Eradicar la mutilació genital femenina

La mutilació genital femenina (MGF) amenaça tres milions de nenes cada any al món. Es calcula que més de dos-cents milions de dones han estat mutilades. La gran majoria viu en vint-i-vuit països africans. Els índexs de prevalença de la pràctica van des de Somàlia (98%), Egipte (95%) i Mali (92%), fins a Ghana (4%), passant per Gàmbia (78%), el Senegal (28%) i Nigèria (19%), entre molt més.

Les migracions han traslladat també la MGF a Europa, cosa que constitueix un nou desafiament per a la preservació de la salut i els drets de les dones i les nenes. La sanció legal practicada a Europa i diversos països africans crea un marc jurídic, però segons les estatístiques no contribueix a disminuir ni eradicar la pràctica. Segons les darreres dades (2016), a Catalunya hi viuen 76.095 habitants provinents de països africans on es practica la mutilació, més d’un terç del total de l’estat espanyol. Entre ells, hi ha 21.298 dones i 6.295 nenes de 0 a 14 anys en risc de ser sotmeses a l’ablació.

A la Universitat Autònoma de Barcelona va néixer la Fundació Wassu UAB, pionera a l’Àfrica i a escala internacional en la investigació i prevenció de l’ablació. L’ànima del projecte és la doctora en antropologia Adriana Kaplan, autoritat científica pionera en la matèria i una de les setze científiques catalanes per excel·lència segons l’Associació Catalana de Comunicació Científica (2010). Kaplan, fundadora de SOS Racisme, és membre del grup internacional d’experts sobre l’ablació de l’Organització Mundial de la Salut (OMS). Fa trenta anys que investiga i lluita per eradicar la MGF, entre Gàmbia i Catalunya.

En aquests trenta anys, ha aconseguit que a Gàmbia l’ablació passés de ser un tabú públic a fer-s’hi un primer estudi mèdic nacional, que s’hi organitzés el Primer Fòrum Internacional sobre Pràctiques Tradicionals Perjudicials (2009) i que s’hi aprovés una llei sancionadora (2015). A més, també ha pogut convèncer les autoritats perquè la matèria s’integrés en els plans d’estudi obligatori dels estudiants de medicina, infermeria, salut pública i llevadoria, i que els membres de la seva fundació poguessin recórrer tot el país fent campanyes d’informació i sensibilització social a pobles i ciutats.

Tractant-se d’una pràctica mil·lenària molt oculta, la doctora Kaplan ha estat el motor d’un veritable pas de gegant en el coneixement antropològic i la prevenció mèdica d’un ritual de conseqüències fatals per a la salut i els drets de les dones africanes.

‘A Gàmbia les coses han canviat molt, aquests trenta anys. L’ex-vice-presidenta Isatou Njie-Saidy ha estat la nostra interlocutora i impulsora de tots els avenços decidits pel govern. Ella va ser de les primeres dones africanes a posar la qüestió sobre la taula l’any 1984’, recorda Adriana Kaplan. ‘M’explicava que havien prohibit de parlar-ne públicament perquè les primeres occidentals que intervenien en els poblats tenien un discurs molt agressiu. No es pot dir a les velles que tot allò que fan està malament i són ignorants. Aquest era el discurs feminista occidental, allunyat de la perspectiva de la dona africana. No feia sinó edificar un mur entorn del problema. Ara, gràcies a ella, hem pogut construir una metodologia de prevenció i informació, basada en el respecte cultural.’

Als anys 1980, la doctora Kaplan va començar a estudiar les comunitats d’immigrants africans que venien a Catalunya. N’observava aspectes de salut sexual i reproductiva i alimentació. Convençuda que no es pot construir l’immigrant des del punt d’arribada, des del 1989 va dedicar setze anys al treball etnogràfic en poblats de Gàmbia i el Senegal. Tenia la intenció d’elaborar una etnografia de les migracions subsaharianes a l’estat espanyol, perquè no n’hi havia cap. Així va ser com ella, que tenia dos fills petits, va ser adoptada per una família de Gàmbia.

Una proposta revolucionària: la iniciació sense mutilació
‘La meva “germana gambiana” em va confiar una nena que gatejava. Quan va fer quatre anys, la van portar a mutilar’, recorda Kaplan. ‘Jo no entenia res. No podia dir res. Per a mi era un ritual que estudiaves a antropologia, una pràctica antiga, obsoleta. Ni jo ni la majoria d’antropòlegs no sabíem l’any 1989 que era un ritual absolutament habitual. No sabíem que fos tan viu! Llavors em vaig comprometre a investigar-ho i lluitar perquè no podia ser que allò es continués fent. Vaig estudiar la força i la vitalitat del ritual. Si m’hagués posat les mans al cap i prou no hauria servit de res. Jo volia entendre aquell ritual de dones, reivindicat per dones i executat per dones.’

