Erika Irusta: ‘La menstruació no ha de ser dolorosa. Si fa mal, s’ha d’investigar per què’

‘Menstruar en aquesta societat és un desafiament.’ Ho diu Erika Irusta, pedagoga basca que es dedica a divulgar continguts sobre la menstruació des de la perspectiva que la regla no és una cosa natural, sinó social, política i cultural. Duu a l’esquena més de vuit anys d’investigació, a més d’un bloc personal i dos llibres. Yo menstrúo és l’últim que ha publicat, en forma de manifest. Hi explica què significa menstruar en la nostra societat. Mira de trencar tots els tabús que envolten la regla, parlant d’aspectes molt diversos: com seria el món si els homes tinguessin la regla, com ens afecten les hormones, com el màrqueting distorsiona la realitat que vivim. I hi parla també, per exemple, de la falta d’investigació i del fet que les menstruants associïn la regla amb dolor. Erika Irusta estudia tot això a la seva escola menstrual en línia: Soy1Soy4. Hi parlem de tot plegat.

—Per què hi ha tants mites sobre la menstruació?
—Menstruar és una construcció cultural, política i social. No trobem la mateixa cultura al voltant de la menstruació aquí que a la Xina. El fet és al mateix, però la manera com s’explica, com es processa i com se’n deriven categories és diferent. Com tot allò que passa a la humanitat, no és tan sols físic sinó també cultural, i per tant no és estrany que es creïn aquests mites.

—Confesso que sempre havia pensat que era una cosa natural i m’ha sorprès el raonament.
—Al maig farà nou anys que investigo sobre tot això, i fins fa poc jo tampoc no havia arribat a aquesta conclusió. De fet no ho vaig pensar fins que no em va caure a les mans un text de Gloria Steinem sobre com seria l’experiència menstrual en els homes. Concretament, en els homes blancs i burgesos. Allà vaig fer un clic. Sempre m’havia molestat de pensar que menstruar era una cosa natural, perquè, si fos així, no ho viuríem com ho vivim. A partir d’aquell moment ho vaig veure clar: no és natural, és cultural.

—Què passaria si la regla la tinguessin els homes?
—Gloria Steinem ho explica molt bé: ‘La menstruació es convertiria en una realitat masculina envejable i digna de presumir. Els homes presumirien de tenir un període llarg i complex. Els imagino presumint a veure a qui li dura més dies. Perquè si els homes menstruessin significaria que Déu menstrua. I si fos així estic convençuda que a la cultura occidental la regla s’entendria tal com és: un procés fisiològic, que no ha de ser dolorós. Sembla una ximpleria, però llavors la menstruació no s’associaria al dolor. S’investigaria perquè fa mal. Es crearia l’institut sobre la dismenorrea [menstruació amb dolor]. Canviaria tot. No passaria com ara, que les dones poden tardar anys a descobrir que tenen una endometriosi que se les menja per dins.

—Que la regla fa mal és un dels grans mites…
—És una de les coses més controvertides que m’he trobat treballant. És l’únic punt en què m’he trobat que algunes seguidores s’enfaden. Hi ha dones que viuen el dolor com un tret d’identitat. I és que la nostra identitat va unida al dolor. Hem de tenir dolor i l’hem de viure sempre amb un somriure i amb plena disponibilitat. Ens han unit mitològicament al dolor. Per molt laiques que siguem, continuem reproduint el mite de la poma. Estem constantment marcades per la Bíblia. Acceptem aquesta violència com una cosa intrínseca. I, a més, això s’entafora dins el nostre cervell. Quantes dones s’han trobat que quan van a cal metge, perquè tenen una menstruació dolorosa, els diu que això és normal, que es prenguin una pastilla i avall. No pot ser que el personal sanitari ens faci això. Quan visito un metge, espero que no em tregui la Bíblia. No han de tenir prejudicis, s’han de basar en proves científiques i en la investigació.

—Per què ho dieu?
—Cal tenir en compte que fins fa molt poc no s’havia fet cap estudi sobre el cicle menstrual entès com a procés necessari i propi d’un cos. Sempre s’havia estudiat com una cosa patològica. Com que el cos universal, que és el masculí, no ho tenia, significa que no era una cosa bona. Que entenguem que la menstruació ha de fer mal és el resultat de la misogínia. És el resultat del biaix de gènere en la medicina. La menstruació no ha de ser dolorosa. Si fa mal, s’ha d’investigar per què, i és que hi ha múltiples variables que ho poden causar. No cal que visquem aquesta crueltat durant trenta-cinc anys o quaranta.

