar existint. La pressió de l’estat i el menysteniment de la democràcia com a eina per a resoldre el cas català dificulten molt les coses a qui vulga mantenir una certa equidistància. O et situes al costat de l’estat o, si dubtes, vist com actua l’estat, acabaràs en l’independentisme.

En aquest espai intermedi de la política catalana, el PSC hi anava acompanyat d’Unió Democràtica i Iniciativa. Desfeta per complet la vella formació demòcrata-cristiana, Iniciativa i les anomenades confluències s’han quedat pràcticament soles defensant una posició molt complicada: el famós ‘no ens compteu en el bloc del sí, però tampoc en el del no’.

Cal reconèixer que, a aquest punt, Iniciativa hi ha arribat aguantant unes tensions enormes. Ho repetesc des de fa anys: el seu suport al referèndum, especialment abans del 9-N, té un mèrit extraordinari perquè són capaços d’avantposar la seua condició de demòcrates radicals als seus sentiments. Si ets independentista, donar suport al referèndum és molt fàcil, però és molt difícil i digne donar-li suport sense voler la independència. I això Herrera i Camats ho van fer.

Però, després d’abandonar la taula del 9-N, el mateix dia que ho va fer ERC, i després de l’èxit de la consulta, tinc la sensació que Iniciativa no ha tornat a trobar el seu lloc. Vull dir el seu lloc respecte de la proposta independentista. Els ecosocialistes han viscut, a més, uns anys d’una notable complexitat, amb victòries eufòriques i grans derrotes encadenades. No acabe d’entendre els detalls de la interpretació que fan d’aquesta ziga-zaga, però quan ahir anunciaren que guanyarien les pròximes eleccions a la presidència de la Generalitat és evident que veuen el got molt ple o, si més no, que veuen la possibilitat d’omplir-lo. Compten a favor amb la suïcida capacitat de l’independentisme de barallar-se i amb el desencant visible que es palpa al carrer sobre la gestió del procés.

Però, curiosament, aquesta eufòria arriba en un moment en què la seua posició respecte de la independència sembla cada vegada més decantada en contra. O bé la gent la percep cada volta més decantada en contra. L’error d’alguns independentistes d’abandonar la defensa del referèndum els ha donat un gran baló d’oxigen ideològic que han sabut aprofitar de meravella, però en una situació de tanta tensió com l’actual definir-se només per l’ús de l’instrument i no sobre el projecte no crec que es puga aguantar, a mitjà termini. Igual com li ha passat al PSC, a mesura que la pressió augmente, i augmentarà molt aquests mesos vinents, Iniciativa haurà de decantar-se cap a proposar als ciutadans de continuar en un estat que no accepta referèndums o marxar. I la decisió no serà senzilla.

No ho serà, sobretot, perquè aquests darrers mesos tant l’independentisme com Iniciativa han comès uns quants errors importants. L’independentisme, en general, ha estat superb amb tot allò que representa ICV i l’ha menystinguda massa. Injustament. A més, una bona part de l’independentisme, per interessos de partit, ha identificat Ada Colau amb l’enemic i això és un error molt greu. Com ho és haver dictaminat que el referèndum era pantalla passada i haver de recular mesos després, en vista de l’evidència.

Però a tot això, les cares visibles d’ICV, sobretot al Parlament de Catalunya, hi han respost amb paraules molt agres, amb una virulència sorprenent. El malestar entre Iniciativa i els independentistes és evident i quotidià i tinc la sensació que fa mal als uns i als altres. A l’independentisme, perquè el tanca en ell mateix i el priva d’un aliat democràtic de llarga tradició, que té moltes coses a dir sobre el país nou que es vol crear. I a Iniciativa, perquè la situa en una posició emocional que, si no canvia, només pot conduir-la, quan s’exhauresca la fase del referèndum, pel camí que ja ha transitat el PSC.

No sé si hi ha cap manera de reconduir les coses, però seria sensat de fer-ho.