Adriana Kaplan va investigar calladament totes les fases i el significat del ritual, que té a veure amb el pas de la infantesa a la maduresa, la puresa, i la identitat com a dones. ‘Vaig entendre per què elles no agafaven la meva gerra d’aigua, ni menjaven del meu menjar. Jo era impura. Extracategorial. Per a elles la meva impuresa contaminava els aliments. Llavors entens la pressió social, per què les mares volen que les seves filles siguin “netes”. Així vaig fer una dissecció genètica del ritual i vaig poder elaborar la nostra proposta de “iniciació sense mutilació” que, a poc a poc, anem proposant públicament. És a dir, conservar tot el potencial simbòlic, sense fer el tall, origen d’infeccions, mort i patiment per tota la vida.’

Aquesta proposta pionera que alberga la Fundació Wassu UAB ja es practica des de fa anys a Kènia, cosa que ha fet que sigui el país del món on més ha disminuït la MGF. És més fàcil d’implantar-ho a Kènia, on són cristians o animistes, que no a Gàmbia o Guinea Conakry, on també s’intenta, però on tots són musulmans i la religió es barreja amb la tradició. L’OMS segueix molt de prop els efectes aconseguits per la metodologia de la Fundació Wassu-UAB a Kènia, Tanzània i, sobretot, Gàmbia.

El mes d’octubre del 2003, quan va entrar en vigor una reforma del codi penal espanyol que tipificava com a delicte l’ablació genital, la doctora Kaplan va rebre la trucada d’un pediatre que havia detectat tres nenes que havien tornat de Gàmbia mutilades. L’home tenia un dilema professional de primera magnitud. ‘La teva obligació és denunciar-ho –li va dir ella–, però has de saber que els pares aniran a la presó i les nenes a un centre de menors. Era el primer cas. D’aquesta manera és revictimitza les nenes. Són doblement víctimes, de la tradició i de la llei. Mutilen la família.’

Gàmbia, orígens de la lluita per l’eradicació
Arran d’això, la doctora Kaplan va demanar una entrevista amb Isatou Njie-Saidy, aleshores vice-presidenta de Gàmbia, per explicar-li que tenia més de trenta mil gambians a l’estat espanyol, que les nenes eren mutilades quan hi anaven de vacances perquè les àvies creien que era la cosa millor per a les nenes. ‘Vostè té una responsabilitat envers els seus conciutadans perquè a Espanya això és delicte. Ha de fer alguna cosa. I li vaig demanar que es mirés el documentari, realitzat pel meu fill Sebastià, de la nostra proposta de “iniciació sense mutilació”. Després de veure’l, em va dir: “És vist amb ulls africans. Jo crec que la proposta és possible.”‘

Des d’aquest moment, l’ex-vice-presidenta s’hi va implicar molt. Va crear una comissió d’avaluació, va demanar a la doctora Kaplan de col·laborar amb els Metges Cubans per elaborar el primer estudi clínic sobre l’abast i conseqüències de la MGF al país. El ritual inclou tres classes de mutilació: la del clítoris (I), la del clítoris i els llavis (II) i la infibulació o tancament de la vagina per sutura (III). El resultat va ser que el 66% de les dones practicaven l’I, que origina infeccions i hemorràgies, i el 23% el II que, a més, té el perill que a l’hora de cicatritzar els llavis s’ajuntin; el III és més minoritari, però igualment perjudicial.

Vists els resultats, el govern, a proposta de WGK i la doctora Kaplan, va incorporar la matèria als estudis universitaris de sanitat pública, per primera vegada al continent africà. Si el 2009 cap professional sanitari no tenia ni idea de les conseqüències de la mutilació i no podia relacionar allò que observava amb la causa real que causava infeccions, dolor, dessagnaments i mort, avui dia el cent per cent dels graduats en medicina, infermeria, salut pública i llevadoria n’estan perfectament informats. També s’hi va fer el Primer Fòrum Internacional sobre Pràctiques Tradicionals Perjudicials (2009) i s’hi va aprovar una llei sancionadora (2015).

Una altra fita important fou el 2011. L’ONU va convidar WGK a Mauritània a participar en un col·loqui amb imams i ulemes de l’Àfrica Occidental sobre la MGF i l’islam. La doctora Kaplan els va exposar els seus coneixements i els resultats clínics obtinguts a Gàmbia. El congrés de savis islàmics va elaborar una fàtua que establia que, ‘vista l’evidència del mal que causa, manifesten que és una pràctica que va en contra de l’Alcorà’. Un document que la vice-presidenta de Gàmbia va fer avinent als dirigents religiosos del país.

