06.12.2021 - 21:50
Despús-ahir l’escriptor Éric Zemmour començà la seua campanya per a esdevenir president de la República Francesa, si guanya les eleccions convocades a la primavera. Fou un acte prop de París, a Villepinte, davant deu mil persones, un acte ple de violència i incidents, amb agressions contra els qui protestaven per les seues declaracions racistes i xenòfobes.
Zemmour és un periodista molt conegut perquè durant anys ha participat en tertúlies de diverses cadenes, sempre defensant les posicions de l’extrema dreta, sobretot les més racistes –cosa que li ha costat multes i investigacions que en realitat sembla que no han fet sinó acréixer el personatge. No és polític, no milita en els partits tradicionals, i això sembla anar-li a favor en un moment de desencís generalitzat amb la classe política. No crec que el puguem considerar un intel·lectual, malgrat que haja publicat tants llibres, perquè té un discurs molt prim, molt poc elaborat, gairebé a còpia de consignes i prou, buit de tota originalitat. Però les enquestes avisen que podria superar Marine Le Pen i, doncs, esdevenir l’adversari, segurament, d’Emmanuel Macron a la segona tanda de les presidencials, el 24 d’abril.
Evidentment, el fet que s’acabe de presentar com a candidat pot donar-li un plus de representació a les enquestes i, per tant, a hores d’ara ningú no pot predir si la seua candidatura es desinflarà o si creixerà. Però la força amb què ha emergit el nou moviment és ben preocupant. I precisament a l’acte de diumenge se’n va saber el nom, que és tota una declaració. És un nom que, al sud, els qui hem hagut de suportar durant tota la vida el nacionalisme espanyol, entenem a primer colp d’ull. Es dirà Reconquête!, en una al·lusió explícita i reconeguda a la “Reconquista”, aquell concepte ideològic inventat, sense base històrica, per la historiografia ultra espanyola que s’identifica obertament en l’imaginari popular amb la derrota i expulsió dels musulmans i amb l’expulsió dels jueus. Zemmour és un gran afeccionat a la història, de manera que el nom és qualsevol cosa tret d’innocent.
Ara com ara, la presència d’aquest partit al nostre país és encara una incògnita. Dissortadament, Perpinyà és avui una plaça forta del lepenisme, la principal ciutat governada pel Rassemblement National, i no sabem encara si això frenarà la implantació del seu concurrent en l’extrema dreta o si, en canvi, hi haurà un transvasament dels votants d’Aliot en les municipals cap a Zemmour. De moment, l’emergència del nou moviment ja té conseqüències nefastes que es fan notar. Com ara que hi haja gent que, en veient la irrupció de Zemmour, tendeix a considerar moderat el lepenisme, a veure’l més centrista, una cosa que seria terrible, a més de ser un error gros. I també que, tenint en compte que la dreta republicana no té cap força ni ambició i que un dels candidats de l’extrema dreta passarà a la segona tanda, Macron ja organitza la seua campanya entorn de la idea que tothom ha de votar-lo a ell com a mal menor per a frenar l’extrema dreta, una conseqüència nefasta del diabòlic sistema electoral francès, que en la segona tanda només deixa triar entre dos candidats.
Siga com siga, finalment, resulta massa preocupant i significatiu que la campanya de les eleccions presidencials franceses siga dominada per l’extrema dreta. I cal cridar l’atenció sobre el perill que aquesta expressió política capitalitze la frustració i la còlera arran de la brutalitat del sistema. Ja manen en diversos països, fa quatre dies vam saber que pretenen formar un grup nou al Parlament Europeu, que seria el tercer de la cambra, i avancen significativament en el debat polític continental.
Per a Europa l’escenari d’una extrema dreta manant no tan sols a Polònia i a Hongria sinó també en estats com Itàlia o els estats espanyols o francès hauria de ser un toc d’alerta definitiu sobre l’impacte de les polítiques irracionalment severes adreçades a la població. I sobre la frustració que creix arreu. Un llibre recent de Myriam Benraad (Geopolítique de la colère) adverteix amb molt d’encert que si fa trenta anys la fi de la política de blocs i la globalització eren percebudes arreu com un moviment positiu i alliberador, avui en canvi la població en contempla les conseqüències amb una barreja explosiva d’ira i còlera que pot fer esclatar el món tal com el coneixem. Zemmour i la violència brutal, salvatge, que vam veure que expressaven els seus seguidors despús-ahir a París, haurien de ser un advertiment seriós que se’ns acosta un problema molt gros.
VilaWeb necessita el vostre suport per a continuar-se publicant. Si encara no en sou subscriptors, us convidem a fer-vos-en.
