ERC i Junts, o com perdre credibilitat demanant favors per tenir un grup parlamentari propi

Crec Vicent que ets massa escrupulos. Amb l’estat estem en guerra, i a la guerra s’han d’acceptar moltes coses que en la nostra vida normal no acceptariem. Que els partits independentistes treguin el que puguin de l’estat em sembla perfecte, una altre cosa es si ho fan servir per la causa de Catalunya o no, però aquest es un altre problema. L’estat per espiar-nos prostitueix policies, nosaltres estem disposats a fer el mateix? Fins que no estiguem disposats a “anar a totes” no estarem preparats per guanyar la independència. De fet, crec que el dia que estiguem disposats a anar a totes, en el marc geopolític actual, serem independents.

Sembla que només us interessi acontentar la parròquia.

El que heu fet és el més fàcil. El més difícil i profitós hauria estat fer el contrari, benvolgut director. Quan es tracta d’endormiscar-nos amb relats afalagadors hi ets, alegre i lluminós.. quan és necessari en canvi que us quadreu pel país, que brandeu l’espasa llavors feu figa, us disperseu, punxeu desesperantment.

Junts cobra el suport a la presidència de la Mesa. I el-que-cobra-és-imprescindible per a dur a terme el que s’ha proposat, ni més ni menys. A què anem si no, a fer el préssec?

Fa molta pena que tots plegats us arrossegueu pel fang del relat més injust, que més a la contra ens va, i que més li interessa a l’Estat.

Tot acaba de començar. Després d’aquests anys sabem que no es pot comptar amb ER ni confiar en ER, però potser caldria una certa perspectiva per a fer balanç abans de llançar a la foguera l’altra part, Junts, no? Amb permís dels guionistes de la claveguera, clar, que estan encantats amb la vostra vehemència.

Davant la decepció acumulada pel votant indepe, un fet com aquest no és ben rebut. Ara bé, crec que es pot entendre com a part del pacte per la presidència del congrés. Em preocupa més el que pugui passar en la negociació de la investidura. El plom que representa “perdre” (ho dic així perque de moment encara no s’ha guanyat res) les condicions del pacte del congrés, quan tot fa pensar que el NO s’acabarà imposant. Una negociació endimoniada, en la que Junts s’ho juga gairebé tot. Ep, amb permís dels Tamayos !

Crec que és cert el que diuen alguns comentaristes de que no és “evident” que el pacte aquest sia fet amb mala voluntat, però els qui tal cosa diuen crec que s’equivoquen quan en conclouen que diuen que esperem a veure què en fan: per molt bona voluntat que hi haguera a darrera seria igualment una greu equivocació, perque en aquests moments allò més urgent és recobrar l’empenta de la gent, decebuda una vegada i una altra per les claudicacions dels líders. La poalada d’aigua gelada que fa caure això de pactar amb els botxins del 17A, damunt l’esquena de molta de la gent que fa temps que s’esforça en no perdre la moral, fa molt més mal; si el pacte aqueix fa guanyar un milió d’euros per a la causa, l’enfonsament de la moral que provoca en molta de gent en farà perdre molts més.

Portem més d’un mes dient-los que havíem de convertir españa en un frenopàtic.

Fer-los esdevindre carabasses.

Que acabàrem enguerrant-los i fent-los faccions enfrontades i a la primera de canvi els han girat a ells l’escaquer i els estan fent escac mat.

Els hi han posat el mos a la boca i ells tenen les regnes, com a les haques de llaurar. Quan no els convinga desmuntaran eixos grups retirant-los aquesta “ajudeta” interessada.

Hi n’han picat l’ham i l’avarícia els ha mort. S’han empassat l’ham, l’esquer i el suro com si foren tenques famolenques.

Em recorden aquell acudit escatològic d’una parella de gent gran a la cafeteria:

Ella: M’acabe de tirar un petet d’eixos que no fan soroll. Què faig? Dissimule?

Ell: tu, ara dissimula, però només en acabant de berenar anirem a canviar les bateries del Sonetone.

Josep Blesa (València)

Doncs malgrat el diguin en Vicent Partal i uns quants comentaristes, trobo que tant JxCat com ERC fan molt ben fet acceptant la cessió de diputats per fer grup propi. Segurament forma part de les negociacions per a la presidència del Congrés.
Em sembla una editorial una mica abrandada i precipitada. No hagués estat millor esperar al final de les negociacions?
Aprofito l’avinentesa per demanar a VW què espera per fer una entrevista en profunditat al MHP Puigdemont. Us fa por? No sintonizeu prou? Què us passa?
Salut i força !!*!!

Bon editorial, ans és encara massa aviat per sentenciar tot plegat.
Estic d’acord amb la opinió d’Enric Colet.
A vegades, cal cedir en alguna cosa per tenir més força per guanyar més endavant.

Si deixem de banda els diners, que sembla que últimament és de l’únic de que ens queixem (i no sense raó), la importància d’aquesta qüestió podria situar-se en el fet de poder parlar en tribuna i tenir poder de negociació en el cas de ser elegit el candidat del PP per la intervenció de un “tamayazo”.
Cas poc probable, ans no impossible.

Hi ha comentaris a favor de JUNTS dient que, en realitat estan cobrant la Taula.
Pot ser.

I altres que diuen que hem d’anar a totes i ser tant malparits, corruptes, lladres i assassins com ells, sempre que no perdem de vista la nostra causa. La fi justifica els mitjans.
També pot ser. D’acord.

El problema és que ja tenim la mosca darrera l’orella de tant que ens han enganyat.
Amb la independència, amb l’apreteu, apreteu; amb l’ara cal ampliar la base, etc etc.

El problema és que ja no ens en refien d’ells i a la més petita sospita, quan el moviment és equívoc i s’envia un missatge contradictori com ara: confrontació democràtica però favors del PSC.

O català al Congrés i despres veiem que ja no serà immediat, perquè caldrà consens de tots els grups. I això ja posa molt nerviós.

O català a Europa però amb muoltissims entrebancs pel mig.

O comissions per investigar això o això altre, quan ja hem vist com acaben moltes comissions.

I que tot plegat envia un missatge equívoc a Europa que no és precissament el de Confrontació Democràtica.

M’agradaria equivocar-me. Res m’agradaris més.
Però tot plegat té mals pinta i s’endevina com si JUNTS seguissin el mateix camí que ERC.

I llavors és quan li dono tota la raó al Partal.
I al Costa.
I a L’ANC.
I a la Ponsatí.

I com diu un altre comentari, llavors és quan em cau Puigdemont del pedestal.

Serà veritat, com diuen, que és necessari, per higiene democràtica, que tots els que han intervingut en el Procés, cal que se’n vagin a casa i fer foc nou, amb idees noves i noves estratègies?

Sr. director, efectivament, la COMÈDIA COLONIAL utilitza la mentalitat retributiva de la partitocràcia per ocupar les institucions colonials amb les seves teranyines d’interessos professionals arreu de la nació sencera.