Wassu Gàmbia Kafo i la prevenció sobre el terreny
La Fundació Wassu-UAB, que alberga l’Observatori Transnacional d’Investigació Aplicada a la Transferència de Coneixement per a la Prevenció de l’MGF, té dos centres, un a Gàmbia i un altre a Catalunya. Són dos observatoris d’investigació aplicada a noves estratègies per a preveure la MGF. A Gàmbia, on hi ha índexs de prevalença del 78% de dones, treballen per formar i sensibilitzar diversos sectors de la població sobre els efectes perjudicials de la MGF, i recullen dades per investigar sobre els canvis i les tendències socioculturals entorn d’aquesta pràctica.

‘En molts casos es considera beneficiosa, és una qüestió molt arrelada culturalment i hi ha una terrible desinformació. Nosaltres aportem coneixement perquè siguin conscients dels mals irreparables que implica’, diu Rocío Ortiz, tècnica de projectes a Gàmbia. ‘Des del 2010, ja hem format unes set mil persones de l’àmbit de la sanitat. En un país de dos milions d’habitants no està malament. A més, també anem per tot el país parlant, primer, amb caps comunitaris, líders religiosos i experts en sanitat tradicional, i, després, organitzem sessions de sensibilització amb la població. Les dones s’hi involucren moltíssim perquè tenen un espai d’intervenció pública oberta, es creen debats molt interessants, amb exemples i experiències reals.’

Els gambians són molt fervents de l’islam. Moltes dones creuen que és una pràctica religiosa obligatòria per a ser un bon musulmà. A diferència de la circumcisió masculina, que és obligatòria, l’islam no obliga a practicar l’ablació. Aquest és un primer punt important a desmuntar en les sessions de treball als pobles. ‘És una qüestió tribal, els mandingues i el saraholes la practiquen i els wòlofs, no’, aclareix Rocío Ortiz. ‘També hi ha cristians que la practiquen, com ara els massais de Tanzània. És un ritual animista de pas de la infantesa a l’edat adulta organitzat exclusivament per les dones grans del poble, sense participació real dels homes. Les àvies i les mares ho fan perquè creuen que és la millor cosa per a les nenes. Les porten al bosc, les circumciden i, mentre la ferida cicatritza, fan uns rituals de transmissió de coneixement sobre com ser una dona adulta en la seva cultura. Si se suprimeix, elles entenen que les nenes no esdevenen mai dones. Per això proposem la iniciació sense mutilació.’

Sobre el tòpic occidental que és un invent dels homes per controlar el plaer de les dones, sobre el terreny, la gent de Wassu Kafo es troben amb moltes dificultats per a parlar-ne en públic: ‘Sí, comprovem, que els homes avui n’estan completament al marge. Alguns de vegades ens han dit que saben que les dones wòlofs gaudeixen més. Són conscients que limita el plaer de la dona, però aprofundir-hi és tabú. Jo crec que, entre moltes coses, sí que hi ha una voluntat de control del plaer i la sexualitat de la dona, però fet per les mateixes dones, perquè la noia no ‘sigui una fresca’, per protegir l’honra de les seves filles. A més, si no les circumciden, les nenes són insultades, estigmatitzades. Les mares volen que les seves filles siguin respectades i que es casin adequadament. Això no podrà ser si no la circumciden. És així.’

Atesa la importància cultural i simbòlica del ritual, Wassu Kafo fa campanya entre les dones per mantenir la cerimònia suprimint la circumcisió, conservar el ritual cultural, sense que perillin les vides de les nenes en l’acte del tall i durant la seva vida, perquè la intervenció és causa de morts per infecció i dessagnament, dolors, coagulació de la sang menstrual i problemes en les relacions sexuals i en el moment del part. ‘Elles ens diuen que el tall el fan’, explica Rocío Ortiz, ‘perquè consideren que una dona és més pura si se li talla el clítoris o els llavis. Ho consideren més higiènic. A més, hi ha persones que creuen que el clítoris pot créixer fins a esdevenir un penis, que impediria les relacions sexuals i l’embaràs. També n’hi ha que creuen que és més fàcil parir quan estàs tallada, i és absolutament a l’inrevés. La nostra feina és formar professionals de la salut i informar la població per tal de desmuntar tots els mites perjudicials per a la salut que ells ignoraven fins ara, amb l’objectiu d’eradicar la pràctica en un futur.’

