23.07.2016 - 22:00
‘La nostra democràcia és únicament el tren on pugem fins a aconseguir el nostre objectiu. Les mesquites són les nostres casernes, els minarets són les nostres baionetes, les cúpules els nostres cascs i els creients els nostres soldats.’ Són paraules del poeta turc Ziya Goklap citades per l’actual president del país, Recep Tayyib Erdogan, quan era batlle d’Istambul. Després d’haver fet aquesta cita, fou empresonat durant quatre mesos.
Erdogan va néixer el 26 de febrer de 1954 a Istambul, fill d’una família immigrant de la província de Riza, al nord-est de Turquia. De ben petit, ja venia sucs als carrers de Kasimpasa, un barri de classe mitjana d’Istanbul, on també jugava a futbol. Tot i jugar bé, no va arribar a posar-se la samarreta groga i blava de Fenerbahçe, el seu equip favorit, ni a jugar-hi professionalment.
Va estudiar política i economia a la Universitat de Marmara, on va començar la carrera política. Erdogan va afiliar-se a la Unió Nacional d’Estudiants Turcs (MTTB), d’ideologia anticomunista, on va conèixer Abdullah Gul, ex-president turc.
Als anys setanta, va decidir de participar activament en la política dins un moviment juvenil del Partit Islamita. Més endavant va militar en unes altres organitzacions polítiques, com ara el Partit del Benestar (Rafah). Aquest partit havia estat fundat el 1983 per Necmettin Erbakan, i Erdogan en fou un dels responsables en un districte d’Istambul. Rafah, d’orientació islàmica, va ser la primera facció religiosa a guanyar unes eleccions generals a Turquia.
L’actual president turc va ser batlle d’Istambul del 1994 al 1998. Va poder resoldre alguns problemes de la gran metròpoli turca, com ara problemes de trànsit, aigua, neteja, etc. A més, algunes normes pròpies de l’islam les va aplicar en la seva gestió, com ara la separació entre homes i dones en espais públics.
Quan Erdogan va citar el poema de Ziya Goklap, no tan sols fou empresonat sinó que les autoritats turques li van prohibir d’ocupar càrrecs públics. Però això no el va pas frenar, sinó que encara el va impulsar. Uns quants anys més tard, el 2001, es va separar del moviment d’Erbakan i fundà el Partit de Justícia i Desenvolupament (AKP), de tendència conservadora moderada, del qual fou president.
Després de guanyar les eleccions generals del 2002, Erdogan es va convertir en el primer ministre del govern del seu company de joventut, Abdullah Gul, ex-president de Turquia. Molts analistes consideren que la primera legislatura fou marcada per l’obertura tot i que Erdogan era un polític conservador. Però els últims anys la seva política, cada vegada més autoritària, suscità molts dubtes.
Quan era primer ministre, Erdogan va fer moltes reformes que van incitar la ‘moral pública’: va permetre que les dones portessin vel en llocs públics com ara universitats, oficines del govern, etc. Va declarar que avortar era un crim i una massacre. A més, va anunciar que les dones havien de tenir tres fills, pel cap baix. Fins i tot va dir que els joves de sexes diferents no podien compartir pis.
La popularitat d’Erdogan va trontollar després de les protestes del parc Gezi d’Istambul, encapçalades per joves que va qualificar ‘d’esquerrans, ateus i terroristes’. Gezi va esdevenir un punt de trobada de les lluites a Turquia i fou desallotjat per la policia amb abundant material antiavalots, com ara canons d’aigua i gasos lacrimògens.
El jove que venia sucs als carrers de Kasimpasa, que hi jugava a futbol, anhelava ser el màxim dirigent de la república turca. Després d’ocupar el càrrec de primer ministre durant onze anys, Erdogan va guanyar les eleccions presidencials l’agost del 2014 i es va convertir en el primer president escollit per votació directa.
A les eleccions del juny del 2015, l’AKP va perdre la majoria absoluta a la gran assemblea turca per primera vegada des del 2002. Tampoc no va poder formar coalició per governar. Però la convocatòria d’eleccions legislatives anticipades el novembre passat ha permès al Partit Justícia i Desenvolupament de mantenir-se al poder. Tanmateix, no té prou escons per a acomplir la reforma que tant desitjava el president: convertir la república parlamentària turca en una república presidencial.
El cop d’estat del 16 de juliol proppassat mostra la cara del règim que el govern d’AKP vol imposar a Turquia. L’endemà van començar les detencions, la persecució i la purga contra acadèmics, analistes, jutges, periodistes, militars, polítics… El món pot contemplar els seus somnis de convertir-se en un nou soldà otomà.
