Ermengol Gassiot: ‘Als sindicats el vell món s’enfonsa, i al nou li costa d’arribar-hi’

Ermengol Gassiot (1972) és el  secretari general del sindicat anarcosindicalista CGT a Catalunya. Un dels sindicats que ha capitanejat les vagues a Transports Municipals de Barcelona aquesta darrera setmana. D’una quarantena d’anys, té una relació fluida amb els moviments socials, i a Terrassa va formar part de l’Assemblea d’Okupes. En aquesta entrevista, valora la vaga de TMB, es mostra crític amb l’equip d’Ada Colau i acaba reflexionant sobre el món sindical. Un món on els grans sindicats, CCOO i UGT, continuen pesant molt, però que alguns altres de més combatius, com el seu, cada vegada s’obren més pas. Gassiot visita la redacció de VilaWeb. Hi arriba a peu.

—Quina valoració feu de la vaga d’autobús i metro?
—La valoració és d’una certa sorpresa. No tant per la vaga en si, sinó per la manera com ha evolucionat el conflicte. Les vagues han estat la part final. Entenc que les diverses forces sindicals de metro i autobús feien una proposta de negociació, però l’empresa ha anat responent amb els mateixos mecanismes dels anys del tripartit i Convergència. Malgrat que a l’Ajuntament de Barcelona ha arribat una alcaldessa d’un perfil diferent, el dia a dia dels afers municipals ha canviat ben poc. Ho veiem tant a TMB com en més esferes de l’ajuntament.

—A metro ha estat curiós de veure CCOO i UGT al costat de CGT.
—A metro ha anat convocant les vagues un comitè d’empresa on la CGT té la representació més gran, però ni de lluny la majoria absoluta. I el comitè té la capacitat de treballar col·lectivament, de fer propostes conjuntes. I això té translació en assemblees multitudinàries i amb decisions unànimes. Inclòs CCOO i UGT. Probablement l’empresa volia introduir dins de metro dinàmiques similars a autobús.

—Quines?
—A autobús hi ha el sindicat SiT, que representa la part més elevada quant a sous i responsabilitats, de la plantilla. I, per una altra banda, tant CCOO com sobretot UGT han tingut tradicionalment moltes persones alliberades, més enllà del que diu l’estatut dels treballadors. D’alguna manera subvencionades per l’ajuntament. Això porta a una dinàmica de més seguidisme, de menys conflictivitat d’aquests dos grans sindicats cap a l’empresa. I tenen la majoria al comitè d’empresa.

—Però CCOO, UGT i SiT han perdut el referèndum a autobús. Volien un conveni i els treballadors han dit que no.

—Hem de treure’n unes quantes lliçons. Primer, al novembre ja havia passat. Segon, nosaltres som un sindicat que creu que el comitè d’empresa és una pota més. Però no l’única. I aquest n’és un exemple: el comitè d’empresa no reflecteix la plantilla. El comitè vol un conveni X, i la plantilla no. I no per un marge estret. Uns 400 vots de diferència. Això és molt. Ens il·lustra una mica els límits d’aquesta democràcia formal de votar cada quatre anys.

—A autobús de TMB, CCOO i UGT perden força enfront d’alguns altres sindicats. Passa a tot Catalunya?

—Als sindicats som en una època que el vell món es va enfonsant, i al nou li costa d’arribar. Dit això, guanyem pes. I això es veu en el resultat de les eleccions sindicals. I això que la llei només permet a CCOO i UGT de convocar eleccions sindicals a les empreses on no hi ha delegats. Per això la UGT a Catalunya té el 38% de delegats en empreses com aquestes. La seva estructura, subvencionada per l’estat, Generalitat i ajuntament, permet d’alliberar gent que visita empreses. I per això les últimes eleccions sindicals continuen certificant un bipartidisme sindical. Això és un fet. Però també ho és que tant a Catalunya com al conjunt de l’estat, CCOO i UGT perden entre el 17% i el 19% dels delegats. La CGT pugem, amb un 3,5%. La USOC puja d’un 1%. La distància es redueix.

