Ernest Folch: “A Edicions 62 van perdre els bons. Va ser la fi d’un grup editorial fort, independent, en català”

Ahir, 23 de febrer, va néixer oficialment la nova editorial Navona. És encapçalada per l’editor Ernest Folch, fill de l’històric editor Xavier Folch, mort fa uns mesos, i amb gairebé trenta anys de trajectòria en l’edició en català i en espanyol. Ernest Folch es va formar amb Jaume Vallcorba i Oriol Castanys i va participar en el Grup 62 en dos moments clau: quan era format per Edicions 62 i Empúries i, més tard, quan era propietat de La Caixa i encara no l’havia comprat el grup Planeta. També va fundar Ara Llibres, va passar per RBA i darrerament per Ediciones B. El 2016 va deixar el món editorial per dirigir el diari esportiu Sport. Ara ha tornat amb aquest projecte, amb els empresaris Jaume Roures –propietari de MediaPro– i Tatxo Benet, accionista de MediaPro i propietari de les llibreries Ona.

Resseguim la trajectòria d’Ernest Folch, que dóna la seva versió d’alguns dels fets més significatius d’aquests trenta anys de feina d’editor. Alhora, ens parla d’allò que vol fer amb la nova Navona: editar seixanta títols l’any, col·locar-se en la zona mitjana de l’edició independent a Catalunya i publicar llibres tant en català com en espanyol.

—Per què vau deixar el món de l’edició el 2016?
—De ben jove tenia dues passions: el món de l’edició i el món del periodisme. Pel que fa al periodisme, he estat tertulià i he escrit articles, però no n’havia exercit mai. El 2016, quan estava a Edicions B, el Grupo Zeta es trobava en una situació complicada, tot i que el segell anava molt bé. Aleshores, Random House va fer una oferta brutal per a Ediciones B, oferta que els propietaris del Grupo Zeta, Antonio Asensio i la seva família, no podien refusar: més de quaranta milions d’euros. En aquell moment, Antonio Asensio em va preguntar què voldria fer. Jo no tenia ganes d’entrar a Random (tampoc no sabia si m’hi voldrien) i aleshores l’Asensio em va oferir la direcció del diari Sport. Vaig pensar que era una cosa que havia volgut fer tota la meva vida i que si no agafava aquell tren no l’agafaria mai. Però alhora ja sabia que era un viatge d’anada i tornada. Sabia que tornaria segur al món editorial. Perquè el món editorial és casa meva, literalment. Ja el vivia de petit i l’he viscut de gran.

—Què us ha fet tornar ara?
—El 2020, en plena pandèmia, vaig tenir un infart i això va fer que decidís de tornar al món editorial. L’infart va accelerar la tornada.

—I la mort del vostre pare hi ha tingut res a veure?
—La mort del meu pare va passar quan jo ja havia decidit de tornar al món editorial. Per tant, no hi ha tingut una influència directa, si bé jo ja veia que el meu pare era a la recta final de la seva vida i, d’alguna manera, que quan el meu pare no hi fos ja havia de ser al món editorial. Vaig tenir temps d’explicar-li que entràvem a Navona, de xiuxiuejar-li a l’orella el nom de Navona, tot i que els primers llibres ell ja no els va veure.

—Per què torneu ara rescatant Navona i associant-vos amb Jaume Rouras i Tatxo Benet?
—Per què amb Navona? Perquè vam meditar molt si era millor començar de zero o bé amb un catàleg que ja existís. Mentre hi pensàvem vam veure que Navona entrava en un concurs de creditors i, després d’analitzar-la, vam veure que era una editorial que havia fet uns clàssics molt interessants i reconeguda per molts llibreters. Per a mi era més interessant i més nou treballar sobre alguna cosa que ja existís. I tenia la distribució feta a Catalunya, Espanya i Sud-amèrica.

