07.11.2023 - 21:40
“S’han de suportar molts dies fastigosament iguals/ per aconseguir que un dia tot sigui diferent.” El tedi, l’enyor i la ràbia, però també l’esperança, l’orgull i la resistència. El raper Pablo Hasel recull a Erosionant murs (Pol·len Edicions) noranta-nou poemes escrits d’ençà que va ingressar a la presó, el febrer del 2021. Aquest poemari té un to diferent d’algunes de les seves cançons, més contingut personal, d’emotivitat i tendresa, però igualment hi és molt present la part reivindicativa i de denúncia “per exercir la urgent autodefensa”. De fet, reconeix un petit punt d’autocensura, però sense haver domesticat el missatge ni tornar-lo inofensiu.
Tal com ell mateix explica al llibre, de petit ja escrivia poemes en català a l’escola, però a disset anys ja estava molt centrat a escriure rap en castellà, que és la seva llengua materna. I, darrerament, ha decidit de tornar a la creació en català: “Uns anys abans de ser empresonat, i des de l’autocrítica, vaig adonar-me que havia estat un error no haver creat més en la llengua nacional.” Però la presó ho va esguerrar tot. El raper havia compost més cançons en català amb la idea de fer-ne un disc, però tan sols va tenir temps d’enregistrar algun tema i prou. Un projecte que resta pendent, diu, perquè a la presó li impedeixen de dur-lo a terme. “Hi ha una activitat musical en què els presos poden enregistrar cançons. A mi, amb un tracte discriminatori per la meva ideologia i per no claudicar com volen, se’m nega la possibilitat d’enregistrar cançons o poemes. Fins i tot, les que no són reivindicatives! Tot plegat, mentre el govern català, a càrrec d’aquesta presó inhumana, s’omple la boca de lluita antirepressiva i de llibertat d’expressió i artística.”
Denúncia de les condicions a Ponent
El fet de no poder enregistrar cançons no és l’única denúncia que recull al poemari, en relació amb les condicions del Centre Penitenciari de Ponent, que considera una “voraç trituradora”. Per una banda, en fa descripcions detallades i explícites. Comenta, per exemple, que algunes cel·les són plenes a vessar de xinxes. “La presó cau a trossos, el menjar és pèssim,/ això és una trituradora sense sortida,/ però que no faltin les llumetes de colors”, explica a “Mascarada”. “El ventilador només mou aire ardent/ després d’un altre dia a més de quaranta graus”, escriu a “Aire fresc”.
A més, també critica el funcionament del sistema penitenciari en general. “A la negació d’oportunitats dignes/ li diuen ‘reinserció’”, assenyala a “Eufemismes”. Tampoc no oblida la qüestió de la salut mental, i compara el centre amb un manicomi “que torna encara més boja la gent” a “Un de tants”. I fins i tot comenta un cas de suïcidi: “Va avisar que se suïcidaria,/ però no els va importar”.
De les condicions de la presó, tracta el relat d’un dia a dia en què la imaginació és un dels millors refugis i en què les relacions amb els companys també ajuden a tirar endavant. Hasel parla sovint de presos que han arribat a aquella situació després d’una vida molt complicada, condemnats a cadena perpètua abans d’haver comès cap delicte. “Els nombrosos talls als seus braços/ són un mapa de la desesperació./ Va arribar a aquest regne d’injustícies/ amagat sota un camió”, explica a “Moha”. També repassa algunes anècdotes amb companys, com ara el seu primer contacte amb un pres, que celebrava els aldarulls pel seu alliberament cada vegada que els veia per la televisió. Però la relació no és bona amb tots. Lamenta que alguns són “xivatos, pilotes, degenerats i psicòpates”, i diu que el més greu és que aquests reclusos sovint tenen condemnes menors que la seva.
Un punt de vista més personal
El raper s’allunya del punt de vista més dur en alguns poemes que són molt personals i força nostàlgics, i que a vegades es combinen amb reflexions sobre la mort i l’existència. Hi és molt present, per exemple, l’enyor de la vida en llibertat: “Xerrar amb la mare i els camarades,/ menjar i beure coses amb bon gust./ Allargar nits acollidores i animades,/ gravar cançons contra tot allò injust”, diu a “Tantes coses”. “Recordes quan rapejàvem sense saber/ que podríem acabar a la presó per fer-ho?”, recorda a “Més gran”.
Però els poemes més emotius tenen a veure amb els éssers estimats, l’amor al qual la presó posa entrebancs, i les vivències personals passades. “No tornaran l’amic que va morir/ ni aquelles tardes gairebé despreocupades”, lamenta a “Retorn”. “Mentrestant, no deixis d’aparèixer quan dormo/ per entregar-te un cor sense reixes”, diu a “Mentrestant”.
Malgrat que, en el poemari, Hasel no defuig la fragilitat i explica moments molt durs, també deixa lloc per a l’esperança i la lluita, que té clar que valdrà la pena. “Però fujo del victimisme estèril,/ aquest és un dolor que intenta tornar els cops”, manifesta a “Transformant dolors”. La putrefacció del sistema, diu, és aliment per a noves vides, per a un futur millor, i confia que els dies de mobilització com el Primer d’Octubre tornaran, “com la brisa que precedeix/ tot tsunami incontrolable”.