Concretament, a Catalunya les institucions que ningú vota i prenen les decisions estratègiques dels lobbies internacionals, espanyols i catalans de manera que es discuteixen al matí al Parlament i a la tarda pacten.

(1) AMB
Sous càrrecs de confiança (coordinadors):
https://www.elnacional.cat/oneconomia/ca/economia/coordinadors-area-metropolitana-barcelona-supera-sou-pedro-sanchez_1081059_102.html
L’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) ha cobert 25 llocs de coordinadors d’àrea amb retribucions de fins a 115.720 euros bruts anuals.

(2) DIBA
Assessors/es tècnics de Presidència, d’àrees i de diputats/des amb delegació (web oficial)
https://www.diba.cat/ladiputacio/personal-eventual
Nivell Retribució mensual (uns vuitanta càrrecs)
N1 6.519,86 euros N2 6.222,87 euros N3 5.819,95 euros N4 5.393,15 euros N5 4.072,13 euros
N6 3.737,88 euros N7 3.318,87 euros N8 2.768,67 euros

(3) CZF, BR, TMB, TRAM, Turisme, Fira, etc.
Pendents de descodificar per la premsa lliure no gremial, encara.

CONCLUSIÓ
La gent de la muntanya, el camp, la mar, les fàbriques, les oficines i molta altra volen la independència, però, les classes dirigents agrupades en col•legis professionals infiltrats pels partits polítics no, encara.

Exactament, com les generacions anteriors. La diferència, aquest cop, vindrà al meu entendre de tres fronts: la Unió Europea (nou ordre), l’Estat espanyol (esgotament) i les Nacions perifèriques (ressorgir).

No tenia gaires esperances amb Junts i els seus fets només m’acaben de confirmar les sospites que tenia. Només fan política partidista de curta volada i els fa por enviar molta gent de carnet a l’aire (tan Junts, com Esquerra, com la CUP). A les eleccions autonòmiques, perquè seran autonòmiques, sí hi ha un partit que digui el que molts volem sentir, els agradarà… i segur que tots aquests que només pensen en el seu partit enlloc de Catalunya, els intentaran difamar… però els enviarem a la paperera de la Història. Ja només tinc l’esperança d’en Josep Costa.

JxC va perdre més de 20 milion d’€ al sortir del Govern de la Generalitat i ha deixat de guanyar un altre quantitat considerable per no pactar les Diputacions amb el PSC. O sigui, per diners no és: un milió d’€ és una ínfima part de la quantitat que ja han renunciat per no seguir les passes d’ERC i el seu autonomisme descarat.
Certament, no queda bé rebre “favors” del PSOE però pot ser una eina útil també per plantar cara des del faristol i ja era un deute per la Presidència del Congrés. Ja ho veurem.
S’ha de jutjar pels resultats i estem a la linea de sortida. A ERC se la jutja per tot el mal que ens ha fet en els darrers 6 anys estabilitzant Espanya, blanquejant-la i colaborant amb el PSOE en la nostre repressió, com la llei de disturbios. Podem dir algo similar, ni tant sols aproximat de JxC? Doncs, no els posem mai al mateix sac fins que els fets ho demostrin, cosa que no passarà mai, n’estic segur.

Benvolguts companys, si només és pels diners malament rai, però la negociació és encara ben oberta i ja veurem com acaba tot plegat. Si al final hi ha acord llavors opinarem si ha valgut i no la pena, i si no hi ha acord poder voldrà dir que han preferit no arribar a un bon acord. Vés a saber.
Tothom pot opinar ho que vulgui, i ho entenc perfectament, però jo prefereixo fer-ho més endavant, quan quedi clar com queda tot plegat.
Espero i desitjo sincerament que s’arribi a un gran acord per Catalunya i que sigui amb garanties de veritat, sinó faran el ridícul na vegada més.

Un dels problemes greus que dificulta culminar amb èxit la independència és que el moviment independentista no hem estat capaços de bastir fonts potents de finançament. El pressupost conjunt de totes les entitats i partits no crec que arribi ni a 30M€ anuals incolent Omnium i les caixes de solidaritat.

És cert que queda malamanet acceptar un milionet d’euros de l’estat espanyol, que això, en el context i l’ambient actual del moviement independentista, fa molt de mal a la imatge dels partits que ho accepten. Però és un milió d’euros més que tenim nosaltres i un milió d’euros menys que té l’enemic.

Amb un enemic que maneja un pressupost de centenars de miliers de milions estaria bé de posar-nos le piles per aconseguir fonts de finaçament que nodrissin la lluita per la llibertat amb, pel capbaix, alguns centenars de milions. Llavors tindriem la llibertat més aprop. Mentrestant jo no em posaria massa llepafils amb els partits que li treuen quatre rals a Espanya mentre no sigui que ens estiguin venent per un plat de llenties. I això ho sabrem molt aviat.

Em sap greu dir-ho, perquè he fruït molt amb els editorials del Partal, però aquest és lamentable. Per a mi el grup parlamentari de Junts és òbviament part de l’acord de la presidència i la mesa del Congrés. ¿A sant de què haurien de renunciar a una eina per fer política, si tenen força per a aconseguir-la? Però, esclar, no m’estranya que qui considera que l’abstenció és una arma política, també consideri que els electes (pels vots dels altres) no hagin de fer la política que considerin oportuna.

Subscric de cap a cap l’editorial d’avui. Gràcies Vicent i gràcies també a en Miquel Amorós pel seu encertat comentari i a en Joan Rovira per la important informació que corrobora, per si algú encara no ho veia clar, què són en realitat aquests partits i qui són els seus veritables interessos. Segons com s’acabi resolent la investidura del “caradura” de torn, tal vegada faré com en Josep Maria Martín i li diré adéu-siau al Consell de la República. De fet, ja vaig estar a punt de fer-ho quan el seu president es va manifestar en contra de l’abstenció.

M’afegeixo a qui està amb la senyora Carulla. El grup parlamentari va per la presidència del congrés. S’han presentat al congrés I tenen dret als diners per a millorar la seva feina I al temps per parlar. Sr Partal, quan rebrega l’argument per fer-s’ho venir bé em recorda un espanyol del PP-Psoe, que vol fer passar gat per llebre amb una cara dura de ciment armat. Es pensa que som curts de gambals I que no tenim criteri?

Ara que no passi que s’abstingui el PNB a última hora o que no trobin 4 franquistes del Psoe, que n’hi ha a pleret..