—I per què amb Jaume Roures i Tatxo Benet?
—Casualitats de la vida. Quan vaig començar a pensar a tornar al món editorial vaig escriure a en Jaume, complint una tradició que tinc des de fa molt de temps, perquè amb en Jaume som amics: cada vegada que faig un canvi de feina, després de la meva família, el primer a qui ho comunico és a en Jaume Roures. Per cert, moltes vegades ha estat desacord amb els meus canvis. I aquesta vegada em va dir que amb en Tatxo pensaven d’entrar al món editorial i em van proposar d’entrar-hi junts.

—Vau començar en el món editorial de molt jove, a Quaderns Crema, amb Jaume Vallcorba.
—El 1996, amb vint-i-quatre anys, havia acabat la carrera de filologia catalana i tenia la intenció de fer el màster de periodisme del País a Madrid. Però aquell estiu em va trucar en Jaume Vallcorba i em va dir que li marxava l’Anik Lapointe, aleshores editora a Quaderns Crema, que necessitava algú per a substituir-la i que volia que fos jo. Li vaig dir que no en tenia ni idea, de fer d’editor, i ell em va dir: “I tant que en tens idea, des dels tres anys que veus com es fa un llibre. I el que et falti per aprendre, ja t’ho ensenyaré jo.” I, efectivament, en Jaume va ser el gran mestre. Vaig conèixer la base de l’ofici, vaig conèixer molts autors. Al cap d’uns quants anys em va trucar l’Oriol Castanys, que aleshores iniciava el primer Grup 62, i vaig entrar a fer d’editor d’Empúries.

—El primer Grup 62 (format per Edicions 62 i Empúries), impulsat per Oriol Castanys, va ser important.
—Va significar la creació d’un grup català independent. Va ser una etapa molt bonica i jo diria que va ser la primera gran eclosió de l’edició en català, amb èxits descomunals, com el Harry Potter. Vam descobrir que en català es podien vendre molts milers de llibres. De cada títol de Harry Potter en vam vendre més de cent mil exemplars. Va ser brutal. Va ser una etapa molt bonica: érem joves, ens menjàvem el món, vam descobrir el mercat català… Però aquella etapa es va acabar de manera abrupta. Va haver-hi una baralla dins el consell d’administració en què van perdre els bons, com sol passar a la vida. Oriol Bohigas va perdre davant Joan Capdevila. I la nostra visió va perdre. Teníem una visió més romàntica, idealista, però en tot cas era la que havia donat resultats.

—Oriol Castanys se n’anà a RBA i Anik Lapointe i vós el vau seguir.
—Cap dels qui érem allà no teníem ganes de convertir el Grup 62 en una fàbrica de fer llibres ni en una cosa dedicada al gran mercat. Segurament, vist amb perspectiva, hi va haver gent d’aquell consell d’administració que va veure l’oportunitat de fer diners. Algú va pensar que es podria enriquir fent llibres, cosa que és una bogeria. Però és veritat que en aquell moment veníem gairebé tot allò que fèiem, ho fèiem bé, reeditàvem… Però es va perdre aquella batalla. L’Oriol se’n va anar a RBA i poques setmanes després ens va fitxar, a l’Anik i a mi.

—Com valoreu la tasca d’Oriol Castanys?
—Va ser un visionari, perquè es va adonar de les possibilitats que tenia aleshores l’edició en català i de com es podia fer gran. Ens va marcar el camí. La segona característica de l’Oriol és que ens ho passàvem bé amb ell i això a la vida també és important. I va ser una pena, perquè aquell trencament va ser molt dolorós i va ser el final d’un somni. Però també és veritat que, vist amb perspectiva, d’aquell trencament en van néixer moltes coses que també van ajudar a dinamitzar l’edició en català. Es va revitalitzar RBA i la Magrana, va sorgir Ara Llibres, l’Anik va continuar la seva trajectòria amb Salamandra… Ara, sens dubte, aquell trencament va ser la fi de poder tenir un grup fort, independent, en català. I sense aquella escissió no s’entendria la compra posterior del Grup 62 per Planeta a La Caixa. Per culpa d’allò, el gran grup editorial en català no ha pogut ser independent. Que no vol dir que l’actual Grup 62 no hagi fet bé les coses, no tingui bons editors i no es facin molt bons llibres.