—La gent ha entès la queixa sobre els directius, però, vistos els sous dels treballadors, no hi ha hagut empatia.
—Aquí s’ha forjat la imatge que tot treballador públic és funcionari. Fals. La immensa majoria no ho som. Per exemple, conductors d’autobús, de metro, professorat universitari, treballadors ajuntaments. Els poden fer fora. Per una altra banda, els sous que s’han filtrat són els dels treballadors indefinits, però en canvi en el cas del metro hi ha precarietat laboral. En general hi ha hagut una estigmatització del treballador públic, com algú que és sobrepagat. I potser hauríem de pensar que ja està bé que ho siguin, perquè generalment són els seus sous els que s’agafen de referent a molts convenis del sector privat. És a dir, hauríem d’aprofitar salaris més o menys dignes del sector públic per a fer pujar sous del sector privat.

—CGT ha demanat la dimissió Mercedes Vidal, presidenta de TMB i regidora de BComú. Per què?
—Entenc que els companys la demanen perquè no hi ha hagut interlocució real en els conflictes. El cas d’autobús és molt clar. La vaga la convoquen uns sindicats i amb quin negocia ella? Amb els altres! És obvi que s’ha de negociar amb els que plantegen el conflicte, no els altres.

—Mercedes Vidal potser ha estat superada per tot plegat.

—És molt possible que si tu o jo fóssim els responsables polítics de TMB, amb tants directius amb contractes blindats, i amb clàusules de confidencialitat, i amb interessos creats de fa anys, també ens superaria. En aquest cas. tens dues opcions: o t’enfrontes al poder dels directius o ens enfrontem amb la plantilla. Malauradament, fins ara han preferit aliar-se amb les estructures de poder i no buscar complicitats amb els treballadors. Això és especialment greu quan qui governa entra amb un discurs diferent i generant expectatives. Va haver-hi una part important dels treballadors d’autobusos i el metro que van votar Ada Colau. Gent que ara, sens dubte, s’ha frustrat. I es veu amb els resultats de l’assemblea de metro: votants seus van decidir d’anar a la vaga.

—Darrerament s’han qüestionat l’Església, els banquers, els polítics. I els sindicats grans, qui els qüestiona?
—Una cosa és el qüestionament, i una altra renovació. La renovació teòrica prové de gent que no és a les fàbriques ni al Zara. Gent amb poc contacte amb el món del treball. No tinc clar que aquests teòrics sàpiguen que és el dia a dia en un comitè d’empresa. O què diu la llei de llibertat sindical. Segona, crec que hi ha una certa visió negativa dels sindicats, com també hi és sobre la patronal. Però després ni els sindicats majoritaris ni la patronal no es renoven. Els polítics de tota la vida els podem apartar, i que n’apareguin de nous, però la majoria de banquers i empresaris ni sabem quina cara fan. Ni tampoc sabem quina cara fan els responsables de les grans federacions dels sindicats, últims responsables de gestionar la pau social. I, finalment: en un context de facilitar els acomiadaments, gosar alçar la veu per proposar alternatives és perillós. Ens hem trobat amb expedients de regulació pactats entre CCOO i UGT i la direcció en què la llista dels acomiadats, curiosament, és la del sindicat que s’hi oposa. L’exemple clàssic és la SEAT. Principi de l’any 2000. Sis-cents i escaig acomiadats. Bàsicament gent de la CGT i alguns altres crítics. De CCOO i UGT, poquets. En aquest context és difícil de renovar els sindicats. Dit això, apareixen flocs. Hi ha indicis d’allò que viurem. I no tardarem gaire a veure-ho. Segurament té relació amb l’entrada d’una nova generació. A metro, el portaveu de metro, ja era d’una generació de trenta-pocs anys.

—Us acusen que és la CUP qui és dins la CGT.

—És fàcil, i no només a la CUP, que algú en un moment donat vulgui tenir influència. De fet, hi ha afiliats de la CUP que són de la CGT, i al revés. No són xifres anecdòtiques. Tenim diputats i més polítics del món CUP però també dels comuns, que són afiliats nostres. Com algú d’ERC, també. Això és una cosa. Però jo et puc dir que no he vist cap força política que intentés manipular-nos.