Per una vegada trobo l’editorial més aviat poc afortunada.
No n’aprenem, i em fa l’efecte que tornem a caure en el parany que ja ens vàrem posar nosaltres mateixos des que es va iniciar el camí cap a la independència: ho hem de fer tot immaculat, ni un paper a terra, el món ens mira… Encara no entenem que estem en guerra, però és una guerra bruta, sense armes ni sang (de moment) però molt bruta, i caldrà enfangar-nos fins al coll si volem tenir cap possibilitat, caldrà aprofitar qualsevol oportunitat que l’enemic ens posi en safata. I si cal fer coses que poden semblar lletges, doncs caldrà fer-les. L’objectiu és la independència, els mitjans per arribar-hi no importen, a veure si ho entenem d’una vegada! Espanya ho ha entès molt bé això del fi i dels mitjans.
Junts podria anar a Madrid a escalfar l’escó, o fins i tot no anar-hi. Però hi és, i amb un estatus de privilegi caigut del cel per una carambola del destí. Per una vegada Junts i Puigdemont, la bèstia negra dels espanyolistes, té l’Estat agafat pels ous. I en aquesta lluita desigual, els demanem que es lliguin una mà a l’esquena? Han de renunciar, per continuar posant l’Estat contra les cordes, al regal dels quatre escons, a tenir la força d’un grup parlamentari, a fer servir els diners de l’Estat espanyol (els que ens confisca a tots els catalans)? Hi ha de renunciar? I que hi guanya renunciant-hi? Demostrar que són els més integres? Si us plau, em sembla una actitud infantiloide que ja vàrem pagar cara del 2012 al 2017. Algú va dir que als catalans ens perd l’estètica, potser per això estem com estem. Deixem que Junts jugui la partida, que jugui tot el brut i amb totes les trampes que pugui, com molt bé ha fet Espanya. I ja veurem tot plegat on ens porta i si cal, llavors ja els demanarem que retin comptes.

EL MILLOR PER CATALUNYA ENCARA HA DE PASSAR
Tarradellas va arribar a Barcelona el 23 d’octubre de 1977 va pronunciar l’històric “Ja soc aquí” i, en realitat, l’avió d’Iberia no venia de l’exili de França sinó de Madrid on li havien imposat les condicions de l’indult. Va tornar per ser el president d’una restaurada Generalitat de Catalunya, a canvi d’avenir-se a blanquejar la monarquia que havia instaurat el dictador Franco. Un preu caríssim que varem pagar perquè no sabíem res i no ens crèiem que ho tinguessin tot lligat i ben lligat.
Es tractava d’un moment determinant de la història de Catalunya i d’Espanya perquè si Tarradellas no hagués claudicat davant la UCD d’Adolfo Suárez, la Constitució espanyola de 1978 no hauria estat possible, i el franquisme no hauria pogut pujar el darrer graó necessari per justificar aquell eufemisme que es van inventar de la transició a la democràcia.
Aparentment sóm allà on érem amb uns altres actors, però hi ha una diferència determinant, doncs ara tenim memòria i i tenim els coneixement que aleshores ens faltava.
No tinc cap dubte que Carles Puigdemont i molts altres activistes revolucionaris que no són polítics de partit, coneixen la miserable història del retorn de Josep Tarradellas per un plat de llenties, i coneixen la miserable història del peix al cove de 23 anys de govern de Jordi Pujol que bàsicament van servir per fer TV3, les Rondes i l’Eix Transversal, bàsicament per blanquejar la monarquia instaurada per dictador Franco, i no van servir per lliurar-nos del genocidi polític, del genocidi econòmic i, sobretot, del genocidi cultural que el règim del 78 i la monarquia imposen al Països Catalans.
Afortunadament tornem a ser a les portes d’un nou moment determinant de la revolució cap a la independència i, no en tinc cap dubte, ara sabem on som, ara sabem de qui ens hem de desprendre i què hem de llençar per la borda, sabem què s’ha de fer, sabem com fer-ho i sabem qui ho ha de fer, de manera que el millor per Catalunya encara ha de passar.

D’ cord amb la Berta Carulla, en Luis Sitjas i molts d’ altres…..JUnts ha fet el que havia de fer si vol lluitar aquests propers 4 anys per Catalunya.
Si no d’ on surten els diners per fer politica, perque fer politica val diners……si l’ Estat ens expolia, {es licit per mans i mánigues per rscabalr el que sigui i com sigui……sempre pel b{e de Catalunya.
Es m{es quants de nosaltres em fet un donatiu perque junts pugui sobreviure económicAMENT…si no fa grup no cobre pels vots que he ha rebut dels electors.
No es tracta d’ investir Xanxes, es tracta de que no haguem d’ estar maltractats i destruits per Vox i els seus acólits del PP.

Molt mala editorial de V.Partal, aconseguir diners i temps al parlament espanyol, per no treballar amb inferioritat de condicions, es un exit , i obligant al psoe gràcies a la aritmetica parlamentaria. El “purisme” del procès que reclama l’editorial per renunciar a diners de l’estat es ridicul, per aquest mateix motiu no es presenterial a las eleccions del parlament, i es presenten tots, cup, erc , junts, pdcat i en les anteriors el Fachin.
Lo que estar clar, que quan mes poguem perjudicar a l’estat enredant i etc, millor per nosaltres, pero l’indepèndencia no es fa al parlament de Madrid sino als carrers de catalunya, i en el mentrestatn cal enredar la troca tot lo que poguem

Crec que a molts us cega el partidisme.
Alguns preteneu justificar que junts ja havia perdut molts diners del govern i la diputació…i que no podia perdre més, segur??? Hi ha lògica?
Altres que ja estava pactat. Això protesta l’editorial, crec. Llavors, què no està pactat?? Perquè tal com actuen des del principi ja estan totes les cartes marcades.
Una opció és que Junts consideri que ni el PNB ni PSOE-Sumar són de fiar, que puguin pactar amb el PP. I ara reculli. Tampoc té sentit, que pintarà junts allà si es fa un pacte així (amb venuts puntuals o totals). Pero si ja està tot pactat amb el PSOE que no facin comèdia!! O el PNB ja té decidit cobrar del PP i fa comèdia? El cas o que llista única o adéu.

Dir que el grup propi és a canvi de la mesa del congreso és confondre la realitat amb els desitjos. En política (i sovint a la vida) res és a canvi de res. Digues-li indults, digues-li grup propi,
digues-li investidura.
Titular del passat dia 22:
Sánchez diu a Felipe VI que vol intentar la investidura: “Som capaços de reunir la majoria suficient” https://www.vilaweb.cat/noticies/sanchez-felipe-vi-investidura-reunir-suport-exigit/

Es diu “Realpolitik”, tot partit necessita llustasr-se per mantenir viva la flama, aixó no vol dir que renuncii als seus ideals sinó que necesita estar viu per implementar-los. El sol fet de presentar-se a unes eleccions determinades implica accions per la seva pervivència. Diriem els electors, en càs contrari, que son burros per no aprofitarse’n.
Si el que es vol es un partit inmaculat i totalment assèptic, també existeix es “escons en blanc” sense cap càrrega ideologica peró amb garanties que no farà res ni pactarà amb ningú.
Ara, si vols confrontació has de ser-hi, al menys per vocalitzar el no a tot… i els diners malauradament no es posen de la butxaca.

