Ernest Blanch: ‘El Partit Socialista és majoritàriament republicà’

Ernest Blanch, secretari general del PSPV a les comarques de Castelló i diputat a les Corts, considera que és moment d’exigir més transparència a la casa reial espanyola. ‘Em pareix preocupant que Juan Carlos I se n’haja anat, i s’haja donat un valor públic a la seua marxa. Eixe gest tan antiestètic mereix una reacció.’ Blanch, amb qui parlem de la sortida de l’estat espanyol del rei emèrit, defensa el republicanisme dels socialistes i insisteix que ara és un bon moment per a posar sobre la taula el futur de la monarquia espanyola. Però confessa que no creu que sigui possible fer un referèndum si no hi ha cap canvi a la dreta.

—Aquests dies, alguns socialistes valencians heu sortit a defensar el republicanisme del vostre partit…
—El socialisme del País Valencià ha estat tradicionalment republicà, molt republicà. És que al final, en la comissió del 78, el PSOE és l’únic partit que s’alça a demanar que es trie entre monarquia i república. Per rar que ara ens parega a nosaltres, que som d’una altra generació, els socialistes es quedaren sols defensant l’opció d’una república. Al costat, hi tenien persones com López Raimundo i la Pasionaria que no s’alçaren a votar a favor de la república. És molt xocant, però ens vam quedar sols…

—Què en queda, d’aquell PSOE?
—Tot. L’essència republicana existeix, i forma part de la nostra voluntat claríssimament democratitzadora. Cada vegada que es pose sobre la taula la república, el nostre partit hi donarà suport. Ara, és veritat que després som un partit molt responsable, i si es va decidir que el cap de l’estat seria el rei, ho acatem. L’accidentalisme de la constitució del 78 i la necessitat de fer un gran pacte entre tots els demòcrates condicionen un partit que és majoritàriament republicà.

—Pedro Sánchez no fa això que dieu.
—Ell ha de complir constitucionalment el seu paper. Ho fa d’una manera adequada. M’agradaria remarcar que Pedro Sánchez és el primer president de la democràcia que ha posat sobre la taula el tema de la inviolabilitat de l’anterior cap de l’estat. En quines condicions una persona té dret de ser inviolable i en quines no? Crec que això és un acte de valentia per part del president del govern. No havia passat mai. I és el primer pas per a reflexionar sobre aquesta institució.

—Però la monarquia espanyola no va ser un pacte imposat pel franquisme?
—Juan Carlos I és rei d’Espanya perquè va ser designat successor de Franco a títol de rei. És així com ell va accedir a la corona. Una altra cosa és com integrem això en la democràcia espanyola quan s’assumeix el pacte constitucional. Llavors se’ls incorpora un títol i s’integra, tal com ho voten els ciutadans espanyols. És evident que la transició espanyola es construeix en un sistema de reforma de la llei, passem de la llei dictatorial a la llei democràtica. Per tant, assumim tots els mecanismes del franquisme per reformar-los després. Això fa que moltes coses s’hagen quedat en la ratera. En aquests quaranta anys de democràcia, s’ha anat corregint a poc a poc per convertir en verdaderament democràtiques moltes institucions que el 1978 es quedaren pendents de revisar. Una d’aquestes institucions que encara està pendent de revisar avui és la monarquia.

—Sandra Gómez, vice–batllessa de València, defensava aquesta setmana la necessitat de posar sobre la taula un referèndum sobre la monarquia.
—Ara, amb tot això que passa, és el moment d’obrir la reflexió. Hem de poder decidir entre monarquia o república. El que ha passat amb Juan Carlos I evidencia que en aquesta institució tenen grans defectes, que requereixen una reacció de la classe política espanyola. Però per aconseguir aquest canvi, el més essencial no és el Partit Socialista, que ja sabem que és majoritàriament republicà. Per modificar el pacte constitucional, necessites una majoria molt qualificada del congrés dels diputats. Per tant, ara la gran reflexió és que la dreta es mire el melic i decidisca si continua essent monàrquica. No crec que el problema siga el PSOE o Esquerra Republicana. Els que hi hem estat tota la vida, continuem sent-hi. El problema és Ciutadans, Vox, el Partit Popular. Ells haurien de començar a reflexionar si poden ser una dreta homologable a la resta de països democràtics. L’esquerra pot continuar fent l’etern debat, però hi ha una altra part, que és la dreta, a qui encara no he sentit qüestionar-se res. I això és un fet molt preocupant, perquè demostra la cultura democràtica d’eixa part.

