14.03.2023 - 21:40
L’escriptor i cineasta Éric Vuillard (Lió, 1968) va guanyar el premi Goncourt del 2017 amb L’ordre del dia, una narració de l’ascens del nazisme, l’Anschluss i el suport dels empresaris alemanys al projecte de Hitler. El guardó va consagrar el seu estil, en què la reconstrucció per mitjà de la ficció d’elements d’arxiu, fotografies, texts i testimonis històrics obre nous camins suggeridors en el terreny de la no-ficció.
Autor dels films L’homme qui marche i Mateo Falcone, el 2012 va guanyar el Prix Ignatius J. Reilly amb Conquistadors, el Franz-Hessel i el Valery-Larbaud per La batalla d’occident, i el 2015 el Joseph Kessel per Tristesa de la terra i l’Alexandre-Viallate per 14 de juliol. Amb La guerra dels pobres va ser finalista del Booker Prize Internacional.
Ara torna amb Una sortida honorable (Edicions 62), una nova obra, traduïda al català per Jordi Martín Lloret, en què parla sobre la guerra d’Indo-xina, el llarg i sagnant conflicte que va començar tot just acabada la Segona Guerra Mundial, i en què l’estat francès va voler mantenir el seu imperi en decadència davant la independència d’un Vietnam que no tan sols derrotaria els francesos, sinó que també doblegaria els Estats Units. Vuillard recrea les escenes dantesques de la colonització, els debats parlamentaris a l’Assemblea Nacional i els dubtes i plans dels militars francesos, a partir de la documentació existent, per explicar l’absurditat d’una guerra oblidada.
—Heu escrit sobre la presa de la Bastilla, sobre la Primera Guerra Mundial i sobre el nazisme. Ara us enfronteu a un nou episodi de la història de França.
—No penso mai que escriuré d’un tema o d’un altre per avançat. Els temes apareixen arran de documents o fotografies que em trobo i que acaben formant una constel·lació sobre la qual em poso a treballar. En aquest cas, tot prové d’un informe de la inspecció de treball a les plantacions d’Indo-xina. És un text burocràtic fet per un funcionari en to neutre. Aquest idioma tan fred amaga qualsevol aspecte emotiu i ens encega per veure la realitat. Quan vaig començar a escriure aquest episodi terrible, en què l’inspector, després d’haver trobat una barra de càstig, demana al director si n’hi ha cap altre, troba una porta tancada, i demana que l’hi obrin perquè se senten gemecs darrere, no entenia què passava. Però, escrivint-ho en un estil literari, l’escena s’il·lumina de manera totalment diferent. Esdevé una mena d’escena de vodevil terrible. Quan amenaça d’esbotzar la porta, troben les claus miraculosament. El problema és que darrere la porta no hi ha un amant amagat com al teatre, sinó la veritat terrible de la colonització: el treball forçat sempre és tortura. El moment que m’ha permès d’entendre què és la colonització és quan el director de la plantació justifica les tortures terribles cap a aquell home vietnamita, penjat i fuetejat, dient que han actuat així “pel seu bé”. Allò era la justificació de la colonització.
—Com s’explica la guerra d’Indo-xina a les escoles franceses?
—De fet, no s’explica de cap manera. Als llibres escolars Indo-xina són unes quantes línies de res. Hi ha com una mena de negació completa de la guerra d’Indo-xina, i el discurs sobre el conflicte és a les mans dels militars i l’extrema dreta. Hi ha un munt de llibres nostàlgics sobre el període, que parlen de Dien Bien Phu, no pas com una derrota sinó com un moment heroic, en què l’exèrcit francès va resistir coratjosament contra un enemic molt superior. En francès només hi ha cinc llibres traduïts d’autors vietnamites sobre la guerra.
—Parleu de militars, de polítics, però, com també passava a L’ordre del dia, d’empresaris i banquers.
—La novel·la del segle XIX segmentava la vida social. Balzac o Zola parlaven en cadascun dels seus llibres d’un segment concret: els pagesos, els treballadors, les actrius, etc. Però, aquest inventari té un inconvenient, perquè a la vida real els diversos mons de la vida social es barregen. Al llibre parlo de les plantacions dels industrials Michelin, dels polítics, dels militars i de la banca. És la manera d’exposar narrativament els vincles entre diversos mons quant al colonialisme. És una organització estratificada i comunicada, però que forma una unitat. Quan escric el monòleg del general Navarre, després de la derrota, tot sol al palau dels governadors de Saigon, em permeto de fer una recapitulació que repeteixo quan parlo d’economia. Tots van participar en la guerra: els industrials que van explotar els recursos humans i naturals; els polítics que van prendre o no prendre les decisions que s’haurien hagut de prendre abans; els militars que van ser responsables d’haver fet esclatar el conflicte… Però, al final acabes trobant-hi el Banc d’Indo-xina. Era darrere tots els consells d’administracions, de les mines de carbó i or als fabricants de gelat, de llumins o de qualsevol cosa. Era un hòlding gegantí que va tenir un paper nefast en la colonització i la guerra.
—Les institucions són més importants que les persones o menys?
—La literatura no és explicar la història d’un personatge o dos, sinó d’una institució. Madame Bovary o Anna Karènina no són les històries individuals de dues dones, sinó que també ens parlen del matrimoni, una institució sense llibertat. És la desigualtat i la manca de llibertat que les porten al suïcidi, no pas els seus marits. Per això, al meu llibre, parlo d’institucions com l’Assemblea Nacional o l’exèrcit francès o el Banc d’Indo-xina.