Jo no em precipitaria. A la cap i a la fi, és la manera de recuperar un milió d’euros que son nostres. I que el PSOE doni recolzament a un grup “separatista” per a que tingui veu, veurem con ho paeixen l’ABC i La Razon i com ho ven El Pais: si els dos primers es posen a bramar, primer indicatiu de que anem bé; i ull a com ho vegi El Pais, que ens pot apuntar si hi ha ensarronada a la vista.
En tot cas, la veu com a grup es un guany (si mana Feijoo li serà una incomoditat), esperem a veure com acaba la negociació d’investidura i la investidura mateixa. Jo no descarto en absolut el transfuguisme de prous diputats del PSOE; els afins a Felipe Gonzalez i Alfonso Guerra son més “españoles” que no socialistes.
La partida és llarga i tot just comença.

Ara ja no va d’idiologies, promeses electorals o marques de partit, ara va d’honorabilitat.

Som un país on la meitat dels nostres impostos van a parar al país veí: el que ens pren els drets, la justícia, la cultura, la llengua i pel que hem vist els darrers 5 anys, també la dignitat dels representants polítics i el gremi de periodisme.

ERC ha estat el partit que més ha fet contra la independència i en Partal encara els anomena “independentistes”

JUNTS semblava resistir però en els municipis i en el Congreso, ara també col·labora amb l’enemic.

I la CUP, com sempre, van i tornen del País de les Merevelles.

Ara ens han de demostrar que són dignes, honestos i honorables. De moment no ens ho podem creure.
Res més que això, o ABSTENCIÓ també pel Parlament.

INDEPENDÈNCIA o INCOMPETÈNCIA

Aquest con no puc estar dàcord amb. el Vicens (cosa rara). El que hagan acconseguit Gruß parlamentari propi no es lo important. El resultat de la negociació ha sigut = elecció de la mesa amb majoria socialista (inlcosa la presidenta) a canvi de català al Congreso i a EU i també a canvi de varies Comisiones d’investigació (atemptats del Agost 2017, Pegasus i altres que no recordo. La forma en que es que “s’aconsegueix” grup parlamentari propi quan no es compleixen les condicions del Reglamento del Congreso es sempre la mateixa: et deixen diputats amb aquesta finalitat. Penso que segueix havent-hi una enorme diferencia entre la forma de negociar de Junts i lo que fa ERC, que “va entregat per endevant” i després “fa el,paper”.

No estem cansats i decebuts, ens estant enganyant i sotmetent sota Espanya, una altra vegada, ara mateix, tots, Junts i ER, de moment la CUP ha quedat fora d’aquesta pel·lícula per sort democràtica, no els van votar prou gent, però també volien anar Madrid aixafar moqueta vermella, potser no ho sabien, però al primer copet a l’esquena ja ets seu, ja ets de l’enemic.

Ara, Junts s’ha venut l’ànima, li ha sortit barata a l’enemic, tan sols quatre vots mal comptats. I es veuen tan cofoia … ?!

Per què necessiteu un grup propi en mans de l’enemic secular de Catalunya? Fotuts tramposos i esclaus! Ja ha arribat l’hora que dimitiu tots, tots els diputats i totes les cúpules de Junts, ER i CUP, començant per Puigdemont, no us necessitem per a res.

Us epenediu i rectifiqueu d’aquests disbarats o ja podeu plegar ara mateix.

Els partits autonomistes pseudo independentistes catalans la heu feta massa grossa!

Vergonya!
Plegueu!

Catalans, som-hi, tenim molta feina!

https://www.youtube.com/live/FhpIjwLkOR0?feature=share

https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-josep-guia-puigdemont-eleccions/

Els partits independentistes engatussen als seus electors (tot i que els que no els han votar no es poden queixar, sempre es podran refermar amb la seva decisió). Però això no s’acaba aquí: el PSOE/Sumar també engatussen a ERC/Junts, concedint-lis uns favors que els hipotequen per tota la legislatura. Finalment, el reietó engatussa al PSOE concedint al PP la prioritat per tractar de formar govern.
Si l”única opció factible per a que Feijoo sigui president és un Tamayazo, cal entendre que la maniobra de prestar diputats per a que ERC/Junts puguin tenir grup propi al Congrés també es una mena de Tamayazo. No és legal, però és il.legítim, donat que és una desviació conforme el que està prescrit. Tot i que des de l’òptica de la representació popular, és molt injust que uns centenars de mil.lers de vots bascos poguessin tenir grups propis a Madrid i el doble de vots catalans, no. En qualsevol cas, aquest mercadeig reforça en els sectors espanyolistes la percepció que el PSOE/Sumar són uns “vendepatrias” i, pertant, restaria sobrerament justificat un tamayazo per a que el PP agafés les regnes de la Moncloa. I segur tenen en ment el govern de la CCAA de Madrid, on els hi va anar tant be que després de 20 anys del tamayazo, el PP encara no ha deixat anar el poder.

Jo penso que si es tracta de diners, està bé dir-ho.
Els diners són necessaris.
El que no em sembla bé és que els arguments que es puguin donar per “defensar” Junts o per defensar (en el seu moment) la participació a les eleccions del 23-J es quedessin a mitges i no toquessin aquest punt. Com si fossin “proclames”.
Per a mi, no és tan el problema de que tinguin grup parlamentari gràcies al PSOE com el fet de COM puguin utilitzar el grup parlamentari.
Ara, podran presentar proposicions de llei, esmenar projectés de llei, poden participar en totes les comissions parlamentàries, tindran un lloc a la junta de portaveus, podran fer-se escoltar més en les intervencions i… tindran una singularitat allà al Congreso.
Encara que el Congreso investeixi el Feijoo (de la manera que sigui), la Mesa és la que és i els grups parlamentaris ja estan formats.
Això sí!! Estiguem atents i disposats a criticar-los en tot moment. Una cosa no treu l’altra.

Per avançar, cal avaluar també visions alternatives de les coses, com la de l’Antich: https://www.elnacional.cat/ca/editorial/diputats-cedits-jose-antich_1082238_102.html

Altrament, econòmicament la travessa del desert pot ser molt dura si acaba havent govern del PP (amb el vist-i-plau reial el PNV aconsegueix tot allò que aquí es reclama i mai s’aconsegueix (rodalies, aeroports, etc.))

