03.08.2024 - 01:40
|
Actualització: 03.08.2024 - 21:00
“No és un sí gratuït, absolut. És un sí vigilant, exigent”, deia la secretària general d’ERC, Marta Rovira. Amb un resultat força dividit, però amb la victòria del sí amb el 53,5% dels vots, Esquerra ha definit el seu paper en allò que ha anomenat “el nou cicle polític”. Salvador Illa serà investit 133è president de la Generalitat de Catalunya amb els vots dels vint diputats d’ERC –tot esperant què decidirà el Jovent Republicà– i amb els sis dels Comuns. Després, Esquerra passarà a l’oposició i provarà de condicionar Illa i el PSOE fins a posicionaments polítics que fins fa pocs dies els eren tan llunyans com el sistema de finançament singular i la defensa de la llengua. No serà una tasca fàcil, amb el dirigent més espanyolista que ha tingut el PSC d’ençà del restabliment de la democràcia.
ERC esquiva una repetició electoral per la qual no tenia candidat, que li hauria pogut fer perdre encara més escons i que s’encavalcava perillosament amb el procés pre-congressual que viu el partit. I així, malgrat el perill d’incompliment del pre-acord amb el PSC que veien una part dels militants, ERC podrà abocar-se al debat intern i a provar de refer-se electoralment sense més urnes a l’horitzó immediat, amb permís de l’imprevisible Pedro Sánchez. Però un 44,8% dels vots contraris són molts. Si Rovira parlava d’un “sí vigilant” era, també, perquè el primer desafiament que tindrà ERC serà el de mantenir la cohesió interna. Només ho podrà intentar a partir de la bel·ligerància cap al president que haurà investit, però és una incògnita si n’hi haurà prou. En una piulada, Oriol Junqueras apuntava igualment que l’alt percentatge de vot en contra de la investidura els obligava a ser “molt exigents” amb el desplegament de l’acord, que ell va evitar d’avalar explícitament. “La decisió, ja de fa dies, s’intuïa molt complexa”, admetia Rovira. No hi havia una opció bona per a ERC, sinó dues de dolentes i els militants han triat la que els ho semblava menys: una legislatura amb Illa de president i un paper d’actor secundari reservat per a Esquerra com a soci preferent.
La secretària general d’ERC s’ha deixat la pell per procurar que el pre-acord tirés endavant malgrat el refús a Illa que aflorava en les assemblees amb les bases. La victòria del “no” no solament li hauria complicat el propòsit de pilotar el partit fins al congrés del 30 de novembre, sinó també el futur dels afins que esperen de tenir un lloc a la nova direcció. Finalment, la cúpula ha aconseguit de fer virar el vaixell cap on volia. Però s’hi ha hagut de bolcar l’executiva, el president Pere Aragonès, els càrrecs electes, batlles i quadres, i han hagut d’acordar que el PSOE i el PSC no hi diguessin la seva. I malgrat tot, fins a darrera hora hi havia qui pronosticava que el “no” s’acabaria imposant igualment. Durant tota la jornada, l’alta participació dels militants, del 77%, indicava que el vot contrari es mobilitzava.
En la compareixença de valoració dels resultats, Rovira ha admès ara –i no abans– que el silenci socialista estava pactat, que calia que fos ERC qui expliqués l’acord. Una interpretació divergent hauria complicat encara més la percepció pública de les garanties de compliment. I aquesta era la baula més feble de tot l’acord. Al final, el resultat ha estat clar, però la digestió interna serà difícil. Caldrà veure si Junqueras és capaç de capitalitzar el malestar dels militants contraris a investir Illa o si s’articularà internament entorn d’algun lideratge alternatiu. “Al final hem decidit democràticament i hem d’estar orgulloses del nostre partit”, deia Rovira. La legitimitat de la decisió, presa per les bases, és l’assegurança amb què compten per afrontar tot allò que vindrà, malgrat tots els riscs.
ERC culmina el tomb pragmàtic que va començar el 2018: una opció que, anys després i amb l’aprovació de la llei d’amnistia, se centrarà ara en el sistema de finançament. Rovira ha defensat l’intent d’assolir la sobirania fiscal com un pas perquè la Generalitat tingui més fortalesa institucional si algun dia entoma un procés com el del 2017. Perquè ERC, amb la investidura d’Illa, no solament ha pres una decisió conjuntural, sinó estratègica. I l’ha presa mesos abans de renovar l’executiva, el 30 de novembre, i de discutir el full de ruta polític en el ple previst per al febrer.
Sense majoria al parlament, i amb ERC decidida a intentar de refer-se electoralment condicionant el PSC i el PSOE, el moviment independentista tocarà fons. Illa serà investit president i Carles Puigdemont, molt probablement, tancat a la presó. Perquè el dirigent de Junts ja va refermar dissabte passat que tornaria si hi havia un debat d’investidura i, per tant, serà detingut i tancat en presó preventiva si així ho determina Pablo Llarena. Ningú no sap quant de temps s’hi pot estar, si l’estratègia judicial de la defensa de Puigdemont se’n sortirà amb un empresonament relativament curt, si la majoria progressista del Tribunal Constitucional espanyol agilitarà els moviments per a alliberar-lo per alleujar Sánchez de la incomoditat de tenir-lo a la presó, havent aprovat una llei d’amnistia. Perquè Sánchez pot perdre definitivament el suport parlamentari de Junts. Illa serà president però es pot complicar el mandat de Sánchez, i el PP ho sap tan bé que ja ha anat agafant posicions gràcies al trencament amb Vox.
Qualsevol pretensió de represa del procés és enterrada definitivament en la legislatura vinent. La tan reclamada unitat estratègica serà inviable, si ja no era prou difícil. Les velles divisions s’agreujaran. Així ho feia preveure l’enuig de Junts –que feia dies que es preparava per a la decisió d’Esquerra–, el posicionament de la CUP, i un comunicat dur de l’ANC. El retorn de Puigdemont en serà la primera prova. Tot indica que se suspendrà temporalment el debat d’investidura d’Illa si Puigdemont és detingut. Serà un gest que podrà fer el president del parlament, Josep Rull, amb el suport de la majoria de grups, com ja ha deixat entreveure Jéssica Albiach a Catalunya Ràdio. Però serà un moviment simbòlic que no impedirà que Illa sigui investit després dins el termini previst.
En tot cas, Junts continuarà ancorat a l’oposició i amb Puigdemont a la presó. Quins efectes electorals tindrà, això, a la llarga, sobre Junts? I la investidura d’Illa, perjudicarà ERC igual que haver optat pel segon tripartit? Deixarà de ser un referent majoritari per al votant d’esquerres independentista o li sortirà bé la jugada? Se’n podria beneficiar electoralment la CUP? O hi haurà més independentistes a l’abstenció? Abans d’esbrinar-ho, hauran de passar moltes coses més. Junts haurà d’afrontar una travessa a l’oposició amb el dirigent a la presó i els sectors dividits. El PSC té quatre anys davant per mirar de consolidar una hegemonia que finalment ha aconseguit de fer operativa. Encara que ERC acabés distanciant-se d’Illa –fins i tot amb la rapidesa amb què ERC i la CUP van trencar l’acord d’investidura de Pere Aragonès– no es podria articular cap majoria alternativa. En les mocions de censura es proposa un candidat. Definitivament, un nou cicle polític és ací.
