Ernest Maragall: “Hi ha en marxa un projecte de reconquesta de Catalunya, després del 2017”

Ernest Maragall i Mira (Barcelona, 1943) continua enfurismat amb els socialistes i els comuns pel pacte que, a última hora, li va impedir de nou de governar a Barcelona. Enfadat, però més serè i combatiu. Ho considera part d’una operació dels poders de l’estat espanyol per a reconquerir el país després del procés, i parla fins i tot d’expropiació. “Quan no guanyen, compren. I han comprat la ciutat”, afirma. A petició d’Oriol Junqueras, ara es presenta com a candidat al senat espanyol a les eleccions del 23 de juliol. Diu que vol fer de regidor de Barcelona a Madrid. En aquesta entrevista, Maragall fa un al·legat contra l’abstenció i defensa que cal unitat estratègica independentista per endurir les condicions al PSOE. A parer seu, el seu acord amb Xavier Trias “és un precedent positiu” per a encarrilar una reconciliació amb Junts, amb la Diputació de Barcelona com a pròxima estació d’entesa.

—Heu parlat amb Jaume Collboni, d’ençà de dissabte?
—No.

—No hi penseu parlar?
—No tinc plans sobre això.

—No tindreu vós la iniciativa de trucar-li.
—No.

—Hi esteu personalment enfadat, entenc.
—No. Hi estic enfadat d’un punt de vista institucional, de representació col·lectiva, de verificació de valors, de què vol dir democràcia.

—El senyor Trias va dir que li agradaria dinar amb el batlle Collboni, quan li passi la indignació. Vós hi aniríeu?
—No és un problema de si m’ha passat l’enuig o no. És que se n’han anat molt lluny. I acompanyats dels comuns. Són en un altre planeta. Jo sóc en un planeta anomenat Catalunya i Barcelona.

—ERC farà pactes esporàdics amb el PSC a l’Ajuntament de Barcelona, els quatre anys vinents? Amb el pressupost, per exemple.
—Això ara mateix em sembla molt impensable, molt inimaginable.

—I en el cas que els comuns entrin al govern?
—És una pregunta o és una evidència? Ja hi són, no n’han marxat mai. N’han marxat, els comuns, del govern?

—Formalment no hi són.
—No hi són els regidors, vol dir? Bé, entenc que busquin coartades per a justificar la reincorporació de regidors, però el grup ja hi és. Els responsables polítics, els càrrecs de confiança. Els comuns continuen governant aquesta ciutat. És un govern de continuïtat nua i crua.

—ERC hauria de repensar els acords municipals i a les diputacions amb els socialistes?
—El conjunt del moviment sobiranista i independentista català hem de repensar com enfoquem el futur. La perspectiva que ens ofereixen les eleccions del 23 de juliol. La primera prova que ens hem d’exigir és la Diputació de Barcelona. La presidència del parlament ja era un missatge en aquesta direcció. L’acord a què hem arribat amb Xavier Trias és un precedent molt positiu, que no s’esgota per més que ens hagin expropiat l’ajuntament. Té un valor en si mateix, com a contingut i com a mètode de relació. Això ha de marcar com afrontarem les eleccions espanyoles, però també com enfoquem el futur aquí.

—Això no s’hauria d’aplicar també a la Diputació de Lleida i de Tarragona, on ERC ha pactat amb els socialistes? Per què el PSC és una línia vermella en alguns llocs i en uns altres no?
—I a l’Ajuntament de Roses i de la Bisbal i altres? O en aquests casos no? A la Diputació de Lleida i de Tarragona hi haurà un president independentista. Cosa que no es pot dir de molts altres pactes. Aquí hi ha en qüestió la Diputació de Barcelona com a institució. Hi ha compromisos que ja estaven formalitzats. La gran qüestió, ara, a partir del que va succeir aquí dissabte, és com fem evident que estem en condicions d’enfocar el futur amb un grau de complicitat positiva en el conjunt de les forces independentistes.

—L’acord amb Trias va arribar després de molts mesos de discrepàncies entre ERC i Junts, ruptura del govern inclosa. Què ha estat diferent, en aquest cas?
—Primer, els resultats. Són democràticament expressius, i atorgaven al senyor Trias una legitimitat i una exigència de respecte perquè és la força guanyadora. Hi ha hagut una voluntat de treballar per trobar un projecte per a Barcelona. Vam constatar que hi havia un terreny de relació personal i de projecte, plasmat en un acord magnífic. Magnífic per a Esquerra Republicana, i magnífic per la suma intel·ligent d’opcions en l’equip del senyor Trias.