—Un moment culminant del llibre és el discurs de Pierre Mendès-France, sobre la necessitat de pactar amb l’enemic. Dieu que va dir la veritat.
—D’aquella jornada a l’Assemblea Nacional del 19 d’octubre en tenim el diari oficial, que és una mena de teatre que et pot acabar avorrint, però on de sobte trobes alguna cosa que t’enganxa. Hi ha paraules que t’aturen. Mendès-Frances era molt prudent, perquè tenia tota l’Assemblea en contra, tret dels comunistes. Tots els grups tenien posicions molt bel·licistes que rebutjaven de negociar amb el Viet Minh. No va pronunciar les paraules Viet Minh, ni Ho Chi Ming, ni cap terme que pogués fer enfadar els diputats, i això que parla de negociació amb l’enemic. I no fa servir cap paraula de la crítica anticolonial. És molt prudent, però d’una intel·ligència increïble. Arriba al límit de proposar als altres una sortida que els seus adversaris puguin acceptar.
—La seva proposta plena de seny va indignar els polítics de la IV República.
—Després de la intervenció de Mendès, dues personalitats polítiques respectables d’esquerra i dreta prenen la paraula per comparar les seves paraules amb el juny del 1940. És a dir, amb Pétain. Comparen un ex-ministre del Front Popular, jueu, perseguit pels nazis, resistent i amenaçat de mort, amb el cap de l’estat col·laboracionista. És un insult odiós. Dir a un jueu que és com Vichy és terrible. Gairebé una amenaça. I és així com l’estat, mitjançant aquells dos diputats, s’adreça al diputat per dir-li que s’excedeix d’allò que és acceptable. Aquest episodi permet d’entendre per què Pierre Mendès-France té l’aurèola de polític prometedor que no va arribar al cim de les seves capacitats. Només va governar com a primer ministre set mesos per liquidar l’imperi d’Indo-xina. És a dir, just per a aplicar la política que havia proposat llavors. Hom diu que Mendès-France refusà el poder perquè era massa honest, fet que contrasta amb la seva ambició des de jove. Em sembla que la seva ambició frustrada és fruit d’aquest antisemitisme estructural que sent alçar-se el 1950 contra ell, per la qüestió d’Indo-xina.
—“La nostra vaixella, la qualitat dels nostres coberts, les nostres argolles i les nostres glaçoneres diuen tant de nosaltres com les nostres opinions”, escriviu. Per això doneu tants detalls sobre el físic, els costums, la vida d’aquells polítics i militars?
—Al general de Gaulle quan li preguntaven pel paper de la burgesia durant l’ocupació, sempre deia que els agradaven massa els seus llibres i els seus quadres per a moure’s de París i acompanyar-lo a l’exili. Som el que posseïm. O, en el fons, són les coses que ens posseeixen i retraten. La literatura des de la Revolució Francesa és bàsicament descripció. Sense descripció no hi ha Comèdia humana, i és Balzac qui inventa una prosa que té una característica alhora descriptiva i narrativa. Ell mostra l’oposició entre aristocràcia i burgesia mitjançant la descripció. Quant als meus llibres, quan explico que a l’Assemblea Nacional els polítics s’aixequen a parlar i es corden el botó de l’americana, vull mostrar que en aquest gest hi ha una qüestió de l’estructura social. Els obrers no van vestits igual i no tenen la mateixa relació amb el seu cos. I recordem que la ironia és una font de coneixement i que els detalls no són anodins.
—Malgrat la retòrica imperialista, però, es va imposar la necessitat de trobar “una sortida honorable”, com dieu al vostre llibre.
—Efectivament. Hi ha un moment en què Navarre, que acaba de ser nomenat cap de les forces a Indo-xina, diu al primer ministre que no coneix el terreny i aquest li respon que és molt millor així, perquè ho veurà més clar. Navarre concep un pla complet i ben elaborat, però quan el presenta li diuen que és massa car. El pressupost és actualment una preocupació costant, però també pot ser perillosa perquè pot frenar qualsevol reforma. En aquest cas, era la guerra que era massa cara. Navarre va haver de fer un pla més barat. Però, com aconseguir una sortida sense negociar amb l’enemic i sense recursos? La raó per a triar aquest títol, una expressió molt en voga a l’època, és que és una expressió sortida del llenguatge militar, burocràtic i polític que va acabar estenent-se arreu. Si la traiem del seu context és ridícula, amaga una realitat problemàtica i oculta. Al títol ressona d’una manera irònica, com el títol L’americà impassible de Graham Greene.
—Dien Bien Phu marca la derrota francesa, però el conflicte s’allargarà trenta anys, amb l’entrada al conflicte dels Estats Units.
—A l’últim capítol descric la caiguda de Saigon, quan els americans van haver de deixar el Vietnam després de molts anys de guerra i de morts. Són unes imatges de caos, amb tot de material abandonat, gent fugint, vaixells carregats amb massa gent, gent que mira de pujar als avions… Hi ha una escena en què l’ambaixador italià intenta de pujar a l’helicòpter des de l’ambaixada americana. La nació més potent del món fugia com un lladre. Però és que quan es va publicar el llibre a França vam veure les mateixes imatges a l’Afganistan. Les mateixes multituds, el mateix desordre reproduït tants anys després i amb el mateix significat. I no oblidem una cosa que assenyalo a la nota final: entre francesos i nord-americans hi va haver un total de 400.000 morts, però en el bàndol vietnamita n’hi va haver 3.600.000. Deu vegades més. La mateixa quantitat que francesos i alemanys durant la Primera Guerra Mundial. Aquest recompte final suscita un dubte: quant costa un vietnamita? Quant costa, per una altra banda, un americà o un francès?
