Les llacunes de la política lingüística pactada entre Illa i la cúpula d’ERC

La portaveu d’Esquerra Republicana, Raquel Sans, va presumir que el pre-acord per a investir Salvador Illa els donava “la clau de la caixa”, perquè incloïa una reforma del finançament, però també “la clau de la nació”, perquè incloïa tot un grapat de mesures en defensa de la llengua catalana. L’acord inclou com a mesura destacada la creació d’un Departament de Política Lingüística, que, per tant, hauria passat en tres legislatures de direcció general, a secretaria i, ara, a conselleria. El preàmbul parla de Catalunya com “una nació on el català ha actuat i ha de seguir actuant com la llengua comuna i de progrés del conjunt de la societat”, i també diu que la pròxima legislatura “ha de comportar un enfortiment del conjunt de polítiques encaminades a potenciar l’ús social de la llengua catalana”. Tanmateix, la immensa majoria d’objectius que estableix el document són tan sols de mantenir certes polítiques del govern del president Pere Aragonès.

El pre-acord, per exemple, convida el PSC a enllestir el Pacte Nacional per la Llengua “i el seu calendari d’execució, proposat per l’actual govern” i mantenir-ne el finançament previst –el primer any, amb 200 milions d’euros. Una altra mesura és de garantir que el català serà “la llengua d’ús normal de les administracions i de les institucions catalanes en les seves actuacions internes i en la relació entre elles, així com en les comunicacions i les notificacions adreçades a les persones físiques o jurídiques residents en l’àmbit lingüístic català”, una cosa ben normal que cap govern de la Generalitat fins ara no ha interromput. I la llista continua: Illa haurà de desenvolupar el pla d’impuls al català a l’audiovisual i l’entorn digital amb la dotació ja prevista al pressupost d’enguany, haurà de “garantir el compliment de la legislació” ja vigent en matèria de drets lingüístics i aplicar les previsions de coneixement de català dels mestres que ja es preveien a la llei d’educació del 2009.

El conjunt del text se centra més a procurar que el PSC no faci passes enrere que no pas a pretendre que en faci d’endavant. De propostes de nova tinta, n’hi ha poques. A més de la conselleria, que ocuparia una persona del PSC, perquè els republicans refusen d’entrar el govern, la més notable és la creació d’un centre de recerca aplicada en política lingüística, vinculat al sistema universitari. Moltes altres són reciclades, com ara la millora dels recursos i del finançament del Consorci per la Normalització Lingüística –no es concreta quant–, l’elaboració d’un calendari perquè tots els treballadors públics del sector sanitari i de l’assistència social s’adrecin als pacients en català, o l’extensió de la vehicularitat del català a les activitats extraescolars mitjançant el desplegament progressiu dels plans educatius d’entorn. Es tracta, en bona part, de coses que ja havia promès Aragonès o bé d’idees que ja fa anys que figuren al programa electoral d’Esquerra Republicana.

La resta són tot compromisos educatius. En aquest punt, tot concorda amb la filosofia de l’acord que Esquerra va segellar el maig del 2022 amb el PSC, Junts i els Comuns per reformar la legislació sobre l’ús de les llengües en l’ensenyament. Aquell pacte, molt controvertit, reconeixia formalment el castellà com a “llengua d’ús curricular i educatiu”, cosa que els costà crítiques molt dures de la Plataforma per la Llengua i més entitats en defensa del català. El govern d’Aragonès va vendre aquell acord com la superació dels percentatges –en referència al 25% de castellà generalitzat que demanava el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya–, però passava la patata calenta a les direccions dels centres i els ordenava de garantir “l’ús normal de les dues llengües oficials” –el català i el castellà, i l’aranès a l’Aran. En un escrit amb poques concrecions, ara el pre-acord d’Esquerra i del PSC ratifica que serà cada centre que determinarà el volum de la presència del català i el castellà, segons “criteris pedagògics”.

A l’horitzó judicial encara hi ha un segon volcà que pot entrar en erupció: la sentència definitiva del Constitucional sobre la immersió lingüística, que es pot fer pública en qualsevol moment. El desembre del 2020, una sentència imposà el 25% de castellà a les aules del Principat de manera generalitzada. Per mirar de fintar-ho, ERC i Junts, amb el suport del PSC i dels Comuns, van aprovar una llei que reconeixia el castellà com a llengua d’ús a l’escola però que declarava superats els percentatges. El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha suspès l’aplicació general del 25% perquè reconeix que el marc legislatiu ha canviat, però ha recorregut contra la nova llei perquè considera que té uns quants articles inconstitucionals. Mentrestant, les sentències sobre grups i centres concrets han continuat. En tres resolucions d’enguany, el TSJC ja apuntava que la immersió solament podria mantenir-se en un sistema de doble línia, i ara el Constitucional podria pronunciar-se en la mateixa línia.

En els altres punts, el govern del PSC, si s’arriba a configurar, rep l’encàrrec d’orientar els centres d’acord amb les dades sociolingüístiques disponibles i “vetllarà perquè la comunitat educativa compleixi els compromisos educatius i lingüístics”, fent-ho tot sempre segons el model d’escola catalana, que no es defineix pas. El problema és que la llei que pactaren ERC, Junts, el PSC i els Comuns és ara com ara pendent d’una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que ja fa molts mesos que ha d’arribar, i que pot obligar els partits a reescriure l’últim acord. Mentrestant, les sentències sobre grups i centres concrets que els obliguen a fer-hi el 25% de castellà, fruit de denúncies anteriors a la nova llei, han continuat. El pre-acord entre els republicans i els socialistes no els compromet a negociar conjuntament una resposta a la futura sentència, sigui quina sigui, que molt probablement arribaria durant el mandat d’Illa. Tampoc no esmenta la voluntat que tenia fins ara Esquerra de fer complir el requisit del C2 de català per als docents.