—Vau criticar que el model de Trias era “obsolet” i que havia dut a la massificació turística. Vau arribar a criticar que la situació de la ciutat era conseqüència del model econòmic dels anys de Trias. Això us va pesar, a l’hora de pactar-hi?
—Això eren reflexions que calia tenir en compte com a lliçó d’història de passat recent. El resultat de parlar i treballar amb ells és expressiu d’un caràcter nítidament progressista i coherent amb allò que havíem defensat en campanya.

—Presentar-vos al senat va ser iniciativa vostra o del partit?
—Del partit.

—I per què ho vau acceptar?
—Primer, perquè quan el senyor Oriol Junqueras et proposa una cosa té sentit considerar-la. Segon, perquè dissabte va ser l’expressió grollera d’una determinada antipolítica. El poder que compra. Vaig dir que l’estat aplicava un 155 i hi ha una altra manera de dir-ho. Quan no guanyen, compren. I han comprat la ciutat. Hi han posat preu, han trobat col·laboradors necessaris a banda i banda. Això forma part d’un projecte que ve de lluny, que és la reconquesta de Catalunya després de l’octubre del 17. És una operació en marxa i Barcelona és una peça cobejada, perquè té un valor més enllà de la pura gestió. Té un valor simbòlic, institucional, polític, de país. Això demana una reacció. No tan sols de frustració i d’indignació: també una reacció constructiva i d’esperança. Vull representar l’esperança anant al senat a parlar cara a cara amb el 155. A fer de regidor de l’ajuntament al senat.

—Si aneu al senat, per força passareu menys temps a Barcelona.
—Sí, això d’alguna manera ja succeïa amb la meva condició de diputat al Parlament de Catalunya durant la major part del mandat anterior.

—Bé, però del vostre despatx municipal al parlament hi ha un quart.
—I al senat tres hores en AVE. D’acord. Però no és incompatible. La importància és si és congruent políticament. L’expressió del rebuig a l’operació “Reconquista” –dit en castellà– i a la compra de Barcelona per part del poder de l’estat té sentit que s’expressi directament, des de Barcelona, a la seu on tot això sorgeix. El senat és l’expressió de la gran coalició PSOE-PP, que de facto existeix, no en forma de govern però sí en decisions compartides com la de l’Ajuntament de Barcelona. Decisió a la qual els comuns s’han afegit entusiàsticament. Té sentit polític que Barcelona hi reaccioni. El senat és una oportunitat per a Barcelona de visualitzar una actitud que ja veurem quina serà, si de condicionament o de resistència de país. És hora de reconstruir l’aliança entre moviment independentista i ciutadania.

—Treballar per Barcelona de Madrid estant no és assumir el marc dels qui dieu que la volen comprar?
—Aquest marc existeix. Hem de deixar que continuï prenent decisions sobre nosaltres impunement? La negació de l’evidència és absolutament suïcida del punt de vista de país i de ciutat. Hem de ser el que som. Expressar la nostra reivindicació, la nostra posició de llibertat, la nostra exigència democràtica de respecte als nostres drets… És com si diguéssim que no cal anar a la Unió Europea perquè no ens va reconèixer com a estat. És absurd. Hem d’anar a fer la batalla on es produeix. I no es produeix només aquí. També al si de les institucions de l’estat.

—Si ERC té la possibilitat de fer president Pedro Sánchez, ho hauria de fer? Amb quines condicions?
—Si es produís aquesta relació, que com a mínim és difícil de verificar, la primera condició és anar-hi plegats. El moviment independentista és divers, expressa la diversitat política, ideològica, sociològica del conjunt del país. Hem après de l’octubre i del postoctubre. Ara tenim un conflicte reconegut, gràcies a l’estratègia negociadora d’Esquerra. Ara millor que decidim junts i que ho anem a plantejar junts, a Madrid, amb un condicionament molt exigent, explícit, tangible i concret.

—La vostra proposta personal, quina seria? La CUP, per exemple, ha dit que podria parlar d’investir Sánchez només en canvi d’un referèndum.
—Aquí no compten les opinions personals. I no em costa gens coincidir en això. El president Aragonès ha expressat posicions molt semblants.

