“L’objectiu és esclarir els fets i arribar fins al final. Prendrem la decisió que calgui.” ERC va enviar dilluns al vespre un correu als afiliats per comunicar-los que la comissió d’ètica del partit s’havia reunit i que s’havia obert una investigació d’ofici, en què citaran persones a declarar. Abans la portaveu, Raquel Sans, havia respost les preguntes dels mitjans de comunicació, però sense donar detalls del responsable del cas dels cartells sobre Ernest i Pasqual Maragall, un treballador del partit que havia estat apartat de les seves funcions després de confessar-ho tot. El cas dels cartells i l’existència d’una estructura paral·lela d’ERC dedicada al joc brut polític, destapada pel diari Ara, han fet més profund l’esvoranc intern a Esquerra, abocada a un complex procés congressual en què un dels debats latents és la profunditat de la renovació que hauria de tenir la cúpula que surti elegida, amb els sectors afins a Marta Rovira i Oriol Junqueras enfrontats.

En el mateix missatge als militants, ERC deia: “El responsable d’aquesta acció va reconèixer els fets a la direcció del partit.” I afegia que havia estat rellevat de les seves funcions, però sense dir-ne nom ni càrrec. Ernest Maragall, enquadrat en el sector de Rovira, en va esmentar el càrrec en un comunicat. Va apuntar directament el director de comunicació, Tolo Moya, com a responsable dels fets del punt de vista orgànic. Però Moya, al seu torn, va declarar en un missatge enviat a “El Món a RAC1” que estava tranquil, que diria qui era l’ideòleg de tot aquest grup i que n’exposaria les proves. De fet, anava més enllà, assenyalant allò que ell considerava realment important: “Aquí és qüestió de qui va muntar aquesta trama i com actuen quan se n’assabenten”, va dir. Moya no semblava pas voler carregar les culpes i confirmava l’existència d’una estructura de la qual depenia tot.

L’Ara assegurava haver comprovat que Sergi Sabrià, vice-conseller del govern, i Marc Colomer, que va ser vice-secretari de comunicació del partit, havien estat al corrent d’aquesta estructura anomenada “la B”, tot i que tots dos ho negaven també en declaracions al diari. Sabrià i Colomer són afins a Rovira, i potser això aporta context al fet que Oriol Junqueras, ex-president del partit del 10 de juny ençà, afirmés dilluns a Twitter que no havia tingut coneixement dels fets fins que no es van fer públics. Dirigents afins a Junqueras també es van pronunciar en cascada en contra d’allò que havia passat i van demanar una depuració de responsabilitats. El govern va mirar d’aïllar-se ahir de la crisi pel joc brut polític. La portaveu, Patrícia Plaja, es va desmarcar dels fets deplorant-los i va desvincular-ho de l’executiu: “Hi ha la coincidència amb el color polític del govern però no hi té a veure”, va dir. Fonts de l’entorn d’Aragonès asseguren que el president de la Generalitat no n’estava al cas, que els cartells li semblen repugnants i que cal depurar responsabilitats.

Qui ho sabia i qui no, dins la direcció d’ERC? En el comunicat, Maragall va assegurar que, quan la instrucció judicial indicava que els qui havien penjat els cartells eren persones contractades per algun àmbit de responsabilitat interna d’ERC, es va posar en contacte “amb la direcció del partit i els òrgans centrals”. És a dir, que confirmava que la direcció n’estava al corrent, en la mateixa línia que Sans, apuntant a Junqueras. Tant Maragall com Sans van subscriure el manifest que va ser interpretat com una eina de pressió contra la determinació de Junqueras de tornar a presidir Esquerra.

La implosió del cas aprofundeix en les ferides internes d’un partit que ha volgut fer de l’ètica un element de marca política, i que ha intentat d’abanderar la lluita contra la corrupció, maldant per diferenciar-se d’una sociovergència que acusaven d’haver aplanat el camí a la corrupció. La crisi esclata, a més, enmig de les negociacions per la investidura amb el PSC i amb Junts. Tot i que l’agreujament de la crisi interna podria complicar encara més les expectatives del partit en una repetició electoral, i se’n podria concloure que la direcció farà mans i mànigues per arribar a un pacte amb els socialistes i evitar-les, podria passar a l’inrevés. Perquè les bases del partit tindran l’última paraula, la cúpula difícilment es podrà permetre una desautorització dels afiliats i el malestar de la militància creix. Qualsevol moviment tindrà efectes en el congrés, com n’hauria tingut un revés dels afiliats al pre-acord amb Jaume Collboni perquè ERC entrés al govern barceloní, tancat per una federació majoritàriament arrenglerada amb Junqueras. La decisió no es va prendre pel desbordament d’assistència dels militants al congrés, possiblement per vetar el pacte, i no hi ha hagut nova convocatòria. Ara com ara no s’albira pas cap transició controlada fins al congrés del novembre, sinó el vertigen d’un precipici.