28.10.2024 - 21:40
|
Actualització: 28.10.2024 - 21:44
La Noblesse d’État és un llibre del sociòleg Pierre Bourdieu, publicat l’any 1989. En aquesta obra, que aleshores va causar un gran escàndol, Bourdieu examinava el funcionament de les institucions on es formaven, i es formen encara avui, les futures elits de França –polítics, alts funcionaris o empresaris. I demostrava que, en compte de ser veritables aparells de mobilitat social, servien sobretot per a mantenir les estructures de poder establertes a còpia de crear allò que ell anomenà “noblesa d’estat” moderna. Una noblesa no aristocràtica, però que funcionava –i continua funcionant avui– amb l’esperit de cos: una classe compacta i unida que, més enllà de les diferències ideològiques, comparteix valors, però sobretot comparteix xarxes d’influència i privilegis.
Bourdieu va revolucionar la sociologia amb l’anàlisi dels mecanismes invisibles gràcies als quals les classes dominants mantenen el poder i perpetuen les desigualtats. Posà en circulació conceptes com ara “capital cultural”, “habitus”, “camp” o “violència simbòlica”, que ens van permetre a tots d’adquirir una comprensió més complexa de la societat en què vivim. D’alguna manera, va inaugurar la crítica contemporània de les elits polítiques i socials, que després ha tingut tants bons seguidors, especialment a França –i en destacaré novament el geògraf Christophe Guilluy com a millor exponent actual.
Potser és per això que ahir, mentre mirava per televisió la compareixença de Yolanda Díaz a Madrid per a parlar del cas Errejón, no em podia traure del cap aquella obra primigènia de Bourdieu. És cert que ell la va centrar en l’educació de les elits i la il·lusió de la meritocràcia, però sentint parlar la dirigent de Sumar i vice-presidenta del govern espanyol se’m feia massa difícil de no dibuixar un paral·lelisme entre les seues paraules o la seua actitud i alguns dels conceptes fabricats pel sociòleg francès. Molt especialment aquella idea que tenia de la política com un “cos” a part, aposentat en els privilegis que comparteixen els qui en formen part.
Perquè la realitat és que amb les excepcions honorables que calga remarcar, tots podem constatar massa sovint que molts polítics comparteixen ràpidament un sentit de pertinença que fins i tot els canvia personalment i que pot explicar en bona part la immensa insensibilitat demostrada durant anys per tots –per ells com a “cos” o com a “casta”– en el cas Errejón.
Entenguem-nos: aquesta gent dinen junts, viatgen junts, van a festes junts, comparteixen confidències i rumors, s’allotgen sovint en els mateixos hotels, transiten pels mateixos carrers, es passen els telèfons, s’envien whatsapps… I arriba un punt que, sense adonar-se’n i tot, es troben immergits en un cercle, formen part del “cos”, que viu al marge de la gent, que es mou en una solidaritat bàsica entre ells.
Perquè, si no, qui es pot creure que un personatge com Íñigo Errejón –que ara ens el presenten com una mena de monstre desbocat, incapaç de controlar-se– no hagués cridat l’atenció de ningú en cap moment? Qui es pot creure que aquest personatge no organitzàs mai cap numeret públic que cridàs l’atenció d’altri, de qualsevol dels seus col·legues?
Yolanda Díaz ahir es va dedicar a espolsar-se les responsabilitats cada volta que li demanaven sobre informacions i rumors, que es veu que ja fa anys que circulaven per Madrid. Ella cercava, i volia, que el cas Errejón, tota aquesta immensa explosió d’hipocresia i cinisme que reflecteix, es reduís a l’obra anecdòtica d’un dement. O d’un malalt. I, sobretot, sobretot, que no afectàs la credibilitat del seu partit, del seu govern i de la classe política.
Però, què voleu que us diga? A mi més aviat em sembla que tot aquest episodi és com la punta d’un iceberg que ix a la superfície, una altra, ensenyant-nos que en el cos polític també les misèries són tan reals com en la vida de la resta de nosaltres. Només que allà es tapen fins que l’única realitat que resta –i això permeteu-me que ho diga a la manera de Sartre– és la nauseabunda materialitat de les coses.
PS1. El Washington Post, diari de què cada dia podeu llegir articles a VilaWeb en català, viu una autèntica tempesta política, perquè el propietari –que és l’amo d’Amazon–, es negà que el diari demanàs obertament el vot per Kamala Harris. Segons NPR, una xifra impressionant de subscriptors, 200.000, s’han donat de baixa del diari en poques hores. Però el fet més interessant, per mi, és com han reaccionat els periodistes i com el diari informa –amb quina qualitat– d’aquesta crisi de què és el protagonista. Al Post l’opinió i la informació són redaccions separades i la redacció d’informatius té unes clàusules de salvaguarda de llibertat que aquests dies funcionen d’una manera simplement admirable. Ho podeu comprovar llegint aquest article que us oferim avui: “Ho entenc tan poc com vosaltres”: els periodistes del Washington Post es revolten contra el no-suport a Kamala Harris.
PS2. Dolors Bassa encara els seus darrers dies a la primera línia política. Després del congrés d’ERC es retirarà. En aquesta entrevista d’Andreu Barnils, feta ahir a Torroella de Montgrí, Bassa explica la seua posició matisada a l’hora d’elegir nous lideratges dins Esquerra Republicana, i es referma en la necessitat d’un allunyament del PSC.
PS3. Sempre, qualsevol excusa és bona per a parlar amb Màrius Serra. Arran de l’eixida d’El rol del Roc, el quart volum de la sèrie Comas i Coma, Sebastià Bennasar l’ha entrevistat. I Serra, com sempre, ens regala idees i conceptes ben clarividents: “No escric res en castellà als meus llibres perquè no em dóna la gana”.