—Us va tocar de ser president de mesa a les eleccions espanyoles. Us hi vau negar. I ara us portaran a judici.
—Jo no he estat un talibà a favor o en contra de la lluita institucional. Jo crec que depèn del cas. Passa que personalment m’amoïna que gent de la meva generació, que hem construït molts espais fora de les institucions, ara em diguin que la política institucional és l’única vàlida. Sempre hem defensat el contrari: que la política es fa al carrer, en una AMPA de l’escola, on sigui. I a les eleccions estatals l’esquerra transformadora explicava que s’ho jugava tot a la carta institucional. Doncs vaig fer això com a forma de protesta. Estic pendent de la resolució de la junta electoral.

—També teniu un conflicte amb la UAB, on sou professor.
—El rectorat construeix l’argument. Diu que hi ha un entramat entre el sindicat d’estudiants dels Països Catalans, la CGT, la CUP i la coordinadora d’assemblees de la facultat. Es veu que conspirem per fer caure la institució. És una percepció a la basca. L’entorn. També estic pendent de judici, sí.

—Us vaig llegir l’article ‘La nostra feina no és escollir president’, just quan la CUP i Junts per Sí negociaven. Vaig pensar en Garcia Oliver, el ministre anarquista durant la guerra de 1936. Ell sí que va entrar al govern. Per què ara els sindicats no poden implicar-se com ell?

—Garcia Oliver va entrar al govern amb la metralladora. Què vull dir? Hi ha el cop d’estat franquista, les fàbriques de Barcelona, i més. Fan sonar la sirena i els treballadors opten, organitzats sobretot al voltant de la CNT, per fer la revolució. Probablement Garcia Oliver entra al govern perquè la CNT no s’acaba d’atrevir a acabar de prendre el poder del tot. La nostra situació era diferent. La CUP no hi entrava en una posició de marcar el ritme. Ni ens impliquem en el dia a dia. Sí que era cert que, en certs espais com els nostres, a la CUP, a la CGT, o als moviments socials, van dedicar molta atenció al debat. Però els temps del debat no els havíem definit nosaltres. El debat el marcava el parlament. I, vist el que ha passat, m’atreveixo a dir que directament Junts pel Sí. I en aquest context ens tocava definir els termes d’una negociació futura. I això no es feia. Per tant, agafant-me a les paraules de Joan Fuster, no era la nostra política la que fèiem. Per això vaig escriure-ho.

—Seria útil que el món sindical aprofités la independència perquè és una escletxa que, potser, qui sap, serveix per a canviar les coses?

—El meu escepticisme en aquell article ve del fet que una part de l’esquerra rupturista posa un peu a la institució, i quan la institució tira milles hi acaba posant els dos peus. Aquest era el meu temor. El temps dirà si era fundat o no. I també perquè sóc molt escèptic de la voluntat independentista de CDC. I ho continuo essent. I en tercer lloc: tampoc no crec que el sindicalisme hagi de dir ‘aprofitem la independència per’. D’entrada, la CGT, aleshores encara CNT el 1985, vam aprovar una resolució de congrés, que és vigent que diu: ‘L’anarcosindicalisme, tradicionalment, ha fallat a l’hora de resoldre les aspiracions dels pobles legítimes. I és indubtable que hi ha un poble, el català, que es reconeix com a tal, que té aspiracions de llibertat. I la CNT ha de reconèixer de manera activa el dret a l’autodeterminació. I que aquest dret s’exerceixi com més aviat millor.’ I també dèiem que el poble català el defineix una llengua i una cultura. I aquesta llengua i cultura no són circumscrits als límits autonòmics actuals. I encara més: acabem dient que la llibertat no passarà per una nova estructura estatal. Proposaríem una forma d’organitzar la societat radicalment diferent. Compromís amb la llibertat i dels processos d’autodeterminació? Sempre. Aquí no és tracta de dir ‘aprofitem la independència per si pesquem alguna cosa’. Es tracta de construir una societat lliure, i en aquest procés evidentment s’ha d’eliminar l’explotació capitalista, però també l’estatal.