—Mentrestant, Joan Capdevila passava a ser l’home fort del primer Grup 62. En pocs anys, va portar 62 a la ruïna.
—Joan Capdevila va guanyar aquella batalla, va fitxar Pere Sureda [que després va fundar Navona] i a partir d’aquí va imposar un model editorial que no era el nostre i crec que va forçar molt les coses. Sé que l’ideòleg d’allò va ser Joan Capdevila. Es va pensar que es podia portar el català a una dimensió a la qual no es va arribar. Va encarregar a Pere Sureda de fer tiratges per sobre del que es podia i era normal. I aquella estratègia va acabar portant el Grup 62 a una situació de fallida tècnica. I aquí va ser quan hi va haver d’entrar La Caixa, amb Rosa Culell al capdavant. Ella em va cridar, sempre li agrairé l’oportunitat, i vaig tornar.

—Vau tornar com a director editorial del Grup 62.
—Quan em va trucar la Rosa Culell, vaig veure l’oportunitat de desfer moltes coses que s’havien fet en l’època de Joan Capdevila i recuperar l’essència del Grup 62. Aleshores em vaig tornar a trobar amb un èxit esclatant que va ser El codi Da Vinci.  En aquells moments vam sentir que si fèiem les coses bé, redimensionàvem els tiratges i tornàvem a la idea original podríem recuperar el vell somni. I quan ja havíem reflotat el Grup 62, quan ja érem en el moment culminant, em va trucar José Manuel Lara i em va dir que comprava el Grup 62 integrant també Enciclopèdia Catalana.

—Què volia de vós?
—M’oferia de continuar essent el director literari del nou Grup 62. Li vaig dir: “Això no és per a mi, perquè he fugit tota la vida d’això.” I li vaig dir que jo no estava al Grup 62 perquè fos gran sinó perquè era independent. La participació de La Caixa era una cosa diferent aleshores: tot i que ara pot semblar molt estrany, La Caixa en aquell temps tenia un projecte cultural sòlid i nosaltres depeníem de la Fundació La Caixa.

—Què va passar amb José Manuel Lara?
—En aquell moment, que no ens posàvem d’acord amb les converses amb José Manuel Lara, durant la Fira de Frankfurt del 2005, Albert Pèlach, director general d’Enciclopèdia Catalana, en públic, es va mostrar contrari al fet que jo fos el director editorial del nou Grup 62. Ara que ha passat tant de temps, ja ho puc explicar: me’n vaig anar a veure José Manuel Lara, que m’havia assegurat que controlaria Enciclopèdia, i li vaig dir: “Veus, José Manuel, no controles la teva gent. I això és un símptoma. Si al minut u ja passa això… Ja no hi tinc gens d’interès, en tot això.” En José Manuel es va enfadar molt amb mi. Recordo un dia al seu despatx, a dalt de tot de tot de l’edifici de Planeta, ell fumant, molt de fum, mentre m’intentava convèncer. Ens hi vam passar moltes hores. Era un vespre. Va fer tota mena de trucades davant meu. En un moment determinat va trucar a Isidre Fainé. Vam acabar a les tantes de la nit. Ell era una persona intel·ligent i brillant, però no em va poder convèncer. Primer, jo no veia què construíem i, després, tot allò tenia una dimensió desmesurada per al mercat en català. Li vaig dir que no i també sabia que per a mi s’acabava el Grup 62 per sempre.

