11.07.2023 - 21:40
|
Actualització: 12.07.2023 - 00:12
Els sondatges electorals coincideixen a presentar un possible empat entre Esquerra Republicana i Junts a les eleccions espanyoles del dia 23, i alguns pronostiquen que Junts pot avançar els republicans. Podem dir, doncs, que hi ha unes eleccions dins les eleccions. Car si s’escaigués que, efectivament, la representació independentista fes un tomb d’aquest estil a Madrid, aleshores parlaríem d’un canvi amb unes conseqüències polítiques que anirien més enllà d’aquestes votacions concretes.
Perquè implicaria probablement un final d’etapa d’ERC, que exerciria una forta pressió damunt la voluntat de mantenir la presidència de la Generalitat, amb la minoria tan curta que té al parlament. Però, alerta, perquè no fóra sols una qüestió de sigles: també hi hauria un relleu de polítiques, un canvi en la relació entre l’independentisme i la Moncloa, entre l’independentisme i la política espanyola.
Per entendre-ho bé, recordem primer d’on venim. D’ençà del desembre del 2015, coincidint amb la victòria de Junts pel Sí en les eleccions catalanes, ERC ha mantingut clarament el lideratge dins l’independentisme en les eleccions espanyoles. Aleshores va aconseguir 9 escons, un més que Democràcia i Llibertat, el nom que CiU va fer servir en aquelles eleccions. Fins el 2015 el lideratge de CiU havia estat indiscutible, però l’ascens del moviment independentista ho va canviar tot. En les eleccions anteriors, les del novembre del 2011, CiU havia obtingut 16 diputats contra 3 d’ERC. Aquest capgirament complet del tauler només s’explica per l’avanç de la idea independentista que va premiar el partit fiable històricament, en detriment dels acabats d’arribar, per dir-ho d’alguna manera.
Aquesta situació d’empat però amb predomini d’ERC es va mantenir el juny del 2016, quan ERC i CiU van tornar a obtenir el mateix resultat, 9 a 8. Però es va trencar clarament a favor dels republicans l’abril del 2019 quan ERC va obtenir 15 diputats, la xifra més alta que ha tingut mai, i Junts tan sols 7. Finalment, el novembre del 2019, en la repetició de les eleccions i ja després de les protestes contra la sentència, ERC va perdre 2 diputats –en va obtenir 13–, Junts en va guanyar un –8– i la CUP va entrar per primera vegada amb els 2 diputats que ha tingut fins ara. Junts, més tard, es va dividir en dos blocs: 4 diputats per al PDECat i 4 per a Junts. I per tant a Madrid va haver-hi 17 diputats independentistes partidaris del diàleg i 6 de partidaris de la confrontació.
Els sondatges ara diuen que Junts pot augmentar lleugerament la xifra de diputats, que com hem vist és remarcablement estable en el temps, i que en tot cas ERC en pot perdre molts i caure, doncs, més avall que Junts. El conjunt de l’independentisme pot perdre molts vots i molta força, però aquesta pèrdua sembla que anirà vinculada a ERC, igual com ja va passar fa poques setmanes, a les eleccions municipals. Junts, a més, sembla que recuperarà tots els escons per als partidaris de la confrontació, perquè el PDECat pot desaparèixer; i la CUP pot mantenir els 2 diputats, de manera que el balanç global tombaria clarament una altra vegada cap a la confrontació.
A l’hora de fer-ne l’anàlisi –sempre suposant que els sondatges acaben tenint raó–, hi ha diverses hipòtesis per a explicar el relleu dins el camp independentista. Una és que una part de l’electorat d’ERC, el més independentista, ja està completament decebuda de la política que fa aquest partit, especialment a Madrid, i opta per l’abstenció o per votar Junts o la CUP. Però encara hi ha la possibilitat que una part important de votants d’ERC es decante per votar PSOE o Sumar. Probablement són votants provinents d’aquest tant per cent com més va més alt dins ERC que es proclama federalista espanyol i no independentista. Això tindrà una gran importància, sobretot, amb vista a les eleccions catalanes. La primera hipòtesi, la de l’abstenció o el canvi de butlleta dels votants independentistes, seria la pitjor per a ERC, perquè li costaria molt de recuperar aquesta gent. La segona, en canvi, encara els deixaria algunes esperances, perquè potser serien votants recuperables per a les autonòmiques.
Siga com siga, i tot esperant les autonòmiques, és obvi que les coses canviaran substancialment si Junts supera Esquerra en aquestes eleccions espanyoles i després a Madrid pren una posició de confrontació i no de col·laboració.
I si això és així, les eleccions catalanes prendran un caire que ara mateix no tenen, perquè la continuïtat de l’autonomisme buit serà gairebé impossible. Encara menys si, a més de Junts i la CUP, hi ha la possibilitat que l’ANC prepare la llista cívica o que es presenten nous partits independentistes –com ara el que sembla que Clara Ponsatí està disposada a ajudar a construir, un altre que, amb el nom d’Activem-nos, promouen activistes de base i l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols. I tot això sense saber quin paper pot tenir l’abstenció, el vot nul i el vot en blanc en les eleccions espanyoles i en les autonòmiques que haurien de venir després.
Tots tenim sempre pressa, això és comprensible, però les evolucions volen temps. I, sis anys després, la bona notícia és que el pèndol va abandonant, sembla que d’una manera clara i ràpida, el camp de l’autonomisme resignat per a tornar-nos a la Catalunya que s’enfronta, a la de la confrontació. Veurem fins on arriba aquest moviment i cap on ens porta.
PS1. Com sabeu, sempre que a VilaWeb fem un article sobre un sondatge avisem que és tan sols una projecció que no necessàriament s’ha de complir. Ho dic, per tant, també ara. Sobre aquest tema, però, us recomane de llegir l’article d’Alexandre Solano que publiquem avui: “El col·lapse dels sondatges: sense consens en les majories i amb diferències abismals“.
PS2. Ja anem cap als 25.000 subscriptors de VilaWeb. Per això us demanem que ens ajudeu a arribar a aquesta xifra com més aviat millor. Però recordeu, en tot cas, que si no voleu fer-vos subscriptors també teniu l’opció de fer una donació una sola vegada i sense cap més compromís, anant ací.
