Ernest Pérez-Mas: “L’espanyolització no implica tan sols l’idioma, sinó també els valors”

Ernest Pérez-Mas (1963) és l’enginyer de telecomunicacions que el 2014 va fundar l’operadora de mòbil Parlem. Nascut a Barcelona, on té parents d’ençà de 1714, Pérez-Mas explica en aquesta entrevista biogràfica el seu model de negoci, basat en les empreses d’Israel, ara elogiat pel Financial Times, el seu independentisme desacomplexat i l’ambició d’un home de fer coses grans, tot i que no era particularment bon estudiant als Maristes. Pérez-Mas, partidari d’un cosmopolitisme arrelat a la terra, ha acabat parlant vuit idiomes (català, castellà, anglès, francès, portuguès, italià, alemany i rus) i fundant cinc empreses. Ens rep a la seu de Parlem al Poblenou, al costat de la sala Maria Aurèlia Campany, on el departament de màrqueting ultima els detalls de la implantació al País Valencià.

—A què es dedicava la vostra mare?
—Abans de casar-se era secretària i després, a casa. El franquisme era això. El pare, agent d’assegurances. Sóc el tercer fill de quatre germans. El desgraciat del mig. A qui ningú no feia cas. Jo jugava a rugbi. Una vegada va venir mon pare a veure’m. Una. Ha!

—Valors apresos a casa?
—A casa vaig aprendre a ser un més, a espavilar-me sol, i per part del pare, una catalanitat desacomplexada, natural.

—Independentista, el pare?
—No, no ho articulava políticament. Però podia dir “de la sang dels castellans en farem tinta vermella”. O “què pots dir d’un país que del pernil, que es veu clarament que és un pernil, en diuen jamón? D’un país així no en pot sortir res de bo”. Era aquest estil, si vols folklòric, sense anar més enllà en el tema ideològic. També vaig aprendre a viure en família. Vivíem en una casa, en una finca d’un rebesavi meu, a la Sagrada Família, i allà vivíem els avis, els cosins, els oncles, els besoncles, cadascú a la seva planta. Aquesta vida compartida.

—Escriviu el cognom Pérez-Mas. Per què, el guionet?
—Perquè quan anava fora, a l’estranger, em deien Mas. Com a l’exèrcit. Perquè jo vaig anar a l’exèrcit espanyol: a l’adversari l’has de conèixer des de dins. A l’uniforme em posaven P. Mas. Per arreglar-ho, hi poso un guió, com els catalans d’Amèrica. Porqueras-Mayo. Mas-Colell. De vegades em diuen: això ho fas per ocultar el Pérez. I no. És al revés.

—Per què vau estudiar enginyeria de telecomunicacions?
—M’agradava des de nano. Amb dotze o tretze anys, m’agradava molt pujar al quarto del terrat de casa, on feia connexions elèctriques, comprava plaques, les posava en àcid, feia circuits electrònics. Vaig construir un joc d’ordinador, aquelles barretes que semblen partit de tenis.

—Vau estudiar als Maristes. Bon estudiant?
—No. De 5 i 6 i alguna matrícula. De català i francès.

—Dieu que teniu mentalitat anglosaxona. I com ells, no amagueu que de les cinc empreses que heu fundat tres han anat aigua avall. Aquí es veuria com un fracàs. Els anglosaxons, com un valor: és capaç de començar coses.
—No. D’aprendre dels errors. Que és molt important. No l’encertaràs sempre. I quan no l’encertes, aprens dels errors, rectifiques i perseveres. Has de saber en què bases la companyia: producte, servei o preu. Una destaca, però les tres coses han de lligar. No en descuidis cap part. En segon lloc, per fer prosperar una empresa necessites tres coses: idea, equip de gent i recursos econòmics. Si no les tens totes tres, deixa-ho estar.

—Quants clients té, Parlem?
—Uns 180.000.

—I Telefònica?
—Aquesta setmana en té 10.000 menys que la passada. Això és una constant. Ara en deuen tenir uns quatre milions o cinc en el mercat de fibra, i en el de mòbil, uns catorze milions.

