Al poble que ‘Erin Brockovich’ va fer famós, la contaminació de l’aigua continua preocupant els residents

The Washington Post · Silvia Foster-Frau

Hinkley, Califòrnia. Cap al final del popular film Erin Brockovich (2000), el personatge de Donna Jensen guanya una compensació de cinc milions de dòlars de Pacific Gas and Electric (PG&E), acusada de contaminar les aigües subterrànies del poble durant anys i fer-ne emmalaltir desenes de residents.

Però el film no mostra què va passar a continuació.

A la vida real, Roberta Walker –la dona en què es basa el personatge de Jensen– va acabar rebent menys d’un milió de dòlars de l’acord. Després de dècades vivint a Hinkley, Walker decidí de traslladar-se a un poble de la vora, com han fet centenars de residents més, per por que la contaminació de l’aigua no es resolgués. Walker ha estat operada cinc vegades de l’estómac i tres del pit, i molts membres de la seva família han tingut malalties.

Les anàlisis locals continuen detectant nivells extraordinàriament elevats de crom-6, la perillosa substància química que PG&E va abocar a l’aigua local durant més d’una dècada.

“Veient el film, tothom es pensa que Hinkley va ser indemnitzada i salvada de la contaminació. Però en realitat el judici va ser el començament del final d’aquest poble”, explica John Turner, de seixanta-dos anys, que va créixer a Hinkley i és un dels pocs residents originals que hi queden.

A Hinkley, l’aigua de 9 dels 44 pous analitzats enguany, per exigència de l’estat de Califòrnia a PG&E, continua presentant nivells de crom-6 més de cinc vegades superiors al màxim legal de l’estat, i 2.500 vegades superiors al nivell que l’estat considera segur per al consum públic. L’autoritat que gestiona l’aigua del poble, que depèn de l’estat, ha donat a l’empresa fins l’any 2032 per a reduir el contingut químic de l’aigua a nivells legals, 36 anys després de la demanda original de Brockovich i 80 anys després del primer abocament de crom-6 que va fer PG&E al sòl del poble.

Experts, advocats i residents expliquen que l’allargament de l’operació de neteja es deu, en part, a la dificultat logística d’eliminar una substància tòxica que ha estat present durant dècades a les aigües subterrànies del poble, però també al fet que la tasca ha estat confiada una petita junta regional d’aigües sense recursos per a fer front a tot un gegant empresarial.

La rehabilitació es podria allargar segles, segons que explica Gary Praglin, un advocat que va representar els residents del poble en el cas contra PG&E als anys noranta. “Les empreses són ràpides i les autoritats, lentes […]. I parlo tan sols de Hinkley”, diu.

En un comunicat, PG&E afirma que les feines de descontaminació pendents es duran a terme durant les dècades vinents, i reitera que l’empresa “continua aplicant la ciència per a protegir la salut humana i el medi”.

En les dècades transcorregudes d’ençà de l’acord judicial, la població d’aquest llogaret s’ha reduït de més de 2.000 habitants a menys de 900. La botiga de queviures, la gasolinera, l’escola i l’oficina de correus de Hinkley han tancat.

Els pocs centenars d’habitants que hi queden viuen dispersos pel desert. Alguns tenen grans sistemes de filtració d’aigua a casa, cortesia de PG&E, però solen usar-los poc perquè costa molt de mantenir-los.

“No hem avançat gaire”, diu Brockovich, en declaracions a The Washington Post. “No sé si podem dir que cap de nosaltres hi hagi guanyat”, afegeix.

“Com un film de terror”

Fundada l’any 1905, PG&E és una de les empreses energètiques més influents dels Estats Units, i la més important a l’estat de Califòrnia. Es va declarar en bancarrota l’any 2019 a causa de l’acumulació de demandes per la responsabilitat en desastres com ara incendis forestals a Califòrnia.

L’episodi de contaminació de Hinkley va començar el 1952, 18 anys abans de crear-se l’agència de protecció ambiental dels Estats Units.

Durant anys, PG&E ha reconegut haver abocat centenars de milions de litres d’aigües residuals tòxiques en estanys de retenció que no eren degudament protegits. Aquesta aigua, contaminada amb crom-6, es va anar filtrant a poc a poc a les aigües freàtiques del poble, on molts residents tenen pous privats. Respirar aire o beure aigua contaminada amb crom-6 durant períodes llargs pot fer créixer el risc de càncer i causar afeccions renals, estomacals i hepàtiques.

Durant dècades, els residents es preguntaren si passava res estrany amb l’aigua. Els Walker, per exemple, van veure com morien uns quants animals de la seva granja sense explicació aparent. Brockovich recorda haver vist arbres malalts que segregaven una substància blanquinosa.

El 1987, PG&E va informar l’estat de Califòrnia que els nivells de crom-6 en un dels seus pous a Hinkley superaven el límit legal de l’estat en aquell moment, fixat en 50 parts per un miler de milions. Tanmateix, llavors ja hi havia indicis que PG&E feia anys que havia detectat problemes en l’aigua de Hinkley.

Als anys vuitanta, segons que expliquen els residents, treballadors de PG&E van començar a presentar-se a les cases del poble a oferir aigua embotellada als residents. Poc després, la companyia va començar a oferir-se als residents de comprar-los les propietats.

Roberta Walker vivia en una d’aquestes cases. Encuriosida i espantada, va començar a demanar més i més aigua per a veure fins on estava disposada a arribar PG&E. L’empresa, tanmateix, continuà subministrant-li aigua embotellada sense límit, fins al punt que Walker arribà a omplir la piscina de casa seva d’ampolles d’aigua.