Guillem d’Occam al Nom de la Rosa reflexiona: el que hem dona por de la utopia és la presa. Estem immersos en un procés de negociació que ja sabíem que tenia dos temps. la constitució de la mesa del congrés i la investidura. Al marge del que pugem pensar i del poc estètic que és aquest tema de la cessió de diputats, cal esperar al final del tot plegat. Si bé es veritat que bones vibracions no transmeten. I convindria anat bastint propostes polítiques al País Valencià i Les Illes, per a enfrontar-se a Sumar i l’espanyolisme en una repetició d’eleccions, tota vegada que els partits tradicionals dits nacionalistes han desaparegut ja, per tal de reforçar la estratègia d confrontació, si es que arribem a eixe punt, també des de la resta dels Països Catalans

Jo no hi veig cap problema…. encara. Tinc confiança en Puigdemont, en que trobarà la manera d’aconseguir el millor pels catalans. Si el MHP Puigdemont manté fermament la posició, haurà de sobreposar-se a l’intens treball fraccional, amb l’excusa del “peix al cove”, dels sectors hereus del classicisme convergent i nostàlgics de l’antany productiva sociovergència, encapçalats pels encerclats eqüestres o fomentadors del treball, amb finançament de l’excaixa abans catalana reconvertida en banc de seu fugissera. I si no s’en surt, Junts caurà com Esquerra en el descrèdit, amb la pèrdua de molts vots i l’adéu a liderar el camí cap a la independència. Ho veurem aviat i actuarem en conseqüència.

Ficar-se a casa del enemic quan som majoria i tenen tot el poder, no em sembla gaire intel.ligent. i.mes quant no hi ha una estretegia clara d’enfrontament en tots els àmbits socials i polítics.
Estic d’acord amb l’editorial.
No és un problema de purisme, ans el contrari.
Sembla que.molts tertulians volen salvar , estar al parlament espanyol….. Per fer que?
L’independencia no.
Encara no hem après que per guanyar aquesta guerra primer hem de ser molt més forts?
Les energies s on les possem?

St. Partal, no estic d’acord amb la seva anàlis, sobrava.

No aporta res constructiu i en canvi abona el terreny dels defensors de l’abstencionisme. Defensors que jo veig com a apòstols de l’espanyolisme disfressats d’independentistes decebuts.

Que PSOE et cedeix ara 4 diputats per a que Junts pugui tenir més veu i més recursos econòmics, doncs benvinguts.!!!
El tema és si es queda, el receptor, condicionat per això, i jo crec absolutament que no.
Junts ha d’agafar el que pugui del sistema espanyol, després farà el que més convingui a Catalunya, sense cap recança ni condicionament.
O és que vostè no ha vist com es pasen pel folre els espanyols, PSOE o PP, les promeses que fan per favors rebuts?

Doncs el mateix agafem i ja veurem.
Paguem amb la mateixa moneda.

Per tant Sr. Partal, no faci campanya per l’abstencionisme, em decebria molt.

Vicent, amb tot el respecte que us tinc, avui l’editorial m’ha decebut. Em sembla una anàlissi superficial més pròpia d’un twit que d’un editorial. Em sembla que és precipitat no contemplar la possibilitat, encara real, que la negociació acabi amb un NO a PedroSanchez.

Si acceptem que els partits participin a la política espanyola, bé hem d’acceptar també que entrin en negociacions i, aleshores, crec que cal esperar a veure el resultat final per fer valorarcions tan concloents.

No veig els de JUNTS tan idiotes per negociar un grup parlamentari a canvi d’una investidura, ja que són situacions completament diferents.

Esta clar que a més de poder parlar en català al Congrés dels Diputats i que el govern espanyol demanés el reconeixement oficial del català a les institucions europees, s’havia acordat que hi hauria diputats prestats per reunir els requisits i formar un grup parlamentari. Hauria estat millor explicar-ho des del primer moment.

Tenir grup parlamentari comporta beneficis económics però sobre tot beneficis polítics: té un valor diferent tant a la tribuna d’oradors com a la presència a les diferents comissions parlamentàries, inclosa la que es crearà sobre l’atemptat de les Rambles de Barcelona o la que es tornarà a constituir sobre l’espionatge polític. El reglament una estableix enorme diferència a l’hora de defensar la teva posició política en els plens si tens grup parlamentari o no en tens.

En tota aquesta situació encara no veig que hagin demanat cap favor i menys encara que hagin perdut credibilitat. Deixem-los treballar i fem nosaltres bé el nostre de treball.

Donem temps al temps.

Arreconats/agafats per allo que no sona/depenen de nosaltres,una kk tot aixo son maneras de justificar una manera de fer molt diferent a lo promes ,el que fan es prepararse 4 anys de poltrona i de recaptacio de fons,total mes del que ja teniem,de tant en tant sortira la nogueras dira un parell de frases messurades que faran patxoca i prou.
Els que ens tenen agafats i per el coll son els escanyols,fins que no ens els espolsem de sobre de males maneres no farem res.
Mirar de justificar males praxis no ens fa cap favor,sera inocencia?,sera intencionat?

Vicent, quin editorial !!!
Ha estat d’aquests que et treuen de l’endormiscada permanent d’una setmana de vacances a l’Agost a temperatures tropicals… Com que m’ha deixat totalment desvetllat, aprofitaré a afegir uns comentaris:
1/ Crec que el gran error de JUNTS (no cal parlar d’ERC, aquesta xusma està disposada a morir matant) amb el tema del grup parlamentari ha estat la seva baixa qualificació professional. No saben fer les coses bé. En el món de les relacions personals i empresarials (això inclou la política, no ens enganyem amb visions poètiques i romàntiques) la COMUNICACIÓ es clau. Cal expressar les idees i els fets el millor possible tant a nivell del missatge (objectiu, contingut, forma, canal, conclusió), del moment (oportunitat, sincronització amb el procés i/o iniciativa associats) com dels interlocutors i destinataris de la comunicació. JUNTS potser ha fet bé de demanar tenir grup propi al Congreso (de cara a una millor execució de la seva publicitada acció combativa) com a contraprestació del gran favor que a fet al PSOE amb l’Armengol, però el que ha fet “amb el cul” és no explicar que tenir aquest grup forma part de la seva estratègia de desestabilització d’espanya (estat), si és que aquesta és la realitat (d’altra banda, sí que JUNTS s’ha delatat no com a incompetent sinó com a fake-indepe col·laboracionista…).
2/ Entenc, per la focalització que fas en JUNTS, que assumeixes que els teus lectors ja tenen a ERC com un absolut enemic del Procés i peça indispensable de la guerra bruta d’espanya (estat colonial) contra Catalunya / Països Catalans. Potser, Vicent, aquest punt l’has de deixar un pelet més clar, no sigui que…
3/ Els partits fake-indepes són estructures polítiques professionals a una estructura jeràrquica de l’estat espanyol (és a dir: podrida, corrupta, anti-democràtica i mafiosa). Suposo que al seu ADN i comportament instintiu està el d’ensumar els diners a llargues distàncies, córrer el més ràpid possible fins a ell i apropiar-se’l abans que ho faci una altra bestiola de la jungla parlamentaria.