—I com pot ser que us en sortiu si vau tenir un monstre com Telefònica en contra?
—Cert. Telefònica va intentar d’impedir que nasquéssim. Jo vaig començar comprant la meitat de FonYou, empresa que tenia contracte amb Telefònica. El febrer del 2014 els vam dir, aquí teniu els diners i, com diu el contracte, ara llançarem l’operadora amb la vostra cobertura de xarxa. La resposta que ens va acabar donant el director de majoristes de Telefònica va ser: “César Alierta ha parlat amb altes instàncies polítiques del país i ha dit que no és moment de donar suport a un operador català.” “Tenim un contracte signat i l’heu de respectar”, vam respondre. “Tenim cinquanta advocats de Garrigues esperant la vostra demanda”, van dir. Aquesta supèrbia –ja ho diu el nostre himne, aquesta gent tan ufana i tan superba–, aquesta supèrbia tan absoluta que gasten va fer que ens impedissin de sortir com teníem previst. Em vaig trobar amb el 50% d’una companyia telefònica sense cobertura de xarxa. Una empresa que havia comprat després d’haver venut el meu pis, un magnífic pis modernista que havia restaurat al carrer de Consell de Cent. I la meva dona dient-me “ens portaràs a la ruïna!”

—Sense pis i sense empresa!
—I em vaig bellugar, parlant amb Orange, i aleshores va entrar un fons d’inversió català, que es diu Inveready, gestionat per Josep Maria Echarri, durant molts anys vice-president de MásMóvil. El millor fons d’inversió en tecnològiques de la península ibèrica. Ens coneixíem. “Jo no hi entraré com a fons, però sí MásMóvil, que et pot donar cobertura per mitjà d’Orange”. I ho vam fer així.

—I aquest període d’incertesa quant va durar?
—Del febrer del 2014 al juliol del 2014.

—Ara quants treballadors teniu?
—216. En tenim a Olot, Girona, l’Empordà, Barcelona, Osona, València. A València n’hem comprat dues, d’empreses, les hem reanomenades. Ara es diu A prop. Atenem en català. Nosaltres atenem només en català, com fem amb les factures i la comunicació. Si ens truques, t’atendran persones, no màquines. Persones que són aquí, a Barcelona i València, no a call centers de Tànger que no et parlaran el teu idioma.

—A les Illes i Catalunya Nord, hi anireu?
—Preveiem les Illes, i a Catalunya Nord ho estem mirant. De fet, mirem d’ampliar el nostre model de proximitat a altres regions europees. Per ser catalans no ens hem de quedar només a Catalunya. El meu món és el món. I el meu model de proximitat segur que s’aplica a Alsàcia, Sardenya, o els latinos dels Estats Units.

—Veniu d’una família amb diners?
—No. Tampoc pobre. Classe mitjana.

—Tot el vostre petit imperi comença amb la venda del pis?
—Sí.

—I com el vau pagar el pis?
—Jo parlo vuit idiomes, sóc enginyer de telecomunicacions, i vaig tenir sou de directiu de multinacional de telecomunicacions durant quinze anys. En unes quantes empreses he fet de vice-president del sud d’Europa, responsable de divisió europea, Orient Mitjà i Àfrica. M’he passat molts anys llevant-me a les sis del matí un dilluns i tornant el divendres a les onze a Barcelona.

—Les diferències a l’hora de fer negocis segons el país quines serien?
—Els nòrdics entren de cara a barraca, i tenen clar l’objectiu. Els llatins gastem un quart d’hora establint relació social (com estàs, que bonica que és Barcelona, etc.) i a vegades costa d’entendre fins i tot què es demana. El model anglosaxó és molt més eficient. Si ho fas bé, ho fas bé. I si no, no. En el model llatí a vegades compten coses intangibles: els amics, els coneguts, i per tant els tractes dels negocis no són tan rendibles com ho haurien de ser.

