23.10.2021 - 21:50
|
Actualització: 24.10.2021 - 09:24
Ernest Legaz és un jove de vint anys de Santa Eulàlia de Ronçana que estudia impressió digital i treballa com a monitor d’esplai i tècnic de so. Com més nois de la mateixa edat, ara fa dos anys dormia a l’acampada de la plaça de la Universitat de Barcelona, que van convocar unes quantes organitzacions estudiantils i juvenils per protestar contra la sentència del judici contra el procés. L’acampada es va desallotjar la matinada del 20 de novembre i tres joves van ser detinguts. Un és l’Ernest, que el 28 d’octubre s’enfrontarà a un judici en què la fiscalia i l’Ajuntament de Barcelona li demanen quatre anys de presó i fins a 4.200 euros de multa i l’acusen d’haver ferit un agent de policia al nas d’un cop de puny.
Parlem amb el jove, que nega els fets i confia que el cas caurà perquè tan sols se sosté en la declaració del policia. “Albert Batlle va dir que va ser un desallotjament immaculat, i no ho va ser. Van fer un desplegament brutal, quan l’acampada estava a punt de ser desconvocada. Era una protesta que feia nosa, primer van criminalitzar-la i després de les eleccions la van desallotjar”, explica Emili Legaz, el seu pare. “La repressió vol que el jovent estigui quiet, però aconsegueixen l’efecte contrari. Caldria fer accions polítiques generals contra la repressió, però els nostres polítics no fan els deures.”
—Quan i per què vau decidir d’anar a l’acampada de la plaça de la Universitat durant les protestes postsentència?
—Quan em vaig assabentar que hi era, una setmana més tard del començament, vaig decidir d’anar-hi. A banda estar en contra de la sentència, també hi vaig anar per qüestions com l’habitatge. Tenia un rerefons social, per a ajudar la gent. Tota la vida que sóc al cau, sóc monitor d’esplai i vinc d’una família que valora molt la llengua, activista, amb uns valors molt marcats. Tinc molt clares les meves idees polítiques.
—Va sorprendre molt la reacció del jovent aquells dies. Què pensàveu en aquell moment?
—Pensava que, o bé ho aconseguíem llavors, o bé seria molt difícil. Per a mi era el moment clau per a intentar sortir de l’estat espanyol, el moment per a alçar la veu. Tenia divuit anys i també em va servir per a independitzar-me, d’alguna manera. Cercar el meu espai, valdre’m per mi mateix… Al principi va ser molt bèstia, hi havia moltíssima gent, però en un moment donat el Jovent Republicà i Arran van decidir de desconvocar i molta gent va marxar. En teoria l’acampada estava convocada per estudiants i jo sabia que hi havia les joventuts d’ERC i la CUP, però va prendre un rerefons massa polític per al meu gust i al final es va desvirtuar una mica.
—Com va ser aquest moment de desconvocar? Van acusar Arran i el Jovent Republicà d’haver-se quedat amb els diners de la caixa de solidaritat i després ho van desmentir.
—Primer de tot, van voler desconvocar sense fer cap assemblea, de l’un dia per l’altre. Com que corria aquesta informació vam decidir de fer una assemblea, però no es va arribar a un consens. Ells van decidir de marxar, però no tenien per què endur-se els diners ni les xarxes socials. Tanmateix, se sap que els diners van anar a parar a una caixa de resistència per als represaliats. En teoria se n’ha fet bon ús. Després d’això ens vam quedar tan sols una quarta part dels que hi érem.
—Finalment, els antiavalots de la Guàrdia Urbana us van desallotjar el 20 de novembre.
—Van aprofitar un dia a la 1.00 per a fer-nos fora. Hi havia més policies que acampats. Ada Colau va donar el vist-i-plau perquè la Guàrdia Urbana fes com volgués i ens fes fora. Va coincidir que aquell dia jo tenia gastroenteritis. Me’n vaig anar a dormir molt d’hora perquè estava enfebrat i de sobte vaig veure que hi havia moltes llums. Amb prou feines vaig sortir de la tenda i l’única cosa que vaig fer va ser seure a terra al costat d’un company per demanar que hi hagués una mediació i s’acabés solucionant de manera pacífica. La policia deia que ens havien de fer fora. Com que vaig sentir que em vindrien a reduir, abans no m’agafessin vaig sortir corrent. Llavors em van retenir. Es van posar a sobre de mi i em van emmanillar molt fort.
—Van detenir dos joves més, que també estan encausats.
—Sí, a una la van detenir uns dies més tard, i un altre va venir amb mi al calabós. Em van pujar al cotxe, em van preguntar com estava i vam anar a comissaria. Més tard vam anar a l’hospital i em van posar una injecció que em va ajudar a estabilitzar-me i poder menjar l’endemà. Després vaig anar a la cel·la i l’endemà davant el jutge. Passats uns dies vaig recuperar una part de les meves pertinences, però una altra part va desaparèixer.