—Com pot ser que una cosa que afecta la meitat de la població mundial sigui tan desconeguda?
—Les dones no l’hem pas escrita, la història. No teníem veu i no hem pogut investigar-ho. Perquè en definitiva, nosaltres individualment podem saber moltes coses però necessitem que ens validin. Tot plegat fa que fins i tot les menstruants ens desconeguem. No hem tingut les eines per a transmetre la nostra experiència. Nosaltres hi faltem, en aquest relat.

—Què és allò que més ignorem?
—Moltes ignorem els canvis cíclics, mentals i anímics, que vivim durant el cicle menstrual. Totes ho experimentem d’una manera o altra, i totes assumim que ens ho inventem, que som boges. De cop, quan ho poses en comú, descobreixes que no ets l’única. Però, és clar, si el metge no t’explica que passa això penses que són coses teves. Però no pot ser veritat, si es repeteix constantment. Hi ha una subcultura que és la nostra, però no hi ha cap validació, per això són tan necessaris els treballs que validin aquestes evidències. Jo em dedico a fer això.

—Assegureu que és important de conèixer el nostre cicle menstrual per organitzar-nos millor la vida…
—Per mi el lema fonamental és: ‘Menstruar està molt bé, però la societat fa mal.’ Hem de reconèixer que menstruar en aquesta societat és una merda. Això ens ajudarà a situar-nos, a contextualitzar. Moltes vegades fem una pràctica d’autoconeixement del nostre cos, intentem tenir cura de nosaltres mateixes en el dia a dia i fracassem estrepitosament. Perquè creiem que el problema és personal i que si ens organitzem nosaltres el món s’ordenarà d’acord amb això. I el món no funciona així. Menstruar en aquesta societat és un desafiament. Aquesta és la primera cosa que s’ha de saber. Hem de ser conscients que el temps de vida, el temps productiu, el temps reproductiu s’organitza contra les persones que menstruen.

—Què hem de saber per a conviure millor amb el nostre cos?
—És important que sapiguem com funciona la nostra bioquímica. Cal que tinguem en compte que som animalets hormonals. De fet, sense les hormones no podríem tenir comunicació neuronal. És més, els homes també en tenen. Per tant, allò que sempre diuen que les dones som volàtils no és veritat. Tampoc no ho és la misogínia amb què han parlat de les nostres hormones. Cal que sapiguem que la nostra bioquímica afeca les nostres respostes físiques, mentals i anímiques.

—Com ens afecta? Com funciona?
—Després d’ovular fa efecte la progesterona, que ens calma la ment i el cos. Té un efecte semblant al Diazepan. En canvi, l’estradiol, que és un dels tres estrògens que tenim durant el cicle menstrual, ho activa tot. Són com dos DJ. Una és una reina boja que balla amb la música a tot volum i l’altre és el que es dedica a aturar la música. Sabent això, podem arribar a entendre que quan som a la segona fase del cicle, potser ens ve de gust estar més tranquil·les, estar a casa fent les nostres coses… O potser estem més sensibles perquè el món va massa de pressa i nosaltres necessitem aturar-nos, però no ens ho deixen fer. Quan ho analitzem, podem ser conscients que no és que tu tinguis un problema, no es que siguis una antisocial de merda. En definitiva, si em cago en la teva mare, no és per culpa de les meves hormones, sinó perquè durant tot el cicle he pensat que ets un idiota, però ara no puc més. Ara no tinc paciència.

—Com és que la societat veu les hormones com una cosa dolenta?
—En la nostra cultura, sempre s’ha intentat cercar alguna justificació per a explicar que nosaltres som de segona categoria. Cerquen explicacions pseudo-científiques que puguin passar per científiques. Sempre s’ha entès que érem nosaltres que teníem hormones. És increïble. Sembla que els homes no tinguin hormones i que no els afectin. Quan diem hormones en què penseu? Sempre en la dona, no en l’home.

—Però per què les veiem com una cosa dolenta?
—Són dolentes perquè recorden molt l’animalitat. I això té a veure amb el pensament de la Il·lustració, que diu que l’home és racional, mentre que les dones són emotives. Amb aquest raonament l’emotivitat s’acaba unint a les hormones, per això són dolentes. Són les que recorden que per molt que provis de fer veure que raones, prendràs decisions partint de l’emotivitat. Però ara ja s’ha demostrat que la racionalitat és una part molt petita d’allò que utilitzem en les nostres decisions i per tant no és veritat allò que deien. Tot allò que sentim i pensem és tallat per la bioquímica. El problema no són les meves hormones, sinó com s’ha construït culturalment i socialment aquesta societat sobre un cos que no és l’anomenat universal.