—Els colors de Parlem són el negre i el groc, els del taxi de Barcelona. Parlem es funda al bar Velòdrom del carrer de Muntaner. I ara heu comprat Queviures Múrria, un clàssic de la ciutat.
—Jo Barcelona me l’estimo moltíssim. Passo per l’església de Sant Just i Pastor i sé que el senyor Joan Mas, parent meu, s’hi va batejar el 1714. Passo per la fàbrica Sert de catifes, del passatge Sert, del carrer Trafalgar, i sé que el pare del meu avi, en Josep Mas i Badia, hi treballava de gerent. Quan vaig a Sant Andreu reconec la casa on va viure la meva mare, i sé que l’avi, Joan Mas, tenia la botiga el Barat de Sant Andreu, i l’altre avi, Gabriel Pérez, va ser tresorer de l’Europa, club que es va fundar el 1907 al costat de la casa del meu besavi Rius. Sicília 288 i Sicília 290. Barcelona sóc jo. I ara la trobo decadent, sense nord, i desaprofitant l’oportunitat enorme que tenim des de fa cent cinquanta anys d’esdevenir el que hem de ser: Barcelona ha de ser la capital del sud d’Europa. Sense discussió. I ara el sud no té capital. Madrid va voler ser capital de Sud-amèrica, però Miami li va passar davant. Roma i Milà no volen. Marsella, impossible. Som un sud sense capital. Barcelona hauria de recuperar el seu paper de capital del sud d’Europa, capital tecnològica, de valor afegit, ciutat convivencial, amb la trama Cerdà, cosa genial, que permet una situació equilibrada entre treball i gaudi. I aquest model es perd amb invents estrafolaris.

—Vinyes i vins. Per què teniu vins?
—Perquè t’arrelen a la terra i són projectes de llarg termini. A la Mediterrània som vi, blat i olivera. I la meva família, pares, mares i besavis, són de Barcelona, però al final mon pare va viure al Penedès, a Calafell, durant la guerra civil, i el meu sogre és del Vendrell. Tinc certa estima pel Baix Penedès, i sempre m’ha agradat passejar per les vinyes de Calafell. El celler és Heretat Mascorrubi. Fem tres blancs, tres escumosos, dos negres, tots autòctons. Aquest és el primer any que no perdem diners.

—I també heu comprat Queviures Múrria, un clàssic de la ciutat.
—Una botiga de queviures molt representativa de Barcelona. És de 1898, un any més que el Barça, enguany farem cent vint-i-cinc anys, jo n’era client. Vaig parlar amb l’amo i li vaig dir, si te’l compren i te’n paguen una milionada, avisa’m, fem una copa i ho celebrem. Ara, si creus que el projecte pot tenir continuïtat i el rellancem com una marca local de delicatessen, avisa’m i podem fer un local de restauració, implicar-hi una estrella Michellin, com Jordi Vilà, i que puguem fer un producte exportable.

—Fer una cadena de Queviures Múrria?
—Això, o fer un producte exportable: anxoves Múrria, escopinyes Múrria, formatge Múrria, lligat a la marca Barcelona. Hi treballem.

—La classe política catalana, com la veieu?
—Els conec quasi tots. Em conviden a dinars i sopars. Dec ser en alguna llista. La política en general té poca requesta. Poc reclam. Si a sobre gestiones poc poder i et limites a fer de gestoria, perquè no tens projecte ni mitjans, qui hi va a parar no són els millors. Són els més mediocres. En general, la classe política catalana reflecteix aquesta mediocritat de la professió, que no demana gaires vocacions i que no pot aconseguir transformacions. No hi ha projecte de país. El curt termini pel curt de termini.

—Compto que sou independentista. Com es fa la independència?
—No ho sé. Qualsevol projecte ambiciós, i aquest ho és, necessita un pla. Una estratègia. I ara no hi és. Si no hi ha estratègia, no l’assolirem. Ara, jo sempre poso el mateix exemple: qui havia de dir a Francesc Macià l’any 1929, detingut a Brussel·les pels fets de Prats de Molló, i amb una dictadura aquí, que dos anys més tard tornaria i proclamaria la República Catalana? Sempre hi ha oportunitats, però les has de preparar. I si no treballes amb un pla de negoci, per entendre’ns, de país, no faràs res.