—El vostre pare, que sí que es va mantenir al Grup 62, no us va intentar convèncer?
—El meu pare estava en un moment vital diferent del meu. I el meu pare penso que em va entendre molt bé i va respectar la meva decisió, com ho va fer sempre. Ell ja havia tingut un paper difícil, perquè va aguantar l’època de Joan Capdevila i de Pere Sureda. I, significativament, en aquell moment se n’havia anat a dirigir l’Institut Ramon Llull.

—Aquella estructura que trobàveu sobredimensionada va acabar funcionant. Us n’heu acabat penedint de no haver acceptat?
—No, de cap manera. És que no m’ha interessat mai. Quan vaig dir a José Manuel Lara que allò no tenia sentit va ser perquè em feia pena que la idea fos una mena de creixement infinit i que el joc fos ser grans. Està bé tenir múscul, però s’ha demostrat que la dimensió del Grup 62, tan exagerada (amb aquella pila de segells: 62, Proa, Columna, Pòrtic…) és la que ha provocat que hagin sorgit tantes editorials tan bones i que fan tan bé els llibres, els últims anys. Molt d’aquest talent que es troba avui fora del Grup 62 s’havia d’haver quedat a dins. El Grup 62 ha tingut un problema de retenció de talent. Sí, era viable des d’un punt de vista tècnic, però des d’un punt de vista editorial s’ha demostrat que no podia complir la funció d’abastar tot el mercat, perquè s’ha trobat que, de manera natural, uns altres editors han creat nous projectes, autors molt significatius han pensat que era millor editar en una altra banda, i que la dimensió no necessàriament havia de portar avantatges.

—Abans de tornar al Grup 62, havíeu fundat Ara Llibres. Teníeu una visió personal i un projecte propi. Vau creure que hi havia un nínxol de mercat en el llibre de no-ficció enganxat a l’actualitat, l’instant book.
—En castellà ja es feia, la novetat era fer-ho en català. La virtut d’Ara Llibres va ser explicar què feia i què no feia. Va ser una novetat, però tenia una dimensió encara molt petita.

—Sí, perquè després Ara Llibres es va convertir en un projecte que va voler ultrapassar el món editorial i es va inscriure dins Cultura03. Us vau associar amb Oriol Solé, un altre dels noms que marca la vostra biografia. Aleshores éreu ambiciós i, tot i que dieu que no volíeu ser gran, en aquell moment vau mirar de competir amb el Grup 62.
—Oriol Soler és una de les persones més intel·ligents que m’he trobat mai a la vida. També és un visionari. I a la segona etapa d’Ara Llibres construïm la idea de tenir una editorial prou forta per a poder fer front al gran grup que es va crear en català i que aleshores jo ja havia abandonat. Però jo volia, com ho vull ara, crear un ecosistema sostenible i que tingués una certa dimensió. Estic convençut que entre els dos grandíssims grups que hi ha ara (Planeta i Random), tots dos amb ramificacions internacionals, i els petits editors, hi ha un espai per a editors de vocació mitjana, de tenir un cert volum, de poder fer les coses amb qualitat, com els petits editors, i amb una certa dimensió de producció financera, com els grans. I crec que aquest espai entre els petits i els grans s’anirà omplint d’una manera natural. I és necessari. En poc temps, dos editors mitjans com RBA i Ediciones B o s’han venut o s’han partit. Això mateix puc dir de Salamandra i d’Anagrama (tot i que és el cas que manté més la seva independència, perquè és dins un grup italià molt particular). Vull dir que ara més que mai té sentit ser una editorial mitjana que edita des de Barcelona. I fer-ho en català i castellà al mateix temps.

—L’espai de les editorials mitjanes és un espai disponible, però com es pot aconseguir omplir-lo?
—Només aconseguirem aquest espai si hi ha una edició de qualitat, si editem d’una manera coherent i clara, si tenim un missatge propi per explicar… i si tenim paciència.