PD: Deixem fer a JUNTS a veure si sap metamorfosar-se de fake-indepe a “pal de paller” de l’Independentisme, re-fem urgentment el Procés (comencem per omplir carrers els propers 11-S i 1-O, actualitzem estratègia, pla i lideratges), bastim una Llista Cívica (o similar) si JUNTS segueix fent figa, fem fora de la Generalitat als actuals traïdors, prenguem el control del País (en la mesura que sigui possible) i aixequem la suspensió de la DUI !!!

D’acord amb el comentari de la Berta Carulla. A Junts se i demana que surti del Govern, se li demana que no pacti ni a ajuntaments ni a diputacions, se li demana que no tingui grup propi i, per descomptat que no faciliti govern… I ara ja, que no pugui tenir ni estructura per treballar en les millors condicions.
I, quan pot negociar, el que obté són “favors” i no contrapartides de la negociació per guanyar fortalesa. Al PSOE també li cauen comentaris com aquests sobre “favors” als independentistes.
Tot plegat, la immediatesa a què ens hem acostumat fa que cada dia hi hagi “graaans desenganys” amb alguna cosa que ha fet o no Junts, quan l’hora de la veritat, ja es va dir, serà la investidura. Massa impaciència.

Jo crec que encara no és pas el moment per aquesta crítica (que pot ser arribarà, no dic que no).
Entenc que el “favor del grup parlamentari” ha estat un preu afegit per la votació de la Presidenta del Congreso.
Això permetria, com be dius, tenir diners per fer campanya si cal repetir eleccions. Per tant, no em sembla incoherent (de moment).
El moment de la crítica serà si acaben votant a un President del Gobierno a canvi de rés o de peix al cove.
De moment, em sembla una estratègia correcte: no renunciar als diners que et regalin, per fer-los servir contra ells si cal.

Jo crec que els hem de donar un marge de confiança . No podem estar dubtant cada dia . A veure que fan ara … Per mi Junts te les idees clares . Crec que lo del grup parlamentari propi pot semblar un endeutament però, amb la de deutes que no ens han pagat els ñ a nosaltres … Si han aprofitat per tenir uns diners i unes prevendes , ja està bé . També es una manera de condicionar al Sánchez, dons en un suposat escenari de repetició electoral, això li passaria factura . Per part meva, confiança en Junts i a veure que fan ara .

Estic molt d’acord amb això que el Sr. Partal diu: “”Perquè hi ha una manca evident de credibilitat de la classe política, en concret de la classe política independentista. “”; però, ells en tenen una gran part de culpa, ja que des d’abans del 2017 ens estan venent una INDEPENDÈNCIA, que no tenen NI PUTA IDEA de com aconseguir-la.
En lloc de fer un sincer i honest reconeixement de la seva ignorància i que, a més, possiblement, dic possiblement, no es donin les circumstàncies més idònies i adequades per plantejar un PROCÉS com és la separació d’un territori.
Fa 12 anys que l’independentisme parla de la INDEPENDÈNCIA; però no s’ha avançat res en aquest aspecte, i no s’ha avançat perquè possiblement amb l’actualitat que tenim no es pot ni plantejar.
Moltíssims parlen d’INDEPENDÈNCIA; però fins ara NINGÚ ha estat capaç d’elaborar un autèntic FULL de RUTA, només s’han publicat FULLS de BONES INTENCIONS i amb això no anem ni al bar de la cantonada a fer un cafè.
O comencem de NOU o no ARRIBAREM; per moltes manifestacions i confrontacions que es facin i es proposin.
Sobra molts SOMIADORS i falten molts PRAGMÀTICS i TECNOCRATES.

Avui tornem a compensar les critiques i naturalment posar al mateix pla als de Junts amb els d’ERC.
Doncs no, es evident que la concessio dels dos diputats per obtenir grup propi, va amb el paquet de la Presidencia del Congreso.
Fer propaganda de fer el pobre per tal d’aparentar que ets mes maco i fas mes pel pais que aquells que tenen mes recursos per fer-ho (una aktra cosa seria quedar-se’ls entre ells per festes, fartaneres i coses aixi) no em sembla cap argument solid, ara i aqui.
Veurem si aquests “regalets” per sota ma, condicionen o no ( llavors tindriem motius per parlar-ne) les actuation posteriors. Mentrestant paciencia i no condemnen a ningu pels pecats que encara no s’han comes.

Sí, contradiccions. El que penso: acceptar favors té, sempre, contraprestacions. Tenir la presidència del Congrés ja n´és una, no?. Obliga a més el favor?. No ho sé. Potser no. Tenir grup propi comporta més diners, i no pas pocs i també tenir més protagonisme polític. Quin factor importa més?. Per a uns, el primer, per a d’altres el segon i per a uns tercers, difícil de triar. Crec que és important tenir grup. Seguirem què fan més de favors, uns i altres. Això de deixar diputats per fer grup propi és, simplement una mesura política per afavorir parlar entre partits. Res més. Els vots no es toquen. És una maniobra que sembla molt lletja, però hi és i cal mirar de treure partit de les coses que hi son. Vigilarem que vol dir més. El camí que volem, la independència passa per noves eleccions, passa per fer trontollar l’aparell de l’estat, per simplement demostrar que hi som. A veure que més faran els nostres polítics per anar-ho demostrant.

Benvolgut Vicent, els que estan demanant favors son els partits i les institucions espanyolistes, i no Junts. Els puristes sempre es carreguen tot en virtut d’un impossible. Fer el possible no vol dir necessàriament una claudicació o una renuncia als valors i els objectius polítics programàtics i ideològics. Menys soroll si us plau. Tindrem moltes oportunitats d’expressar la nostra crítica política amb investidura. Sembla que algu no ha sentit o llegit al president Puigdemont. També sembla que ERC ha estat sempre coherent, sensata, rigorosa,…etc…etc….
Ens estem cobrant el que ens ha estat negat sempre. No claudicant. Si us plau, no ens refredem tant ràpid. Salut.

Bon dia, per què n’hi dieu “demanar favors” quan podria ser una de les condicions pactades en relació a la constitució de la Mesa del Parlamento (afegit a l’ús del català al Parlamento i a la UE).
Pot ser hauríem d’apretar les dents i estar amatents; al cap i a la fi quan es resolgui la investidura (que espero que els partits independentistes no cedeixin ni un pas pel que fa a amnistía i autodeterminació, per avançat) s’esvairan dubtes i es podrà votar, o no, amb tot aclarit.

Des d’una lògica purament autonomista té tot el sentit del món el que estan fent ERC i JUNTS. Bé, si volem, autonomista amb discurs independentista 🙂
Des del moment que es presenten a eleccions espanyoles, han de mirar d’aconseguir el màxim per a ells i pel partit i no estan fent res d’incoherent.

Anar a Madrid, participar de la política espanyola al màxim nivell possible – ara amb grup propi podran fer més discursos i més llargs, crec- va en sentit contrari a lluitar per la independència, però és indubtable que aquestes intervencions agraden molt i tenen molts seguidors.