—Fa uns quants mesos, el maig, us vau assabentar que us demanaven quatre anys de presó i fins a 4.200 euros de multa per atemptat contra l’autoritat i lesions. Us acusen d’haver ferit un policia al nas amb un cop de puny. Com vau reaccionar?
—No em podia creure que m’acusessin de causar lesions a un policia perquè aquell dia em trobava fatal. L’única cosa que vaig fer va ser seure a terra i després córrer. A més, els agents porten casc i a l’hora de reduir-me no tenia espai ni per a topar amb un policia. Segurament algú altre va fer alguna cosa a un agent i van aprofitar per encolomar-m’ho.
—Tenen alguna prova?
—No. Tenen un vídeo del moment en què em redueixen, però no demostra res ni es veu que sigui jo.
—Com us ha afectat el cas i com entomeu el judici?
—Abans no m’arribés la carta potser estava més afectat que no pensava. Quan els pares treien el tema no tenia ganes de parlar-ne… Però quan va arribar la instrucció va ser un punt d’inflexió, m’ho vaig prendre molt malament i vaig haver de donar-li més importància i fer allò que calgués per a recaptar diners i donar visibilitat al cas. Llavors es va crear un grup de suport que fa molt bona feina i tota la difusió possible. Ahir es va fer un acte de suport en què van participar Roger Español, Dolors Sabater, Bicman i Eva Pous, la meva advocada. Tinc molta sort i gràcies al grup de suport estic força bé, no em sento desemparat. I quant al judici, com que no tinc antecedents penals, tenia tan sols divuit anys en aquell moment i no hi ha proves, crec que el cas caurà per si sol i no entraré a presó. Com a molt em cauran dos anys i hauré de pagar.
—Us heu preguntat per què us ha passat això?
—Havien d’omplir una quota de detinguts i em van detenir a mi com podrien haver detingut qualsevol altre. L’objectiu de l’estat espanyol és aturar el moviment i intentar de desanimar el jovent perquè no surti al carrer. A més, vaig confiar en qui en aquell moment governava i en les organitzacions que convocaven les manifestacions. Confiàvem que s’acabés fent allò que es demanava al carrer, i no va ser així.
—Què en penseu del fet que l’ajuntament formi part de l’acusació perquè es tracta d’un agent de la Guàrdia Urbana?
—M’acusen l’Ajuntament de Barcelona i la fiscalia, però Ada Colau va donar el vist-i-plau per a fer l’acampada. I al final la van desallotjar. Si no ens van fer fora abans de les eleccions del 10 de novembre no va ser perquè no volguessin, va ser perquè no podien. Qui va donar el vist-i-plau per a fer-nos fora va ser Colau, però en aquell moment era fora i quan va arribar va donar el permís mitjançant Albert Batlle. La política sempre té un rerefons que no és gaire noble. Hi ha uns interessos i si has de donar bona imatge, acabes entrant en dinàmiques contraproduents per al poble. No vaig anar a aquella acampada perquè Colau hi hagués donat el vist-i-plau, ni ho sabia, sinó pel fons reivindicatiu que tenia. No hi ha cap polític que em convenci, no posaria la mà al foc per cap d’ells.
—I els polítics independentistes?
—Ens han traït i ens sentim desemparats. És la sensació que em queda després de com han afrontat aquesta situació. No han tingut una resposta a l’altura dels fets. Em sembla més greu que no en el cas dels polítics que no són independentistes, perquè com a mínim els altres van de cara. Aquests ens han venut una cosa, l’hem comprada i hi hem confiat, i ara cada vegada hi confio menys. Si a partir d’ara ens comencem a mobilitzar, espero que sigui des del poble, no des dels partits. Que es dediquin a fer política i que no destorbin.
—Creieu que durant les protestes postsentència hi va haver massa intervenció política?
—Als polítics els és més fàcil de convocar la gent. El Tsunami Democràtic eren els de sempre. Qui tenia les eines per a convocar la gent ho va fer i quan no li va interessar ho va deixar de fer perquè no s’hi volia enganxar els dits…
—Malgrat tot, esteu més actiu políticament des de llavors?
—Sí, molt més. Vaig a tots els actes de solidaritat amb els represaliats i m’he informat molt més sobre tot allò que envolta la repressió. Vinc d’una família que m’ha explicat mil vegades per què som on som i més o menys ja sabia què passava, però ara ho he viscut en primera persona i no és pas el mateix.
—En general, creieu que el jovent independentista s’ha desmobilitzat?
—Em fa l’efecte que sí, però potser d’aquí a dos mesos no serà així. Segons què es fa, la gent es mobilitza més o menys. Als actes a què he anat hi havia més gent gran que no jove. Els joves són més guerrers i la gent gran va més amb el lliri a la mà… Als actes on no hi ha talls ni accions que puguin ser arriscades és normal que hi hagi gent més gran. Si es tornessin a fer aquestes coses, hi hauria més joves.