—Per què vau deixar Cultura03?
—Amb Oriol Soler arriba un moment que tenim visions diferents. El projecte és cooperatiu; això té avantatges i inconvenients. I arriba un moment que se’m fa difícil continuar en una estructura de decisió com aquella. Em costa, sóc més individualista i m’agrada prendre les decisions més lliurement. I hi ha un moment que tinc un problema d’encaix. I aleshores me’n vaig a Ediciones B, un projecte que em permet sobretot de descobrir l’àmbit de Sud-amèrica.

—Però pel mig assageu una història també pionera que acaba en fracàs, que és la plataforma de llibres digitals 36L. Entre els accionistes hi havia Ferran Soriano, Abacus i vós. Per què falla aquell projecte?
—Aquella experiència va fallar perquè Amazon amb el seu Kindle ja imprimia a molta velocitat i perquè a mig camí ens vam adonar que ens costaria molt de convèncer els editors de digitalitzar els seus llibres. El problema de 36L és que va arribar massa aviat.

—En un primer moment vau tenir l’exclusiva dels títols del Grup 62. Això va fer mal a Edi.cat, que era un projecte d’edició digital en català anterior al vostre. I potser no vau calcular el naixement de la plataforma digital dels grans grups, Libranda.
—Sí, Libranda va ser una dificultat. Però sobretot ens vam adonar que les editorials volien anar més lentes que no ens pensàvem en el procés de digitalització. Volien esperar i veure què passava. Ara, l’experiència ens va servir a tots.

—I de Ferran Soriano, què en podeu dir?
—Era un accionista minoritari, però va aportar una visió important i s’hi va implicar, hi va dedicar esforç i diners. Només tinc agraïment per a ell, com tinc agraïment als altres accionistes. Hi va haver persones que hi van perdre diners. És una història difícil, però jo prefereixo quedar-me amb les coses bones i tot allò que vam poder aprendre.

—Arribem al moment actual. Amb Navona sabem on voleu arribar. Però, què vol dir per a vós ser una editorial mitjana, quines característiques té?
—Mirem de ser coherents, amb un missatge unitari. Després, crec que ens dóna força editar en català i castellà indistintament i sense canviar de segell ni de disseny. Integrem les dues llengües en un únic segell. Sempre he cregut que el català, actuant de forma cohesionada amb el castellà, és més fort i està més protegit. Comencem amb un nombre ambiciós de novetats, seixanta novetats l’any. També, que no tanquem la porta a poder tenir més segells, d’una manera orgànica o bé veient unes altres oportunitats. Sempre seran segells complementaris al que fem i que tinguin un sentit. Ara, aquesta voluntat de ser una empresa mitjana l’aconseguirem amb els anys. I sobre per què costa tant construir aquest espai mitjà, doncs bé, només cal veure Edicions B. Aquest segell va demostrar que és possible ser mitjà i tenir èxit, però va acabar engolit per un gran grup. És el perill. Però el nostre camí té la voluntat de ser llarg. No construïm tot això perquè duri cinc minuts.

—Així, no veurem d’aquí a cinc anys que Navona es ven a Random House?
—Això és impossible.

—Per acabar: com veieu el panorama literari català actual?
—Ara és més plural, més madur, amb més qualitat i amb més capacitat de promocionar noves veus. I és un sistema en què les editorials independents són capaces de competir de tu a tu amb els grans grups. Bàsicament perquè el que publiquen és bo. I hi ha una cosa molt important que s’ha anat fent amb els anys: tenim un sistema molt sòlid amb editorials de qualitat, llibreries de qualitat i lectors de qualitat. I això ha provocat una altra eclosió editorial. I això fa que el català en el món editorial internacional es defensi d’una manera molt sòlida i sigui competitiu. Amb tot, això no vol dir que el català, amb relació al castellà, no sigui una llengua que es troba en una situació d’inferioritat i s’ha d’ajudar. L’administració ha d’ajudar qui està en una situació de debilitat. Amb tot, el veig molt sa, el sistema editorial català.