—Fins ara no s’ha posat un referèndum com a condició per a investir Sánchez. 
—Parlem de l’exercici del dret de decidir, que n’és un sinònim. S’ha posat l’avenç en el terreny de l’amnistia. Parlem dels drets bàsics de Catalunya, del seu reconeixement i de la possibilitat del seu exercici. Per això té sentit un front democràtic, com diu el president Aragonès, i anar a Madrid amb aquestes posicions. El fet important és un acord entre les formacions polítiques, però que recuperi l’evidència que comptem amb la majoria de la societat catalana. Els nostres adversaris duen a terme “la Reconquista”. Per això han comprat Barcelona. El pas següent és guanyar les generals amb una majoria que els permeti dir: “S’ha acabat l’independentisme.” Això ens obliga a expressar amb claredat a què fem front el 23 de juliol. L’últim pas serien les eleccions catalanes.

—Com és que ara reclameu unitat estratègica a Madrid, i els últims quatre anys no?
—N’hem reclamat sempre. L’hem proposada sempre. Una altra cosa és que haguem estat atesos o que no haguem estat capaços de construir escenaris d’acord. Ens hem enfrontat amb una estratègia del “no a tot”. De què ha servit, l’estratègia del “no a tot”? Nosaltres tenim resultats. Discutibles? Sí. Però tangibles. Entre altres coses, una part dels qui representen el “no a tot” avui són al carrer gràcies a aquesta estratègia. Alguns poden fer servir els resultats de les nostres reformes en la defensa dels seus drets a l’exili. A més, ara hi ha una circumstància nova. O és que hem de fer veure que no passa res i que són iguals el PSOE, el PP i Vox, i que tant se’ns en dóna?

—Creieu que no ho són, amb relació a Catalunya?
—No. Què passa a les Illes Balears? És el mateix ara, PP i Vox, que quan ha manat el PSOE tots aquests anys? L’escola a les Illes Balears serà la mateixa que la que ha existit en aquest temps? El que ha passat al País Valencià és el mateix? Fer veure que tot és el mateix i que, per tant, “no a tot” o “no cal anar-hi”, ens fa entrar en un terreny d’irresponsabilitat i de suïcidi nacional.

—Sánchez ha tingut molts incompliments amb Catalunya, aquesta legislatura…
—Sánchez és l’adversari. Els altres són un enemic implacable.

—Sánchez ha tingut molts incompliments amb Catalunya, Zapatero també en va tenir. No ha de tenir sostre la confiança en el PSOE?
—Sí, per això parlem ara que, si és possible que el PSOE continués governant amb un determinat suport, això es verifiqui amb un condicionament molt més potent i compartit. Si haguéssim tingut la companyia dels altres independentistes, els resultats haurien estat segurament millors. El PSOE és l’adversari amb qui hem de negociar, no és el soci a qui hem de decidir si donem suport. Els fets de Barcelona posen en relleu que és l’adversari.

—Quins incentius té, el PSOE, per a fer concessions a Catalunya, si quedem que és millor que no pas l’extrema dreta?
—No és qüestió que sigui millor. No és que ens agradi. És el que hi ha. L’estat espanyol és així. S’expressa en diversitat, però sempre dins d’una evolució del que han entès per constitucionalisme, que històricament ha estat cada vegada més incompatible amb la llibertat de Catalunya. Aquí entra en joc la capacitat d’expressar una determinada correlació de forces. Si el PSOE tingués majoria absoluta seria molt pitjor. Però és evident que no en tindrà. Hi ha una correlació de forces catalanes, basques, gallegues, valencianes, en condicions d’obligar el socialisme espanyol a constatar que existim, i que si vol governar ha d’acceptar aquest condicionament.

