ERC cedeix al calendari de JxCat després de l’ultimàtum

ERC aparca l’amenaça de proposar a Junts que avali un govern dels republicans tots sols i Junts apuja el preu de l’acord: si volen que entrin al govern haurà de ser prou ambiciós per a convèncer les seves bases, que seran les que ho decidiran en una consulta telemàtica. Esquerra no té cap alternativa que no requereixi el suport de JxCat (amb un pacte de govern o d’investidura). I l’incompliment de l’ultimàtum per a segellar una entesa abans del primer de maig no els ha dut a demanar-los que donin suport a un govern d’ERC tota sola. A la pràctica, la data límit no ha servit per a apressar JxCat, però sembla que Esquerra tampoc no vol malbaratar els avenços aconseguits fins ara. De manera que el resultat de l’ultimàtum és que les negociacions continuaran, malgrat tot. Per a explicar l’incompliment de l’amenaça, ERC veia ahir el got del pacte mig ple: celebrava un “punt d’inflexió” en la reunió de dissabte als Lledoners, apuntava que l’acord es podria materialitzar aquests dies vinents i “concedia” a Junts el marge de temps que necessitava. Per a Junts, el got continua essent mig buit: no hi ha hagut un abans i un després del primer de maig, no poden concretar quan hi haurà un acord, persisteixen les divergències estratègiques i tampoc no han respost a ERC sobre la proposta de l’estructura de govern que Aragonès va desgranar en la primera reunió dels Lledoners.

ERC va insistir fins a l’últim minut en la importància de la data límit, però feia dies que Sergi Sabrià havia aigualit l’ultimàtum admetent que estaven disposats a negociar amb JxCat “en qualsevol moment”. Que les converses continuarien amb normalitat passat el primer de maig era un vaticini que a Junts ja feien dies enrere, convençuts que l’amenaça formulada als mitjans no trencaria res. La van interpretar com una maniobra de pressió pública, però no se la van creure, entre més raons, perquè els negociadors d’ERC no l’havien posada sobre la taula en cap reunió. El fet que ERC aparqui l’alternativa del govern sense Junts (que per a tots dos partits és l’última opció) implica l’acceptació a contracor que Junts té el control del temps. A més, tan sols Laura Borràs té la potestat de fer una altra ronda de consultes i convocar el ple d’investidura i no ho pensa fer, segons que va dir a l’ACN, fins que no hi hagi un pacte definitiu. Encara que la pugna pel calendari s’esvaeixi parcialment, l’acord encara serà una mica més difícil que no semblava.

L’executiva de Junts va acordar ahir que la decisió final sobre el pacte es consultaria amb els afiliats i això evita que, si els sectors de JxCat s’entenen per dalt, puguin allunyar-se del pols de la militància. És una solució salomònica en vista de les divergències internes que poden sorgir quan es concreti un acord, que previsiblement no satisfarà totes les exigències inicials de Junts, entre els més proclius a entrar al govern i els que es decantarien per passar a l’oposició. Però no és solament això. Una consulta com aquesta, que porta el segell de Jordi Sànchez, també desvincula la posició final del partit del futur polític dels membres de l’equip negociador que sonen com a consellers en totes les travesses internes, amb Elsa Artadi com a vice-presidenta i Josep Rius com a possible conseller. Finalment, la consulta esquiva un hipotètic esvoranc entre l’opinió de la direcció del partit i els afiliats si es forma un govern que, amb els mesos, acaba repetint el patró del de Quim Torra, sense avenços en el terreny independentista i amb divergències enquistades que aflorin contínuament, però aquesta vegada amb Aragonès a la presidència. La responsabilitat serà, en tot cas, col·lectiva. I tot això, en les beceroles d’una legislatura que comença marcada per un equador decisiu, amb l’anunciada qüestió de confiança del 2023 que ERC ja va pactar amb la CUP.