—Us veig lector d’història.
—Sí. Ara llegeixo sobre la configuració de l’entitat d’Espanya, un d’infografia sobre Roma, i un altre que es diu SPQR, Senatus Populusque Romanus, història de Roma. Són els tres llibres que tinc a la tauleta de nit.

—Fundeu Parlem com podríeu fundar una empresa de furgonetes? O l’empresa havia de ser tecnològica?
—Jo faig una empresa de tecnologia perquè la tecnologia porta valor afegit. Però també faig vins, i un colmado. Al final el que vull fer és una empresa gran que quedi en l’estructura econòmica del país. Aquest és l’objectiu. Ho vaig fer perquè tenia ganes de fer una cosa gran. El 1988 vaig escriure una carta al president Pujol dient-li que havia d’aconseguir que la implantació del segon operador de telecomunicacions a Espanya fos a Barcelona. Ho tinc al cap de fa temps.

—Quants fills teniu?
—Tres: Oriol, Arnau i Eulàlia. Tinc clar els valors que els vull transmetre: esforç, meritocràcia, que siguin allò que ells es guanyin. Jo els vull donar la formació necessària, i espero donar-los l’exemple. I això relligat amb el cosmopolitisme arrelat. Es pot ser cosmopolita i arrelat a la terra. Em sembla que era Dalí qui ho deia: l’aportació que fas al món és la teva pròpia identitat.

—Els pares amb tres fills, aquí som considerats família nombrosa. A Israel, has de tenir sis fills per a ser família nombrosa.
—Ho sé. Jo treballava en una companyia que tenia la seu central a Israel. I de fet, ho explico sovint. Nosaltres hem agafat el model israelià. Les decisions allà les pren la gent més propera al territori. A la batalla del Sinaí els israelians van veure que els egipcis els enviaven avions teledirigits, anaven morint tots, i al final van decidir donar el comandament de la batalla als sergents del camp de batalla. Res de generals a la capital. Les decisions, tan a prop del camp de batalla com sigui possible. I si ho trasllades al negoci, qui sigui més a prop del client és qui ha de prendre la decisió. Jo a Parlem ho intento. Però costa molt que en una cultura llatina la gent ho entengui. Aquí la gent està acostumada a les jerarquies. I ens agraden.

—Poseu-me un exemple de decisions. Decideix tu, què?
—On s’han d’obrir botigues, quin ha de ser el preu més competitiu, on hem de fer campanyes.

—L’equip clau de Parlem quin és?
—Albert Castellón em va ajudar a crear la imatge de marca. Ell havia estat director general de Moritz. El vaig anar a veure el 2014. “Dóna’m un cop de mà. I fes-me el pla de marca, com has fet tu amb la Moritz contra la Damm. Que jo ho pugui fer contra Telefònica.” Va insistir molt en els valors i el posicionament de marca. Quan algú em va dir, hem de posar la factura en castellà, em vaig girar i vaig preguntar: Albert, oi que no ho hem de fer? Naturalment que no, va dir. Tu ets el que fas, no el que dius. Un altre nom important és Josep Maria Echarri, CEO d’Inveready, vice-president de MásMóvil. Molt vàlid en el sector de telecomunicacions, amb un gran coneixement dels actors, i les aliances. Important. Dues persones clau. I cap de les dues és executiu avui en dia.

—Voleu afegir o subratllar res?
—Em sap greu que a Barcelona perdem tantes oportunitats: ens hauríem de posicionar com una capital europea de primer nivell. I no ho tenim en la nostra mentalitat. El país hauria de ser molt més exigent amb ell mateix. I hem de passar d’una mentalitat de parar la mà a una mentalitat de posar-s’hi. Ho explico als fills: l’espanyolització no implica tan sols l’idioma, també implica els valors. L’amistat versus la meritocràcia, l’esforç versus el cognom, l’ascensor social versus l’estabilitat, l’emprenedoria versus el funcionariat. El nostre sistema de valors s’ha anat perdent els últims trenta o quaranta anys. És molt curiós que passi quan som una autonomia i que no hagués passat fa cent anys.