El futur és incert, però el que és segur és que, sigui el que sigui el què s’acabi aconseguint pactant amb el PSOE del 155, sempre anirà en detriment de la consecució de la independència.

Molts votants, tips de ser enredats constantment, han anat perdent la por a plantar cara als partits pseudo-independentistes. L’abstenció en les dues darreres eleccions n’és una mostra clara que encara pot anar a més.

Nous partits, nous lideratges, noves esperances…
Foc nou.

M’ha costat d’entendre la vostra posició Vicenç, us segueixo, i sempre solo coincidir, però aquest cop, no hi estic d’acord. Si JUNTS es presenta, és que pensa anar a lluitar, a on es pot lluitar amb l’estat espanyol, amb objectius molt difícils d’aconseguir. Un cop a dins, lluitar amb les poques armes de que disposem, encara que en aquets moments, ens en ha caigut a les mans, una de força poderosa, i dic força, perquè no és total. Si hem pactat la presidència, perquè en una petita cosa ens beneficia, cal aprofitar-ho. Després ja vindrà el paquet gros, que l’aconseguirem, o no, Això queda per veure. De moment, tinc confiança amb els que vaig votar, i comprenc certes maniobres, perquè el que es tracte és d’aconseguir el màxim, amb tot el planteig. Espero que us equivoqueu. Si m’equivoco jo, ja us ho faré saber, no faltaria més.

Segueix en la seva política de tota la vida: ERC ha fet això malament però, junts més…
Deixem tots de tirà aigua al vi. La situació segueix com estava: Entre tots ens hem carregat el Procès. La divisió del independentisme ha estat letal, cadascú haurà d’assumir la seva responsabilitat. De què serveix un grup parlamentari si hi ha repetició electoral?
Des del meu punt de vista per a l’independentisme, en aquest moment, les opcions més convenients son:
-Repetició electoral
-Govern del PP
-La pitjor govern del PSOE

Nomes una amnistia per a TOTS ELS REPRESALIATS (incloent la presidenta del parlament) i referèndum d’autodeterminació podria fer variar aquest ordre.

Benvolgut Vicenç
Encara no entenc com ets capaç de fer una editorial cada dia i que sigui de lectura obligada per tots els que encara volem veure una llum al final del túnel.
El text del dimecres sobre l’experiència viscuda a la llibreria de Nàpols es molt bonic. I reconfortant.
El d’avui però, no m’agrada. Es veritat que els fets són els que són, però potser es poden interpretar d’un altre manera.
Aclareixo que pel que fa a “…la manca de credibilitat de la classe política, en concret de la classe política independentista…” per mi l’han perdut tota; ara be, vull creure que no pot ser que tot es faci tant malament i vull fer un altre lectura de les anomenades negociacions de Junts a Madrid:
– I si es veritat que la negociació te dues fases ben diferenciades, la primera sobre la mesa i la segona sobre la presidència?
– I si la cessió de quatre diputats del PSOE per poder tenir grup parlamentari propi, fos part de la primera fase i per tant aquest favor ja està pagat?
– I si a partir d’ara la negociació ja es pot donar per finalitzada. Es a dir, no hi haurà segona fase, perquè abans de pactar amb el partit del President a l’exili, el PSOE facilitarà la presidència del PP o el PP facilitarà la presidència del PSOE?
– I si, en aquest supòsit, la “possibilitat de parlar més sovint i més temps, i participar en comissions i debats i negociacions… i cobrar una pasta de l’Estat…”, no fos tant dolent?
– I si el PSOE accepta les condicions de Junts?
– I si no les accepta i prefereix repetir les eleccions?
– …
Vull mantenir l’esperança fins que els fets no em demostrin que està tot perdut.

Malauradament, avui és dels pocs dies que no estem d’acord. Davant d’una legislatura que s’albira curta, tret de la subvenció relacionada amb el nombre total de votants (que mai va malament), tenir grup propi vol dir ben poca cosa.

Si, per un casual, la investidura de Núñez-Feijóo prospera gràcies al PNB, no obliga a res amb el PSOE i tenen més visibilitat i recursos que confinats al grup mixt. És a dir, s’hauran assegurat un trumfo.

Si la investidura fracassa, continuen podent exigir al PSOE el mateix punt de partida que ara: amnistia i autodeterminació. Si no és així, no s’asseuen a la taula i anem a repetició d’eleccions. Legislatura curta i Sant Tornem-hi que no ha estat res.

Per mi, la jugada és perfectament comprensible i f’acil d’explicar. No caiguem en el parany de no adonar-no que, de vegades, els arbres no ens deixen veure el bosc. Cal mirar-s’ho tot amb la vista posada a tres o quatre jugades més endavant. Junts per Catalunya ha demostrat que sap treure partit de les cartes que té a la m’a. DEixem que les juguin tranquils.

Per a mi (i per a més subscriptors, pel que veig) la pregunta clau és: A canvi de què?

Si el milió d’Euros i la millora en visibilitat política que el PSOE li cedeix a Junts és a canvi d’haver pactat la presidència de la mesa (i res més), estarem com estàvem abans d’aquesta notícia: Per a mi la credibilitat de Junts s’haurà afeblit més, però encara no els donaré per perduts. Per contra, si hi ha més contrapartides que impliquin rebaixar les peticions de màxims (dret a autodeterminació i amnistia), Junts ja haurà enfilat el camí del pedregar autonomista.

És per això que soc partidari del trencament, perquè la negociació amb el repressor et fa entrar en contradiccions, inevitablement. Negociar és cedir i la independència és un acord de màxims. En el millor dels casos, Junts es deu pensar que podia entrar al túnel fosc de les negociacions amb espanya i sortir-ne il·lès per l’altre cantó. Per a mi és un error garrafal, encara que negociïs bé, espanya no complirà els pactes i amb sort només perdràs credibilitat i legitimitat pel camí. Si a més negocies malament, com ha fet ER, perdràs bous i esquelles.

En la independència que jo vull les negociacions es produiran un cop ens hàgim alliberat, i les farem tractant-nos d’igual a igual. Haurem de discutir els acords legals i comercials entre espanya i Catalunya, el repartiment d’actius i passius, el pagament del deute, etc. Sona utòpic? Doncs és menys utòpic que pretendre fer la independència amb eines autonòmiques, que és una ‘contradictio in terminis’. És com pretendre anar a la guerra en tancs cedits per l’enemic. Per què voldria el PSOE alimentar amb diners i poder polític un partit que diu que vol acabar amb l’estat, si no és amb la idea de liquidar-lo?

Tot i això, i a diferència d’en Vicent Partal, no m’aventuro encara a donar per perdut a Junts i tampoc el posaré al mateix sac que ER; com a mínim fins que tinguin un currículum contrastat de traïcions tan llarg com el del partit de govern. Però, siguem sincers, la cosa no pinta bé.