—Durant la campanya vau dir a Collboni: “Vostè és el PSC del qual vaig haver de marxar, ni socialista ni catalanista.” Encara us fa mal, personalment, el trencament amb el PSC?
—Home, si m’hagués quedat amb el mal directe que em va fer en aquell moment, m’equivocaria molt amb mi mateix. A partir d’allà, he tingut una oportunitat de construcció, de pertànyer a un projecte compartit i de gran ambició per al país, que en bona mesura expressa el mateix que expressava el PSC dels anys vuitanta. Aquell dol ja m’ha passat. Ara, situacions com les actuals me’l recorden cada dia. Em recorden fins a quin punt aquella evolució que vaig denunciar, i per la qual vaig abandonar el partit, és molt pitjor. És molt pitjor el PSC actual que aquell del 2012, del qual vaig marxar. És més explícit en la seva expressió ideològica: tant del punt de vista dreta-esquerra, com del punt de vista nacional. El PSC actual parla de lleialtat al rei, d’ampliació de l’aeroport al preu que sigui, té un model socioeconòmic cada vegada més liberal-conservador.

—Us incomodava que Xavier Trias volgués aquest PSC dins del govern municipal?
—No és que m’incomodi, és que no hi estic d’acord. És una de les distàncies que continuem tenint. Al nostre acord hi ha una clàusula publicada que diu que qualsevol modificació de la composició del govern ha de comptar amb el nostre suport. I és obvi que no s’hauria produït.

—En aquestes eleccions, vós com a candidat heu passat de 160.000 vots a 74.000. Què heu fet malament?
—Segur que moltes coses. Em sembla que ha canviat el marc global amb què hem arribat a aquestes eleccions. Hi ha hagut un marc plebiscitari que ha ajudat que la pregunta que els ciutadans havien de respondre fos: “Fem fora la senyora Colau, sí o no?” És evident que Esquerra estava en una situació pitjor per a respondre aquesta pregunta que no pas algú que arribava de bell nou i que podia aprofitar l’absoluta contradicció amb el model sortint.

—Context a banda, vós, personalment, què heu fet malament?
—No crec haver fet malament l’exercici d’oposició. Hem pagat un preu per una decisió concreta, com l’aprovació del pressupost del 2022? Segurament, perquè ha contribuït al marc en què som vistos com una col·laboració amb el govern Colau-Collboni. És injust, però això és el resultat d’una altra política que s’assembla a la de dissabte. Els comuns van fer un xantatge polític explícit: “O m’aproveu el pressupost de Barcelona, o jo no aprovo el de la Generalitat”. Què era la responsabilitat institucional, en aquell moment? A Barcelona li interessa que la ciutat tingui aquest pressupost, ambiciós, expansiu i de polítiques socials? I vaig acabar acceptant.

—Què ha fet malament, ERC, per a perdre 300.000 vots arreu del país?
—Una actitud de diàleg constructiu, de tenacitat negociadora, de resultats perfectament discutibles però també indiscutibles en la seva efectivitat, això ens ha caracteritzat com si fóssim socis del PSOE. Jo crec que era una responsabilitat amb relació a l’adversari: n’hem tret els indults, la reforma del codi penal, com un conjunt de decisions en el terreny lingüístic. Que després s’arrosseguen i el govern no els acaba de complir i… evident, sí.

—L’abstenció us preocupa? En aquestes eleccions ha crescut molt.
—L’abstenció expressa, en part, una incomprensió legítima davant la dificultat d’obtenir avenços en el conflicte de Catalunya amb l’estat. Una causa de tot plegat també és l’onada conservadora. En aquestes eleccions municipals no s’ha posat en qüestió “independència sí o no”. Ni a Barcelona ni enlloc. Hi ha una determinada actitud de molts votants independentistes que potser els ha conduït a l’abstenció, però també hi ha un apoderament de les posicions conservadores. També d’aquest PSC conservador, que a Barcelona parlava d’ocupacions, de seguretat, de creixement a qualsevol preu.

—Però una part important dels qui s’han abstingut són independentistes que han deixat de creure que aquests partits ens acosten a la independència. Què els diríeu?
—Jo crec que això, en aquestes eleccions, hi ha tingut presència, però no una absoluta importància per explicar la pèrdua dels 300.000 vots. Hi ha elements locals i molts de generals. L’actitud dominant respecte de l’economia, de la utilitat de la política, de les institucions catalanes. I què els diria? Que tenim l’oportunitat de reprendre el camí i de tornar a generar enfortiment en relació amb el conflicte amb l’estat. El millor moment per a verificar-ho són les eleccions del juliol.

—D’aquí a quatre anys us tornareu a presentar a l’Ajuntament de Barcelona?
—No.

—Qui us agradaria que fos el vostre successor?
—Seria imprudent que ho digués jo personalment. Serà una decisió del conjunt de l’organització.