22.07.2024 - 21:40
L’home revoltat, d’Albert Camus, comença amb aquella frase mítica que va inspirar el “Diguem no” de Raimon i que ha restat per a la història universal: “Què és un home revoltat? Un home que diu no.”
En el llibre, Camus, que en tenia experiència personal sobrada, argumenta que revoltar-se implica una separació dels altres i també implica necessàriament soledat. La revolta és, per definició, un acte individual que significa una negativa a acceptar l’ordre establert i a conformar-se. Dient “no” –raona el gran intel·lectual francès– desconnectes de la massa que accepta l’status quo. Cosa que té un preu personal, però que alhora et dota de força i autenticitat, de caràcter. És en aquesta soledat que l’home revoltat pot trobar la seua essència i donar un sentit més profund a allò que fa.
Enmig de les tensions de la postguerra i la guerra freda, L’home revoltat va ser una resposta de l’esquerra antiautoritària en favor de la dignitat humana i contra la deshumanització que alguns volien imposar des de l’esquerra també. La polèmica entre Albert Camus i Jean-Paul Sartre a propòsit del llibre va ser d’una altura i d’una profunditat extraordinàries, per totes dues bandes, i encara avui és un far que ens ajuda molt a entendre el nostre present.
A la llum d’aquest far, per exemple, es pot llegir molt bé la conferència de premsa que va oferir ahir Ernest Maragall a la seu d’Esquerra Republicana.
Maragall va dir prou, va anunciar que es donava de baixa del partit i va aclarir que el silenci que havia mantingut fins ara no es podia confondre amb conformitat ni amb complicitat. Va ser dur amb la cúpula del que ha estat el seu partit, però no es va deixar endur mai per la ràbia personal, que tots podem imaginar que lícitament podria sentir. Va ser, com ho ha estat tantes vegades en la seua vida, concís i directe, però també elegant. L’home que va guanyar les eleccions a Barcelona per a Esquerra Republicana ara fa cinc anys, l’home a qui van robar la batllia en una maniobra bruta els mateixos amb qui el seu partit vol pactar avui, es va acomiadar com havia arribat: amb la mirada posada més enllà d’ell, però amb les seues conviccions fixades. I en soledat. En una soledat espectacular, que ahir feia una gran angúnia.
Maragall va parlar a la sala de premsa d’ERC, a la seu central del carrer de Calàbria, sense que ningú del seu partit es dignàs a acompanyar-lo. Sols Josep Maria Jové, un altre home de conviccions, va ser present durant una part de l’acte. I va ser un contrast enorme i molt feridor amb allò que havia passat en aquell mateix indret el dia que Sergi Sabrià va presentar la dimissió pels mateixos fets.
Entenguem-nos: Sabrià és el culpable i Maragall la víctima. I quina mena de grup humà és aquest que acomboia i aplaudeix el culpable mentre deixa la víctima sola i a l’estacada?
Al costat de Sabrià, el dia de la seua dimissió, a la mateixa sala, hi havia la gran majoria dels dirigents del partit. Que fins i tot van oferir una vergonyosa ovació de gala a qui ha traït els principis més elementals de la decència política, de la decència a seques. Al costat de Maragall ahir, tanmateix, no hi havia ningú. Ningú. Al darrere de la sala d’actes, una barrera de vidre separa els seients de l’entrada on se solen posar els dirigents i treballadors del partit quan volen assistir a un dels actes que s’hi fan. El dia de Sabrià no hi cabien –Ernest Margall inclòs. Ahir era clamorosament, manifestament, buida.
Torne a Camus i acabe: el revoltat descobreix en la soledat l’orgull de la seua condició. Una solitud dolorosa, però alliberadora. Perquè en la negativa a sotmetre’s reposa l’orgull de ser fidel a ell mateix i als seus principis. Fins i tot –o sobretot, diria jo– quan això el separa dels altres, quan això el separa dels seus. D’uns seus, en definitiva també, que deixen retratada la seua qualitat moral –per més paraules que hi vulguen interposar després per dissimular-ho– en els gests que fan, en aquesta absència, per exemple, que van voler escenificar ahir.