—Dins del vostre partit hi ha consens per a aquest referèndum? Sovint no ho sembla.
—Per descomptat, el congrés general del 2017 es va presentar a comissió la possibilitat que els socialistes iniciàrem algun procés, fos un referèndum o una reforma constitucional, perquè els ciutadans pogueren triar entre república i monarquia. Més del 80% de la comissió hi va votar a favor. Per tant, nosaltres ja l’hem feta, aquesta reflexió. És damunt la taula.

—Com a mínim, no sembla prioritària.
—És evident que no. Però torne a insistir que l’aritmètica d’aquest país és molt complicada. Ara mateix no hi ha els dos terços que permetrien de triar la república com a sistema de funcionament. Ens falten vots. Ens falten els vots del que seria una dreta moderna i avançada. I a eixos encara els falta un camí molt llarg per arribar ací. Si bé ara tenen una oportunitat de demostrar que són de dretes, però demòcrates.

—Juan Carlos I ha de passar comptes amb la justícia espanyola?
—Juan Carlos I és un ciutadà amb els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre. I haurà de respondre davant de la justícia per coses que no estaven assignades a la seua feina com a cap d’estat. Ho haurà de fer com ho faria jo, davant d’un jutge, una policia, un investigador… On faça falta. Haurà d’actuar com qualsevol ciutadà.

—El fet d’haver marxat amb tanta facilitat ho complica, tot això.
—Sense cap mena de dubte. Però més que complicar la situació amb la justícia, transmet una estètica d’arcaisme depriment que no crec que ningú en aquest país siga capaç d’entendre. Ningú no troba quin benefici pot donar a la institució monàrquica que aquest home se’n vaja a viure fora. No ho veig. I com jo, molts ciutadans es deuen demanar per què se’n va. Amb la seua marxa, aconsegueixen que la majoria de la població pense: per què se’n va si no és per fugir d’alguna mena de responsabilitat?

—Les institucions espanyoles es juguen la credibilitat si la justícia no investiga i passa comptes amb Juan Carlos I.
—La credibilitat que tenen les institucions respecte a la ciutadania no depèn dels fets que es produeixen in situ, sinó de la manera que les institucions reaccionen aels fets. I és evident que tot el que ha passat ha de tenir alguna resposta. No pot haver-hi silenci i mutisme de les institucions. La gent no ho entendria. Cal una reacció. La major part de l’esquerra espanyola ho té clar. Els socialistes també. Ara hem de clarificar els fets. De moment, no s’ha definit clarament què ha passat, i això fa que l’estètica siga molt lletja. Si no hi ha una reacció contundent, aquestes institucions podrien quedar greument tocades.

—Per tant, hauríem de saber on és Juan Carlos I, si li continuen oferint protecció, i qui ho paga, tot això? L’altre dia, quan ho van preguntar a Pedro Sánchez, va dir que ho hauria de respondre la casa reial espanyola.
—Pedro Sánchez ubica molt bé el focus d’atenció. La casa reial és una institució de l’estat i ha de tenir prou mecanismes de transparència per a tenir credibilitat davant la ciutadania. Ara són ells els qui han d’obrir la porta perquè hi haja més transparència. És important que puguem saber coses tan simples com on és. En realitat, no m’importa on és Juan Carlos I avui. El que em pareix preocupant és que se n’haja anat, i s’haja donat un valor públic a la seua marxa. A més, és preocupant que tot plegat s’haja blindat demanat respecte. Eixe gest tan antiestètic mereix una reacció.

—Hi ha indicis que membres del vostre partit han ajudat Juan Carlos I a anar-se’n d’Espanya. Què en penseu?
—Si algun membre del govern fóra coneixedor de la sortida de Juan Carlos I, s’hauria d’analitzar. Però la informació que tinc és que cap membre del govern sabia sobre la ‘fugida’ de l’anterior cap de l’estat. I com que és una qüestió molt delicada, fins que no tinguem tota la informació contrastada, m’abstindré de fer-ne cap valoració.

—I les Corts Valencianes haurien de reaccionar d’alguna manera a tot això?
—Les Corts Valencianes, i qualsevol administració que es veja afectada, hi haurien de reaccionar. Però, sincerament, veig més adient que ho facen institucions que afecten la globalitat de l’estat, com el congrés dels diputats. Però és clar, davant aquests fets, cap institució política pot ser indiferent. No podem fer front a aquestes situacions amb indiferència. Són aquesta mena de coses que la ciutadania no ens perdonaria. És un fet molt rellevant.