No és correcte treure allò que t’ha donat la natura
Els professionals que organitzen els col·loquis no s’adrecen mai a la població dient: ‘Això és dolent. No ho facis.’ Els aporten informació i alternatives sobre com no fer-ho. Rocío valora molt el contingut de què es parla en les trobades: ‘El contacte amb les llevadores tradicionals ens ha fet veure moltes coses. Elles s’adonen ara que la mutilació genital és la causa de moltes de les infeccions i complicacions que havien vist en els parts i en la vida diària. Fins ara no ho relacionaven. També gràcies a elles, sabem que, contràriament al tòpic, els homes no hi tenen res a veure, i que són les dones, la mare, l’àvia, les que decideixen quin tipus de tall volen que es practiqui a la nena.’

Parlar en públic del sexe i dels genitals és tabú a Gàmbia. Això no obstant, la participació de joves gambians en les campanyes de sensibilització, o de gambians que viuen a Catalunya ha ajudat a normalitzar-ho.

‘Jo no sabia les complicacions de salut que causava l’ablació. Abans del curs que vaig fer aquí i de l’aprovació de la llei, per a mi, la cerimònia era una festa bonica. Podia durar un parell de setmanes. Era un afer de dones, privat. Al final es fa una gran festa perquè les nenes siguin felices. Durant tot un dia hi ha menjar, balls, percussió…’, m’explica Segga Sanyang, de vint-i-tres anys, graduat en Salut Pública, i format a Wassu Kafo, que ara participa en campanyes de sensibilització arreu del país com a formador.

‘Gràcies a WGK, he pogut relacionar la circumcisió amb el patiment que he vist en les dones: problemes menstruals, sexuals, desmais. La mutilació és molt dolorosa. Amb una fulla d’afaitar, sense anestèsia, es poden mutilar unes quantes nenes. Agafen infeccions, el VIH, sagnen, es desmaien. Per a guarir les infeccions hi apliquen cendra o fem de vaca. Les cisadores tradicionals no sabien que les infeccions eren degudes al tall. Si les nenes es morien ho atribuïen als mals esperits. Després en les relacions sexuals, sagnen i sagnen fins que perden el coneixement. Les dones no són animals! No han de patir això!’

De tot el personal que assisteix als seus cursos, les velles són les més difícils de convèncer, segons Segga. ‘Poden al·legar que es practica des de sempre, que fins i tot les nostres mares s’ho han fet. Per tant, qui ets tu per a dir-nos que no ho fem? Cal respectar els vells, la cultura, la tradició. Som una societat basada en el respecte. El desafiament és fer-los entendre que és un problema de salut pública i no de tradició. Per mi és molt important quan algú em diu: sí, això que expliques és veritat, no ens ho havia dit ningú i, si és així, cal parar de fer-ho, és molt important.’

En aquest moment s’avalua l’impacte real dels mètodes de Wasu Kafo a Gàmbia. Una dada important és que, avui, a diferència de fa deu anys, tot el personal sanitari del país té un coneixement mèdic de grau universitari sobre les conseqüències de l’ablació. ‘Tots voleu xifres, tothom vol efectivitat i sostenibilitat. Volen que vagi de pressa. Nosaltres, més que una ONG, som un centre d’investigació i formació per a una causa a llarg termini. És una tasca social. Ara, veig que entre els joves la conscienciació avança i que cada dia hi ha més gent que en parla, i s’hi manifesta en contra’, observa Rocío.

L’eradicació d’una pràctica mil·lenària és cosa de generacions. Els avenços també poden causar modificacions de la pràctica que no n’impliquin la fi. L’aportació d’informació també podria fer, per exemple, com han observat en algunes zones, que la pràctica es mantingués, però es fes en condicions clíniques adequades, és a dir, que la mutilació es medicalitzés. La via legal també és lenta. Encara que, des del 2015, hi ha una llei que prohibeix i penalitza amb multes i presó l’ablació, l’eradicació requerirà temps, conclou Rocío: ‘Molta gent ens diu: “Jo hi vaig en contra, però la meva filla està mutilada perquè la meva mare se la va endur. Què he de fer? Denunciar la meva mare?” El paper que juguen les àvies i les sogres és fonamental.’

La Generalitat ens ha vetat, denuncia la doctora Kaplan
A Gàmbia el mètode de treball pioner de la Fundació Wassu-UAB s’ha adoptat oficialment pel govern i les autoritats pedagògiques i sanitàries; per contra, a Catalunya, que és on ha nascut aquest projecte internacional, la Generalitat actua de manera molt diferent.

