29.01.2023 - 21:40
Hi ha una vella lliçó que diu que en política els fets són sempre molt més decisius que no les escenificacions, però que corresponen a dos temps distints. Les escenificacions són fugisseres sempre: poden funcionar a curt termini però no aconsegueixen de tapar la rotunditat dels fets a llarg termini. I, per contra, els fets són molt lents en l’arrencada i requereixen molt temps per a arrelar en la societat. Però tenen una força colossal, contra la qual no es pot lluitar, un cop establerts.
Per això una de les arts més difícils de la política és gestionar l’entretemps. Gestionar aquest moment en què les escenificacions encara poden causar un cert impacte a curt termini, sobretot mentre controles l’escenografia amb mà de ferro, però en què també ja és visible l’efecte de la força dels fets.
Esquerra Republicana ha mirat de transitar aquesta línia tan prima en el congrés de Lleida, aquest cap de setmana. I ho ha fet posant-hi molta imatge i poca substància. Presentant molt poc debat, però escarrassant-se en la propaganda, en l’espectacle públic. Més que un fòrum, ha estat un aparador, això que s’ha vist, precisament en la ciutat on aquest partit va tornar-se independentista el novembre de l’any 1989.
La tria l’han feta ells i tan sols ells tenen el dret de decidir què volen fer amb les seues sigles i el seu projecte. Però, vist de fora estant, les costures del model semblen massa tibants per a limitar-se a les fotografies i les abraçades. I no sé si és perquè no ho volen veure o perquè ja no tenen l’oportunitat de veure-ho, però és que per primera vegada en molts anys els sondatges comencen a ser-los desfavorables, és evident que l’acció de govern no funciona i la presa de posició ideològica és simplement tan contradictòria amb tot allò que diuen ser que un simple pas per l’hemeroteca deixa qualsevol bocabadat. Per definició, doncs, aquest seria el moment òptim per a aturar-se i pensar, per a reflexionar profundament abans no es compliquen més les coses, però no ho han volgut fer.
A parer meu, un dels grans problemes d’Esquerra Republicana és aquest tancament en ells mateixos, com si fossen un colla d’amics que tan sols es pot relacionar amb els qui són amics incondicionals. Un tancament que s’ha anat consolidant i encastellant a mesura que prenien més i més posicions inconsistents amb tot allò que ells mateixos havien dit que eren i que farien abans del 2017. Per a qualsevol partit europeu això seria un problema enorme, però és un problema gegantí en el cas d’un partit que s’ha fet gran movent-se sobre l’onada d’un moviment popular fortíssim, que ara, en canvi, voldria mantenir a ratlla.
Les coses en política no funcionen així, i per això el 2023, malgrat l’aparença desplegada a Lleida, podria ser l’annus horribilis d’ERC. Hi ha indicadors, si més no uns quants de seriosos, que ho fan pensar. I per això sorprèn que, fins i tot partint de l’egoisme lícit del seu projecte privatiu, a Lleida no hi haja hagut ni el debat més mínim.
Perquè ara mateix ja s’ho juguen tot setmana a setmana i la situació és ben lluny de la que imaginaven. Han d’aprovar un pressupost de la Generalitat al preu que siga o el fracàs els deixaria enfonsats –i ja veurem si fins i tot un possible èxit no els deixa també enfonsats de tants gripaus que s’hauran d’empassar. I això implica contorsionismes ideològics que fins i tot els xiquets de pàrvuls veuen –ací teniu el congrés de Lleida votant contra la B-40 malgrat que, pocs dies abans, ERC hi havia votat a favor al parlament i el president de la Generalitat havia fet una solemne compareixença assumint-ho.
Però és que a més han d’encarar la humiliació a què els sotmet el PSC i sobretot un PSOE que els ha fet servir com un kleenex –no sé si aquesta expressió encara es fa servir, però espere que s’entenga. I en canvi a Lleida aproven un projecte que diu que cal augmentar les connexions amb l’esquerra espanyola, precisament en el moment en què l’esquerra espanyola els ha aixecat la camisa amb la reforma del codi penal. I tot plegat ho reblen certificant la seua opció per un projecte de referèndum que no es farà mai –en això, el Junqueras d’abans del 2017 tenia tota la raó–, però que, a més, és inexplicable i devalua el Primer d’Octubre. Sense poder explicar d’una manera comprensible per quina raó el vot d’un unionista val més que el d’un independentista –i en això, el Junqueras del 2017 també tenia tota la raó– i amagant sota la propaganda que l’independentisme montenegrí va denunciar la proposta del 55% de sís com un atac a la democràcia.
(Punt i a part: no deixa de ser intrigant de debò, molt intrigant, que les dues propostes estrella d’ERC avui siguen propostes nascudes contra dos moviments independentistes: l’acord de claredat que el Canadà ha fet servir per a frenar la independència del Quebec, denunciat pels independentistes quebequesos; i el referèndum a la montenegrina que la Unió Europea volia fer servir per a frenar la independència de Montenegro, denunciat pels independentistes montenegrins. És molt xocant.)
Acabe. L’opció per l’escenificació, en tots els països democràtics, té en els processos electorals la pedra a la sabata, i el 2023 és un any electoralment potent. No hi ha cap dubte que avui Esquerra Republicana està en la posició més forta de la seua història i és això que va lluir a Lleida, però això no la salva dels núvols electorals a l’horitzó. Que els té.
Les eleccions municipals podrien no anar-los bé, en bona part perquè les del 2019 els van anar molt bé. Barcelona sembla un objectiu perdut –ahir una tercera enquesta, aquesta vegada d’El Periódico, feia guanyador Xavier Trias. A Tarragona no tindran la batllia, Lleida és una incògnita i Rufián no farà res a Santa Coloma. Però és que, a més, les eleccions espanyoles a Catalunya, novament segons uns sondatges que només són indicacions, les guanyarà el PSC –i aquesta setmana un altre sondatge, aquesta volta d’Electomania, deixava ERC amb onze diputats en un congrés espanyol on n’havia arribat a tenir quinze no fa pas tant. I les autonòmiques? Doncs és evident que el president Aragonès farà tant com siga possible per mantenir-se en el càrrec, però al final em fa l’efecte que tot dependrà de quan el PSC decidesca que li convé fer-lo fora. I, més enllà de l’escenificació, aquest seria el panorama…
VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent i oferint-vos tots aquests continguts. La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim, i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Com sempre ha fet el millor periodisme arreu del món.