Avui Vicent, el teu comentari no m’agradat.
JUNTS es va presentar a les eleccions i va tenir un nombre de vots en virtud dels quals ha de fer el que cregui convenient.
Si no ho fa bé ja trobarà el resultat.
Sobre les moltes dificultats que ja tenim, anar ara a parlar dels ingressos (que a parer meu -a més- són menudalla) pel fet de tenir grup parlamentari (pendents de com acaba la investidura i de si es reperiran p no les eleccions) em sembla que no toca i que no fa res més sinó que tirar més llenya al foc, que prou que n’hi ha.

A veure, si un partit, o una coalició, va a un Parlament, sabent ja d’antuvi que serà força minoritari, hi va, o hauria d’anar, amb una condició i un propòsit. La condició és, evidentment, que ha d’acceptar, no acatar però sí acceptar, les normes i reglaments imperants en ell. Cosa que, si se’m permet és de pura lògica. I la segona condició és batallar, participar, intervenir en els debats, cantar la canya –no a l’estil de pinxo de ball de patacada de Rufian–, en les millors condicions possibles, en les seves intervencions. Per a la qual cosa, cal aprofitar tots aquells elements que li permetin una millor capacitat d’acció. Quedar-se en minoria minoritària, amb les limitacions que això comporta, no serveix per posar damunt la taula les raons o bases de les seves crítiques a la ideologia o política dominants. Ni les seves alternatives, etcètera. Les raons de les seves crítiques, i el catalans en tenim a dotzenes. Perquè anar a un Parlament en condicions d’oberta inferioritat numèrica que coarta la capacitat d’intervenció, i assumir-ho, és un erroni sentit de puresa política que no serveix per a res a la causa per la que han estat votats. Per la qual cosa, es imprescindible tenir temps d’intervenció

Ahir vaig afegir uns commentaris a l’article “Junts registra grup propi’.. ‘expressant la meva profunda decepció i el meu fàstic que Junts hagués acceptat el “regal” dels quatre escons del PSOE quan l’únic que els vam demanar, no exigir – els que encara els creiem i que creiem que havien entès el que esperàvem d’ells- va ser que no pactin acords amb ningú si no era amnistia i dret d’autodeterminació i només enfrontin l’Estat. Molts, i la Berta Carulla en particular, van trobar la meva crítica excessiva i fora de lloc. La política és negociar. Si ERC acceptava els escons de Sumar, no hi havia cap motiu pel qual Junts no pogués acceptar els del PSOE. La gent hauria de no criticar. Estic contenta que Vicent Partal, a qui admiro, hagi sortit avui amb la seva valoració molt clara que la jugada de Junts és un error madornal i catastròfic.

Curiós! Dues vares de mesura segons es tracte de jutjar ERC o Junts.

Un dels entrebancs per assolir la independència és que molts catalans, ben abans de ser independentistes, són partidistes, i qualsevol català amb un mínim d’esperit crític i coneixements d’història pròpia sap que les estructures dels actuals partits polítics catalans formen part del sistema que sustenta la Transició espanyola. Són massa anys fent negocis amb ells.

En Lluís Maria Xirinacs va parlar de “La traïció dels líders”. Quina és la traïció? Les interrelacions inconfessables entre el poder colonitzat català i el poder colonitzador espanyol.

La independència mai s’assolirà amb els partits, tenen molt a perdre, només treballaran per assolir-la quan siguen convençuts que no perdran cap dels seus beneficis i, per descomptat, menys encara amb els partidistes que sustenten els partits.

Sr. Partal, un editorial valent coneixent la parròquia. Gràcies.

P.S. Per cert, no entenc quina credibilitat pot tenir, més enllà del molt respectable fervorós desig personal de cadascú, un president que ell mateix no va preparar res per a implementar la independència i que a més a més va suspendre-la (quin eufemisme!).Tot això fa sis anys sis.

El bipartidisme no ens regala res. Es queda la part del lleó i quan li convé es fa trampes al solitari per fer el que no es pot fer. Monopolitza recursos i tribunes que són públics i ara ens en retorna una part que ens correspon. Si la mesa val una missa, com París, es cobra i endavant. Ja ho teniem pagat i el dret és nostre. Unamuno ens tenia clissats: Catalanes, os pierde la estètica.
Crec que l’editoral és prematur. Cal deixar fer a junts. A Madrid es va a fer política, no jocs florals.

Vull creure que es tracta de l’enèsima jugada mestra del president Puigdemont. Més pensada per a contenir que per acontentar a la seva parròquia. Van a la seva, diuen que se’n volen marxar i es presten de pressa per blanquejar el sistema que manté el règim, això sí que és el què interessa a Ñ. Ells ens diran que no ho entenem, però ero són ells els no entenen res del passa ni del que va passar. Però com aquest guirigall polític no es podrà aguantar massa temps, més aviat que tard ja s’ho trobaran.

El primer que va fer Junts és votar la presidència del PSOE, però no pas a canvi de res. Aquesta cessió de diputats per a poder tenir grup parlamentari propi és un dels molts preus que el PSOE ha de pagar a Junts perquè, com ve diu l’article d’en Partal, els favors mai no són gratis. Però no és que el PSOE faci un favor a Junts, sinó que Junts el va fer al PSOE i, per tant, Junts segueix tenint el PSOE agafat pels números. Els números de la majoria absoluta de la cambra. I serà així tota la legislatura. Blocar indefinidament l’estat espanyol és impossible, perquè aquest escenari en què Junts tingui la clau no es repetirà. És fruit d’un atzar. Per això és important no deixar-lo passar. Qui es pensi que els independentistes podem blocar permanentment l’estat és que no sap fer números o és que no entén de política. Junts és conscient que a) pot demanar coses importants a canvi de permetre la legislatura i que b) si la legislatura tira endavant seguirà tenint el govern espanyol agafat pels ous tota la legislatura, per la qual cosa podrà demanar encara més coses importants a posteriori (quan calgui aprovar els pressupostos o fins i tot a cada llei que calgui aprovar). També sap que no aprofitar aquest atzar que li ha donat la història és no aprofitar una palanca de poder i una finestra d’oportunitat per a exercir-lo. Dubto molt que ho desaprofiti. Entre altres coses, perquè sap que per avançar la nació catalana necessita fer passes endavant amb fets, no fer proclames radicals que no portin enlloc. Si una cosa vaig aprendre de l’octubre del 2017 és que la nació catalana no està mentalment preparada per a exercir el control del territori a tots els efectes, perquè això comporta confrontar i vèncer a forces armades professionals i neutralitzar el poder judicial de l’estat a Catalunya. I qui ho negui és que viu al món de Yupi. Per això no vam assolir l’objectiu: perquè tots plegats (i els polítics també) en comptes de preparar una revolució d’alliberament nacional vam preferir viure en un món de Yupi. Fins que ens vam topar amb la crua realitat.