—Sou crítica amb la píndola?
—En un moment històric en què la dona no podia decidir el seu futur reproductiu, gràcies a la píndola va poder prendre decisions sobre la seva sexualitat. Per tant, la píndola, dins el seu context, té sentit. Però critico  que no es posi tota la informació sobre la taula. La informació que hi ha sobre la píndola és increïblement esbiaixada. Se n’expliquen moltes mentides. La píndola ens ha fet arribar una visió misògina de la nostra bioquímica. Ens diuen que tenim un cos que podem encendre o apagar quan vulguem perquè l’única cosa que els interessa de la teva bioquímica és la reproducció. Però també afecta la teva salut física i mental. A un home no li dirien mai: ‘Apagarem la teva testosterona perquè no vols ser pare.’ De fet, quan es van fer unes proves amb hormones sintètiques per a homes no es va aplicar. Es van negar a viure amb aquesta minva en la seva qualitat de vida. En canvi, les dones ho acceptem.

—Per tant, la píndola apaga la nostra bioquímica?
—Sí, apaga la bioquímica que genera la teva ovulació i que és fonamental per a la teva salut física i mental. Hem d’entendre que necessitem les nostres hormones deixant de banda si ens reproduïm o no. Per tant, hem de demanar que s’investiguin mètodes anticonceptius que siguin totalment respectuosos amb la nostra bioquímica. Una cosa és que vulgui tenir el control sobre la meva fertilitat i una altra que en canvi d’això hagi de sacrificar la meva salut. És un preu molt alt. Per tant, necessitem informació veraç a les consultes mèdiques. Tu no pots dir a una persona menstruant que se li regularà la regla si es pren la píndola.  Això és mentida, la píndola anul·la el cicle, no el regula. Cal que t’expliquin que amb la píndola no ovularàs i la sensació química que tindràs serà semblant a la menopausa. No es regularà el cicle, perquè no tindràs cicle. Si s’explica tot això, llavors tothom podrà decidir lliurement si se la pren o no. Però no s’hi val que hàgim de prendre decisions amb informació esbiaixada i amb mentides.

—Es diuen moltes mentides sobre la regla. Per exemple en els anuncis de televisió la regla és de color blau i a totes ens ve de gust de fer la tombarella quan tenim la menstruació… Com és que encara no han canviat aquestes coses?
—Com poden canviar els anuncis si no hem canviat culturalment nosaltres? Siguem honestes amb nosaltres mateixes. Si la portada del llibre hagués estat una compresa plena de sang vermella amb un coàgul, les lectores no se sentirien còmodes llegint-lo al metro. No sé ni si l’haurien comprat. Hi ha publicitat que va canviant. Al Regne Unit hi ha un anunci molt maco sobre la copa menstrual amb una batalla que és com una dansa. Està molt bé. De fet les noves generacions millenials i Z ja veuen tot això d’una altra manera. En realitat, segurament la gent va més avançada que no ens pensem. n’és un bon exemple això que ha passat amb l’emoji de la regla. Ha acabat essent una gota que sembla que té a veure amb la donació de sang, però la gent va votar unes calces tacades amb unes gotes. En realitat, si hi penseu bé, qualsevol història sobre la menstruació, per molt petita que sigui, ho peta a les xarxes socials. Vet aquí, el tabú menstrual. Si no existís, no hi hauria tant de rebombori per una foto d’una poetessa amb els pantalons tacats de sang. Què no ens ha passat a totes? Sí que ens ha passat, sí! Però no ho expliquem. Ara estem en un cert atzucac, de vol i dol. El tabú menstrual es va trencant, però ningú no és feliç quan va pel carrer amb una taca de la seva menstruació. La majoria ho viuen amb molta angoixa.

—La copa menstrual ha estat un canvi?
—Per mi va ser una de les coses que va fer que em dediqués això. Gràcies a la copa menstrual em vaig adonar que tot allò que m’havien explicat sobre la menstruació era mentida. De cop vaig veure que no feia pudor, que no n’hi havia tanta com pensava i que tenia una forma concreta. Vaig descobrir com era la meva menstruació a trenta anys. Jo era molt moderna i pensava que no hi havia tabú menstrual. Però de cop la veus i dius: I una merda! Sempre havia vist la regla a través de la cel·lulosa. Una de les coses genials de la copa menstrual és que serveix per a descobrir com és la menstruació. La quantitat, el color i la textura ens diu com estem de salut. Ja era hora! Això era impossible de veure amb el tampó o la compresa.