ERC i Junts, un any i mig de matrimoni incòmode

El consell executiu extraordinari convocat ahir a la tarda pel president de la Generalitat, Pere Aragonès, ha estat segurament la manifestació més visible de tensió institucional i política entre ERC i Junts d’ençà que començà la legislatura. La mala maror entre ambdós socis de govern, tanmateix, no és nova, sinó que ja ve d’abans de la formació de l’actual executiu. En aquest article us en resumim els moments més destacats.

Una formació de govern tempestuosa

En un presagi fidel dels estira-i-arronses que van marcar l’any i mig següents, les desavinences entre ERC i Junts van començar ja abans de la formació de govern, pocs dies més tard de les eleccions del 14-F. El 16 de febrer –menys de quaranta-vuit hores després de les eleccions–, el qui era secretari general de Junts, Jordi Sànchez, va deixar entreveure en una entrevista a Catalunya Ràdio el primer punt de desacord: el futur executiu, afirmà, havia de contenir una “estratègia compartida” en tots els àmbits institucionals –inclòs el congrés espanyol– i havia de ser integrat únicament per independentistes.

En poques paraules, Sànchez concretà els dos grans punts de desavinença que havien de marcar les negociacions de formació de govern durant les setmanes següents: la possible inclusió dels comuns a l’executiu, per una banda, i l’establiment d’una estratègia compartida entre ERC i Junts a Madrid, per una altra. La qüestió dels comuns no s’allargà gaire més enllà del febrer, atesa la insistència infranquejable d’Albiach a incloure el PSC en un hipotètic govern amb ERC i excloure’n Junts. Els republicans, tot i insistir originalment en una “Generalitat republicana” que aplegués tant les forces independentistes com les que defensaven l’amnistia i l’autodeterminació, descartaren les condicions d’Albiach sense gaire dilació: l’èmfasi d’Albiach d’anar de bracet del PSC esdevingué una línia vermella que ni Junqueras ni Aragonès no van voler travessar.

La qüestió de la unitat estratègica, tanmateix, sí que fou un os de més mal rosegar. La diferència entre les posicions de l’un partit i l’altre era evident abans de la primera reunió i tot: Junts volia la unilateralitat com a única opció per a culminar el procés d’independència i ERC prioritzava esgotar la via de l’acord. A començament de març, la presentació, per part de la fiscalia, d’una querella per desobediència contra la mesa del parlament va fer aflorar aquestes discrepàncies també en el terreny de la política institucional: Junts va fer front comú amb ERC i la CUP, però va lamentar la redacció circumspecta de la resolució original, que pretenia evitar una desobediència oberta al vet del Tribunal Constitucional a l’autodeterminació.

Passaven les setmanes i les posicions no s’acostaven: a començament de març, les negociacions entre ERC i Junts s’havien encallat tant que els republicans, en vista de la manca de resultats, centraren els esforços a accelerar les negociacions paral·leles amb la CUP. La data clau del 26 de març –la primera oportunitat per a investir Aragonès– s’acostava, i l’ambient entre ambdues formacions s’havia enrarit fins al punt que s’arribà a suggerir la figura d’un relator extern per a guiar les negociacions.

Aleshores entrà en escena el Consell per la República, que desencadenà un nou conflicte aparentment irresoluble entre Junts i ERC. L’objectiu de Junts era que fos l’òrgan de decisió col·legiada de l’independentisme. Mentrestant, ERC i la CUP pactaren que aquesta funció recaigués en una taula formada per representants de tots tres partits i les dues entitats independentistes, l’ANC i Òmnium. Aquesta constel·lació de desavinences va costar a Aragonès la primera votació d’investidura, el 26 de març, i la segona, el dia 30. Junts es va abstenir en ambdós casos.

S’anava acostant el 26 de maig, la data límit per a constituir-se el parlament abans de la convocatòria automàtica d’unes altres eleccions. Però l’espiral de retrets i contrapropostes entre Junts i ERC no cessava. Els republicans es mantenien ferms: no volien cedir poder al Consell per la República ni supeditar la seva estratègia a Madrid a les negociacions per a formar un nou govern. Junts també era inflexible: si no arribava a un acord prou sòlid, no entraria en el govern.

Fos com fos, ambdues formacions estaven condemnades a entendre’s: ni l’una ni l’altra no volien una repetició electoral. Finalment, després de més de vuitanta dies de negociacions, ERC i Junts arribaren a un acord de govern que setmanes abans havia semblat impensable: el Consell per la República s’integraria en l’espai de coordinació estratègica de l’independentisme (juntament amb la CUP, l’ANC i Òmnium) i, en canvi d’això, ERC s’asseguraria de mantenir dos anys més la taula de diàleg. El 21 de maig, Aragonès fou investit president amb els vots favorables de Junts i la CUP.

La taula de diàleg desencadena la primera gran crisi de govern

L’idil·li, si és que mai ho va arribar a ser, no va durar pas gaire. Al juliol, ERC i Junts van tornar a topar, aquesta vegada per la manera com el govern havia d’avalar les fiances milionàries imposades pel Tribunal de Comptes espanyol a trenta-quatre ex-alts càrrecs de la Generalitat per l’acció exterior. Però la primera crisi de debò no va esclatar fins el mes de setembre, quan Aragonès exclogué unilateralment els membres proposats per Junts a la taula de diàleg el dia abans de la reunió amb el govern espanyol, perquè tres dels quatre noms presentats –Jordi Sànchez, Jordi Turull i Míriam Nogueras– no eren membres del govern. Els retrets, tant entre formacions com entre membres del govern, pujaren de to: el vice-president Puigneró, sense anar més lluny, digué que l’exclusió dels seus tres companys de partit era molt lletja. I afegí: “Algú ens haurà d’explicar per què els han vetats.”

