25.09.2020 - 19:50
|
Actualització: 25.09.2020 - 19:59
El rumor que corre aquests dies per la borsa és que la fusió d’Unicaja Banc i Liberbank torna a ser sobre la taula. Diuen que accionistes i alts directius de totes dues entitats han tingut converses aquests últims dies per analitzar una possible unió, com ja van fer entre el 2018 i el 2019, segons que s’havia dit temps enrere. Ara és un bon moment, aprofitant que el BCE ha obert la mà amb la pandèmia i no els obliga a fer ampliacions de capital. CaixaBank i Bankia sembla que han desbrossat el camí per fer més operacions de fusió al sector. Ja veurem com acaba. Però avui ho tornava a llegir i he pensat, quantes caixes –que ja són història– hi ha al darrere d’aquesta operació?
I m’he posat a comptar-les. I Déu n’hi do. He de dir que he controlat només els moviments que hi ha hagut arran de l’última crisi. Per exemple, no hi entren absorcions tan emblemàtiques com la de la ‘Caixa dels marquesos’, com s’anomenava la Caixa de Barcelona, per la Caixa de Pensions el 1990. Ah!, i també hi ha alguns bancs pel mig…
Bé, darrere CaixaBank, controlada fins abans de l’absorció en un 40% per la Fundació La Caixa, hi ha Caixa Girona, que hi va entrar en una operació que en principi va sorprendre, perquè semblava que aniria amb les caixes de les Diputacions (Tarragona i Catalunya), cosa que finalment no succeí, perquè va ser Caixa Manresa que va anar en aquell grup. Després de Caixa Girona, es va menjar un paquet que va arribar amb el nom de Banca Cívica. I què hi trobem a dins? Doncs Caja Navarra, Caja Canarias, Caja de Burgos, Cajasol (amb molta xarxa a Sevilla, Cadis i Huelva) i Caja de Guadalajara, que no se’n van sortir amb el nou banc que van crear amb les fusions. Per a CaixaBank, la torna van ser alguns bancs, com el de València, que va ser intervingut el 2011 pel Banc d’Espanya i comprat per CaixaBank el 2013. Dues curiositats sobre aquest banc que havia estat presidit des del 2004 per José Luis Olivas, que va ser president de la Generalitat fins que va dimitir, l’octubre del 2011, just una setmana abans de la intervenció. La primera curiositat és que en aquell moment l’accionista principal era Bancaixa. I l’altra és que la seva seu avui la seu social de CaixaBank, després d’anar-se’n de Barcelona l’octubre del 2017. I, finalment, hi afegiríem Bankpime, a més del negoci de Barclays Bank a Espanya, llevat de Barclaycard. CaixaBank aplega, doncs, set de les caixes que hi havia el 2008.
Anem per Bankia. És el grup format entorn de Caja Madrid. Tots tenim encara a la memòria l’embolic que va culminar amb la sortida a borsa i que va acabar com el rosari de l’Aurora… i amb gent a la presó. Caja Madrid va ser fins el desembre del 2012 la caixa d’estalvis més antiga d’Espanya, fundada el desembre del 1702 com a mont de pietat. L’any 2010, en plena reestructuració del sistema financer, Caja Madrid, amb sis caixes més, s’integra en l’anomenat Banc Financer i d’Estalvis (BFA). I el juny del 2012, en una situació molt delicada, va ser rescatat per l’estat espanyol (23.500 milions d’euros) i es va formalitzar la nacionalització de BFA mitjançant el FROB. El gener del 2013, el consell de Caja Madrid va aprovar la dissolució de la caixa d’estalvis.
Les sis caixes esmentades que van formar el BFA (un invent que no va funcionar) eren, a més de Caja Madrid, la valenciana Bancaixa, la catalana Laietana, que havia quedat despenjada de la resta del Principat, Caja Insular de Canarias, Caja Ávila, Caja Segovia i Caja Rioja. Un bon assortiment d’entitats: algunes, com Bancaixa, amb molts problemes que van ser molt difícils de pair –si és que es van arribar a pair mai– per Caja Madrid.
Finalment, el 2018 es va cruspir el Banc Mare Nostrum (BMN). Aquest banc va néixer el 2010 com a sistema institucional de protecció (SIP) del negoci financer de quatre caixes d’estalvis: Caja Murcia, Caixa Penedès, Caja Granada i Sa Nostra. Val a dir que la invenció de les SIP va durar poc i va ser un pas més en el camí de fer desaparèixer les caixes d’estalvis. Tenia la seu central a Madrid i operava en comunitats autònomes de l’arc mediterrani, a més de la Comunitat de Madrid. El negoci financer de Catalunya i Aragó de la Caixa Penedès el va comprar el Banc Sabadell.
En total, doncs, darrere el nom de Bankia hi ha deu caixes d’estalvis que s’han esborrat del mapa com a tals, i dins de CaixaBank n’hi ha set, de les quals queda només com a signe extern la marca CaixaBank i el logotip d’en Miró. Hem de pensar que a cada pas que s’ha fet en una fusió o absorció han anat quedant pel camí bocins de les entitats, del tarannà i de la gent de cada una, i que molts treballadors han hagut de plegar per retallar despeses. Pensem que aquest darrer decenni el nombre d’oficines dels dos grups ha passat de 13.101 a 6.468. I per a molts treballadors que s’hi han quedat tampoc no ha estat fàcil aguantar –o fins i tot patir– una absorció rere una altra. El tracte, les condicions de la feina… i mil coses més.
El fet, en definitiva, és que disset caixes d’estalvis nascudes a moltes comunitats amb objectius semblants de caràcter social s’han convertit finalment en el banc més gran de l’estat espanyol. De totes, només en resta el record i algunes coses fosques que no s’han explicat i que potser algun dia sabrem.