El 10 de febrer de 1993, Walker va anotar al seu diari que el pou de control situat darrere de casa seva, que PG&E analitzava, registrava un nivell de crom-6 de 4.900 parts per un miler de milions. El límit legal actual és de 10 parts per miler de milions.

Després de refusar les ofertes que PG&E li va presentar per a casa seva, que originalment havia comprat per 20.000 dòlars, Walker va comunicar a l’empresa l’any 1993 que tan sols acceptaria de vendre la propietat per 200.000 dòlars. Per sorpresa seva, l’empresa acceptà el tracte.

“Era com veure un film de terror. Tu, com a espectador, saps què passa i què va malament, però els personatges no”, diu el marit Walker, Greg.

Consternada, Walker va reunir tots els documents sobre la contaminació i els va enviar al bufet d’advocats Masry & Vititoe, on els seus expedients van aterrar en la taula d’una ambiciosa mare soltera: Erin Brockovich.

Brockovich explica que una de les primeres coses que va fer va ser examinar els expedients mèdics de Walker i els seus fills.

“Tots els indicadors eren fora dels rangs habituals”, diu Brockovich, de seixanta-un anys, en declaracions a The Washington Post. “Cada volta que passa un desastre ambiental com aquest, qui alça la veu sempre és una mare empipada com Roberta Walker. Sempre”, afegeix.

Quan Brockovich i més advocats van començar a picar portes al poble, als anys noranta, recorden haver-se trobat amb famílies en què generacions senceres havien estat diagnosticats de càncers: de ronyó i estómac a leucèmies i limfomes.

El 1996, després d’una intensa disputa judicial, PG&E va acceptar de pagar centenars de milions de dòlars a 650 residents de Hinkley que asseguraren haver tingut problemes de salut per la presència de crom-6 a l’aigua.

La contaminació s’escampa

Després de l’històric acord judicial i l’atenció mediàtica suscitada pel film, per la qual l’actriu Julia Roberts va guanyar un Oscar en el paper de Brockovich, les autoritats estatals van començar a examinar més detingudament les pràctiques de PG&E. Aviat, més gent –incloent-hi residents de pobles propers– van dir que també havien tingut problemes de salut a causa de la contaminació de l’aigua.

PG&E va pactar una segona indemnització l’any 2006, per valor de 295 milions de dòlars, amb un nou grup de 1.100 residents de Hinkley i pobles de la vora, en un acord en què l’empresa va admetre la responsabilitat en la crisi i va demanar disculpes per la contaminació. Dos anys més tard, PG&E va acordar una tercera indemnització, per valor de 20 milions de dòlars, quan 104 persones més al·legaren haver estat exposades a aigua contaminada.

Però l’any 2010 les autoritats locals van informar que la presència de crom-6 sembla haver-se estès a l’aigua de zones que, fins aleshores, es creia que no havien estat afectades.

“És com si no volguessin aixecar la catifa i veure tota la pols i brutícia que hi ha a sota, perquè saben que els costaria molts diners de netejar”, explica Lisa Dernbach, una geòloga que va treballar per a les autoritats locals entre el 1992 i el 2019.

L’empresa, mentrestant, s’ha ofert a comprar la casa de més residents. El 2012, la junta d’aigües local va multar PG&E amb 3,6 milions de dòlars per no haver contingut la propagació de crom-6.

Més d’una dècada després, un estudi del Servei Geològic dels Estats Units va concloure que l’empresa havia sobreestimat durant anys la quantitat de crom present de manera natural en el sòl i subestimat l’extensió de la zona afectada.

Aquests darrers anys, els nivells de crom-6 a les zones afectades han anat disminuint, segons els informes de PG&E.

A l’abril, Califòrnia va establir un nou nivell màxim de crom-6 a l’aigua que supera el nivell que un estudi del 2023 va determinar com a natural a la zona afectada. El mes següent, PG&E va presentar una carta davant les autoritats en què demanà que el nivell màxim s’augmentés fins a 9 parts per miler de milions, un nivell significativament més alt que el nivell de la zona i just per sota del nou límit legal.

A la carta, PG&E afirmà, per sorpresa i indignació dels residents de Hinkley, que qualsevol mesura més estricta que la seva proposta “crearia dificultats innecessàries sense beneficis clars”.

Una lluita sens fi

Roberta viu ara en una casa en un pujol d’un poble de la vora, amb vistes a Hinkley.

L’accés a la seva primera casa, en què va viure del 1976 fins que PG&E la hi va comprar, als anys noranta, ara és tancat al públic, protegit per un cartell de “propietat privada”. Quan PG&E comprà aquesta casa, els Walker van construir una nova casa a Hinkley, que l’empresa també es va oferir a comprar eventualment. Convençuts que Hinkley no era segur, ella i el seu marit van acceptar de vendre-se-la i es van canviar de poble.

D’aquesta segona casa, ara enderrocada, tan sols en queden uns pocs graons de pedra. A voltes, Walker s’hi asseu a reflexionar.

Explica que les seves dues filles tenen malalties autoimmunitàries i fibromiàlgia; una s’ha sotmès a una histerectomia, l’altra s’hi sotmetrà l’any que ve. La seva mare i el seu sogre van morir de càncer, i el seu cunyat té la malaltia de Hodgkin. Greg, el seu marit, té càncer de pròstata. Fins i tot els seus néts tenen malalties autoimmunitàries.

Després de dècades plantant cara a PG&E, Walker diu que està cansada de lluitar. “Provo de viure la meva vida tan bé com puc, però és difícil”, afirma. “La crisi de l’aigua continua, i no es resoldrà, si més no, mentre visquem […]. No crec pas que en vegem mai el final”, sospira.

• Subscribe to The Washington Post
• Podeu llegir més reportatges del Washington Post publicats en català a VilaWeb