Una mala traducció a l’espanyol capgirava el punt clau de l’exili per a vèncer Llarena al TJUE

La clau perquè el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) reverteixi el sentit de les conclusions de l’advocat general i doni la raó als exiliats independentistes catalans és sobretot en un punt molt concret del document que regula el funcionament de les euroordres. És el considerant número 12 d’aquest document (la decisió marc del 2002), on es concreta que una euroordre pot ser rebutjada “si es constata que s’ha emès per perseguir una persona per raó de sexe, raça, religió, origen ètnic, nacionalitat, llengua, opinions polítiques o orientació sexual.” Doncs bé, a petició de la defensa de Carles Puigdemont, Toni Comín i Clara Ponsatí, el TJUE ha hagut de corregir un error en la traducció a l’espanyol d’una referència en aquest punt que feia l’advocat general Richard de la Tour en les conclusions que va publicar el mes de juliol i que s’alineaven amb la posició del jutge Pablo Llarena.

La defensa dels exiliats va advertir que en la trenta-quatrena nota a peu de pàgina d’aquelles conclusions, De la Tour feia una referència al considerant 12è de la decisió marc, però amb una traducció a l’espanyol que era incorrecta i que capgirava totalment el sentit d’aquest precepte. Aquest error de traducció venia a dir que res del que diu aquesta norma pot impedir el lliurament d’una persona per una euroordre si és perseguida per un dels supòsits que enumera aquest mateix considerant. A mitjan mes d’agost, segons les mateixes fonts consultades per VilaWeb, el tribunal va respondre que ja s’havia adonat d’aquest error i va procedir a corregir-lo immediatament.

Aquest contrasentit en la traducció espanyola ve de la primera traducció del document, del 2002, i no fou fins el 17 de maig de 2017, quinze anys després, que no es va corregir mitjançant aquesta nota publicada al Butlletí Oficial de la Unió Europea. Ara, en les conclusions de l’advocat general sobre aquest cas publicades a la web del TJUE, ja s’ha corregit la referència, però ningú no ha explicat encara com pot ser que s’hagi fet ús d’aquesta traducció que buida de significat una disposició tan important en aquest procediment, i més tenint en compte que ja fa cinc anys que el butlletí de la UE va publicar la versió bona en espanyol. Cal recordar en el Butlletí Oficial de l’estat espanyol (BOE) continua amb la versió errònia.

Sigui com sigui, ja feia més de cinc anys que el text s’havia corregit i deia allò que havia de dir, quan Richard de la Tour va elaborar les seves conclusions. La referència al considerant 12è arriba quan l’advocat respon a la primera de les preguntes de Llarena, sobre si un estat (com Bèlgica) pot denegar una extradició per raons previstes en la seva legislació que siguin incompatibles amb el dret de la Unió.

Richard de la Tour recordava en aquest sentit el marc legal general sobre el funcionament de les euroordres, i que una denegació de lliurament d’una persona havia de ser una excepció, i no pas la norma, i que aquestes excepcions ja eren previstes en la decisió marc europea. I deia que entre els casos que podien justificar la denegació hi havia els previstos en tres considerants (el 10è, el 12è i el 13è). Però la traducció espanyola feia perdre tot el sentit a aquest considerant 12è quan deia: “Res d’allò que disposa aquesta decisió marc no podrà interpretar-se en el sentit que impedeix el lliurament d’una persona contra la qual s’ha dictat una ordre de detenció europea quan hi hagi raons objectives per a suposar que aquesta ordre de detenció europea ha estat dictada amb una finalitat de persecució o sanció a una persona per raó de sexe, raça, religió, origen ètnic, nacionalitat, llengua, opinions polítiques o orientació sexual.”

I el text, bo i corregit, diu: “Res d’allò que disposa la decisió marc 2002/584 no podrà interpretar-se com una prohibició de rebutjar el lliurament d’una persona contra la qual s’ha dictat una ordre de detenció europea quan hi hagi raons objectives per a suposar que aquesta ordre de detenció europea ha estat dictada amb una finalitat de persecució o sanció a una persona per raó de sexe, raça, religió, origen ètnic, nacionalitat, llengua, opinions polítiques o orientació sexual.”

Hi ha una diferència petita, en poques paraules, però amb un canvi molt important en el significat. Per als exiliats, aquest és el nucli de la seva defensa, perquè una bona part de la seva estratègia jurídica ha consistit a fer veure al tribunal que ells han estat víctimes d’una persecució motivada políticament, per ser qui són, perquè formen part d’un grup polític i ideològic (l’independentisme) i que la voluntat de sotmetre’ls a judici a l’estat espanyol té un propòsit de càstig i no de fer justícia, tal com es va veure en el judici contra el procés al Tribunal Suprem i va constatar el Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de les Nacions Unides, primer, i el Comitè de Drets Humans de l’ONU, més recentment en relació amb els drets polítics dels presos.

Però en les seves conclusions, l’advocat Richard de la Tour no ho va veure així, i va concloure que Bèlgica no havia procedit correctament quan va denegar l’extradició de Lluís Puig per un risc de vulneració de drets fonamentals com el del jutge predeterminat per llei i la presumpció d’innocència. Perquè sostenia que calia acreditar, en primer lloc, que a l’estat espanyol hi havia una fallada sistèmica del sistema judicial, i que això no es va fer. I afegia que dins del sistema jurídic espanyol tant Lluís Puig com la resta d’exiliats tenien prou garanties per a denunciar qualsevol risc de vulneració del dret predeterminat per llei; no dubtava gens ni mica que tots ells tindrien un procediment just a l’estat espanyol, i es negava a considerar les particularitats del cas català, és a dir, a tenir en compte amb ells allò que preveu el considerant 12è.

I això que més d’un dels magistrats del TJUE va esmentar-lo en les preguntes que van fer en la intensa sessió oral del 5 d’abril d’enguany. Per exemple, la letona Ineta Ziemela i la italiana Lucia Serena Rossi van demanar als advocats de l’estat espanyol i de la Comissió Europea quin sentit tenia per a ells aquest considerant. “D’acord amb aquest considerant, el jutge es pot preguntar si hi ha una violació dels drets polítics en la causa principal”, deia Rossi.

Però aquell dia també es van veure punts de vista més coincidents amb la posició de Richard de la Tour. El tribunal ara és en procés de deliberació, i la sentència es farà pública abans no acabi el 2022, però de moment sense cap més concreció. Perquè sigui favorable als interessos dels exiliats, caldrà que el tribunal faci un gir pràcticament de cent vuitanta graus sobre les conclusions de De la Tour, perquè és força freqüent que no se n’apartin gaire i que les subscriguin. Però en aquest cas, l’advocat general s’ha apartat de la jurisprudència del TJUE, amb una sentència del febrer d’enguany, que va en una direcció oposada a la seva sobre la necessitat de justificar deficiències sistèmiques per a fer valer riscs de vulneracions de drets per a denegar euroordres.

Ara, el ponent de la sentència, Lars Bay Larsen, vice-president del tribunal, pot tenir un enfocament ben diferent, tenint en compte que hi ha sentències signades per ell mateix en què afirma que cal examinar sempre, cas per cas, si hi pot haver vulneració de drets fonamentals a l’hora de fer prosperar les peticions d’ordres europees d’investigació (o de detenció). El seu paper com a ponent serà difícil en un tribunal que sembla polaritzat en relació amb aquesta causa.