Per bé que Jordi Sànchez havia insistit que les tensions per la taula de diàleg no tenia ressò en l’executiu i que fonts de Junts s’havien afanyat a apaivagar la crisi, el govern encarava la negociació dels pressuposts –català i espanyol– afectat per la divisió interna.

Els pressuposts, un nou examen d’unitat

Si la negociació d’ambdós comptes era un examen a la unitat d’acció dels partits independentistes, els resultats van ser més aviat decebedors. Després de setmanes de recels, Junts acabà fent pinya amb el govern i aprovà el pressupost d’Aragonès, però l’abstenció dels comuns en canvi del vot favorable d’ERC al pressupost de Barcelona fou objecte de moltes crítiques dins la formació. Durant la votació, Aragonès i uns quants consellers d’ERC abandonaren l’hemicicle quan intervenia el diputat de Junts Joan Canadell, molt crític amb l’acord amb els comuns.

En el cas del pressupost espanyol, la desavinença fou encara més flagrant. Junts intentà d’arrossegar-hi ERC en contra, registrant una esmena a la totalitat als comptes de Sánchez, però els republicans s’acabaren decantant per aprovar-lo. La vella ferida de la unitat estratègica continuava ben viva.

La suspensió de Juvillà i la immersió marquen els primers mesos del 2022

Junts i ERC inauguraren l’any enmig de la polèmica per la suspensió de l’escó del diputat Pau Juvillà a instàncies de la Junta Electoral espanyola (JEC). El repartiment de culpes entre socis de govern per la suspensió de Juvillà –que el parlament acatà després de setmanes d’incertesa– evidencià novament que la unitat que ERC i Junts havien perseguit ja era cosa del passat.

Mentre la crisi derivada de la suspensió de Juvillà encara coïa, l’escalada de les ingerències judicials contra la immersió lingüística obligaren el govern a orquestrar contra rellotge un pla per a defensar el model d’immersió lingüística. L’esforç, tanmateix, no va començar gaire bé. A final de març, el govern va intentar d’organitzar una fotografia institucional en suport de la vaga per a defensar la immersió lingüística, però els consellers de Junts –tret d’Argimon– no hi van acudir perquè consideraren que, sense la presència de la CUP, la imatge traïa l’esperit unitari. La polèmica continuà quan, el mes de maig, Junts amenaçà de votar “no” a la modificació de la llei de política lingüística amb què el govern volia aturar les ingerències judicials contra la immersió. Els republicans titllaren Junts d’irresponsables i els acusaren d’allunyar-se del consens sobre el català. La formació acabà aprovant la llei a final de maig.

La suspensió de Borràs, una nova guerra oberta

Al juliol, les hostilitats entre ERC i Junts es revifaren arran de la suspensió –acordada entre ERC, CUP i comuns– de Laura Borràs com a presidenta del parlament, amb motiu de l’obertura del judici oral pel cas de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC). La suspensió de Borràs, cara visible de Junts, va obrir amb més força que mai el debat dins la formació sobre el sentit estratègic de continuar en el govern. Paral·lelament, ERC i la resta de partits pressionaren Junts perquè rellevés Borràs, però la formació s’hi negà.

El curs polític s’exhauria, però les polèmiques no s’havien pas acabat. Dies després de la seva suspensió, Borràs tingué una altra enganxada amb ERC quan acusà el secretari quart de la mesa del Parlament de Catalunya, Ruben Wagensberg, d’haver blocat el vot delegat de Lluís Puig, perquè no havia signat les actes en què constava aquest vot. Finalment, aquest mes, Wagensberg i la presidenta en funcions del parlament, Alba Vergés, signaren les actes en què consta el vot delegat de Puig.

El nou curs comença com va acabar l’anterior

Junts i ERC han començat el nou exercici tal com van acabar l’anterior: com gat i gos. Els sectors de Junts que demanen la sortida del govern són com més va més potents, i la relació entre ambdós socis, certament, no presenta pas símptomes de millora, com evidencia el fet que Junts inaugurés el curs enviant una carta a ERC sobre l’incompliment d’alguns dels punts fonamentals de l’acord de govern. Representants d’ambdues formacions es van reunir per mirar de pacificar la situació, però els retrets no han cessat: Oriol Junqueras, per exemple, instà recentment els membres de Junts a desmarcar-se de l’estratègia de confrontació constant de la formació i els recomanà que no es deixessin “sacrificar el país” pels seus interessos.

L’acord de la claredat presentat abans-d’ahir per Aragonès no ha estat sinó el darrer episodi en aquesta llarga llista de desavinences. Albert Batet, president del grup parlamentari de Junts explicà en una intervenció parlamentària per què Junts no feia seva la proposta: “El moll de l’os és la confiança. Com podem confiar ara en una proposta si no es compleix l’acord d’investidura?” La pregunta enclou un malestar que, després d’haver-se covat durant divuit mesos, sembla haver esclatat definitivament.