‘Ningú no és profeta a la seva terra’, es queixa la doctora Adriana Kaplan. ‘No em cansaré de denunciar-ho. Des del 2004, la Generalitat ens ha vetat, sigui quin sigui el partit que governi. A Catalunya hi ha un bon protocol d’actuació però el pressupost és zero. Tots els governs han seguit el mateix patró: el punitiu, per mitjà dels Mossos d’Esquadra, i han menystingut el fet fonamental, la tasca preventiva en centres d’atenció primària, salut, treball i educació. Retenen passaports, eviten la sortida del país de les dones i apliquen el codi penal. Es fa un treball molt millor a Gàmbia que no a Catalunya. En canvi, aquí, sense la pressió social, amb una altra mentalitat familiar i una relació de confiança amb el pediatre o el metge de família o el treballador social, la prevenció seria perfecta, però no inverteixen a formar aquests professionals d’atenció primària. Ho deixen gairebé tot en mans de la policia. En canvi, col·laborem amb la Junta d’Andalusia i també amb el govern d’Euskadi i l’Ajuntament de Bilbao, que han adoptat el nostre sistema de formació de professionals d’atenció primària, treballs socials, salut i educació. L’Ertzaintza no hi intervé. Resultat: totes les nenes que viatgen al país d’origen en tornen intactes.’

Als cursos que organitza la fundació hi assisteixen més Mossos que no professionals de la sanitat pública. ‘Sembla que els Mossos tenen més temps o els donen més permisos per a formar-se. Però els qui realment estan cada dia en contacte amb les famílies, pediatres, ginecòlegs, s’han de prendre dies de vacances o permisos personals per assistir a les classes. Aquesta és la voluntat de la Generalitat?’, es pregunta la doctora Kaplan.

La fundació ha començat a observar els efectius negatius de l’aplicació majoritària del mètode punitiu. El primer, la manca de formació del personal sanitari, ha fet que hi hagués casos de famílies denunciades per error en el diagnòstic. El resultat, d’entrada, ha estat el trencament de famílies: els pares van a la presó, perden la feina, i la nena és internada en un centre de menors. També han observat que les nenes desapareixen:’ Segons les darreres dades que tenim, del 2012, en quatre anys Banyoles va perdre setanta-dues nenes de 0 a 14 anys; Olot, quaranta- vuit; Blanes, dinou. Com és possible amb l’elevat índex de natalitat que tenen aquestes dones? Passa que les envien al país d’origen de seguida que poden, abans no els retirin el passaport. Allà les àvies fan allò que encara creuen que és la millor cosa per a elles, les mutilen, quan menstruen les casen i ja no tornen mai més. Algú hi pensa, en aquestes nenes? Són nenes nascudes aquí, són catalanes.’

La Fundació ha desenvolupat una metodologia que treballa en la formació de professionals perquè actuïn a tots els nivells, des que la mare està embarassada. Des de gineco-obstetrícia, si la mare és mutilada, es passa la dada a pediatria perquè estiguin a l’aguait. Si té una nena, probablement es troba en risc. El pediatre farà prevenció de la nena durant tota la vida. També han creat eines. Com ara una carta de compromís preventiu, traduïda a molts idiomes, utilitzada per l’ICS i ajuntaments i estesa a Espanya, que certifica que si la família d’origen toca la nena els pares seran empresonats aquí. Els efectes ja són comprovables: les nenes tornen intactes.

‘La Generalitat negligeix totes les eines de prevenció, malgrat que s’ha demostrat que funcionen. Per què? No ho sé. No formen professionals en la matèria. O bé, si ho fan, és una pediatra que va amunt i avall fent xerrades d’una hora, clarament insuficients’, denuncia Kaplan, que subratlla que és una qüestió molt profunda, ancestral, arrelada en la tradició i la cultura, que cal combatre aportant coneixement i sensibilitat; que el menyspreu i el càstig són contraproduents, perquè poden ser percebuts com una agressió cultural de superioritat i prepotència que tingui l’efecte contrari: defensar més fermament la pràctica, encara que impliqui practicar-la en la clandestinitat.

‘És una tasca en què has de desmuntar els prejudicis existents perquè és un fet molt fort’, reflexiona Adriana Kaplan. ‘Cal fer un treball de desconstrucció, de desenvolupar habilitats interculturals, de veure l’altra, de confiança mútua, de ser capaç d’entendre que quan fas prevenció a la filla d’una mare mutilada, a ella li poses un trauma sobre la taula que ningú no li ha treballat mai… Tot i això, tant el pediatre com la mare tenen un objectiu comú: fer el millor per la nena. En fi, és molt complex, molt delicat. És clar, i comprovat, que és un immens error actuar prioritàriament per la via punitiva policíaca.’