Patrícia Gomà: “ERC ha pres decisions rellevants sense debat”

Després d’anys d’hermetisme, ja suren les primeres veus crítiques amb certes decisions de la direcció nacional d’Esquerra Republicana, presidida per Oriol Junqueras. Els militants elegiran demà qui dirigirà la federació barcelonina del partit, que tindrà un paper determinant en el procés de selecció del substitut d’Ernest Maragall. S’hi enfronten dues llistes amb discrepàncies estratègiques. Una de les candidates, Patrícia Gomà (la Riba, Alt Camp, 1970), diu en aquesta entrevista que aquests darrers anys no s’ha escoltat prou la veu dels militants i que no s’han entès uns quants cops de timó. La més recent, l’entrada al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els comuns, que “va agafar per sorpresa els militants”. I fa una autocrítica clara: “L’estratègia no ha estat la correcta. Aquest mandat hem perdut moltes oportunitats.”

Actualment, Gomà és secretària general d’Educació. Abans, va ser secretària general de Justícia durant el mandat d’Ester Capella, que dóna suport a la llista, i ja va presidir la federació entre el 2011 i el 2015. L’acompanyen militants de llarga durada del partit, com ara, Oriol Amorós, secretari general de Drets Socials, i el regidor Jordi Coronas. VilaWeb va demanar fa dies de trobar-se també amb la candidata de l’altra llista, la regidora Eva Baró, vice-presidenta cinquena de la Diputació de Barcelona, però l’entrevista no ha estat possible. L’equip de Baró ha adduït raons d’agenda. Els militants podran votar demà telemàticament –hi haurà un espai obert a la seu de la federació per als qui tinguin problemes informàtics–, i els resultats se sabran al vespre.

—Per què és important qui dirigeix la federació de Barcelona d’Esquerra Republicana?
—La federació de Barcelona és la federació amb majúscules. Barcelona és la capital, la punta de llança d’Esquerra Republicana. És molt difícil de pensar que arribarem a l’alliberament nacional sense comptar amb la capital. I també perquè les polítiques d’esquerres que pot fer Esquerra a Barcelona serveixen perquè molts altres municipis en segueixin el rumb.

—Aquests darrers quatre anys, l’ha dirigida un equip mixt, amb un candidat de consens, Gerard Gómez del Moral, que ara se’n retira. Què ha fallat?
—No ha funcionat perquè l’equip sortint no ha tingut prou confiança en l’equip complet. El nucli de decisió s’ha reduït moltíssim, i com a partit polític hem de compartir el debat. Quan pensem col·lectivament és quan fem comunitat. Tot allò que hem decidit en un nucli tan reduït costa molt que sigui compartit per tots els militants, perquè no els hem fet partícips de l’estratègia.

—No s’ha escoltat prou els militants?
—No s’ha escoltat prou els militants. No s’han articulat els mecanismes que té el partit per a donar-los veu. Hi ha hagut decisions rellevants que s’han pres sense debat. La veu dels militants no s’ha traslladat; la majoria de militants a Barcelona no hem sentit que la nostra veu es traslladés clara i nítida en tots els àmbits del partit.

—La decisió important més recent ha estat la d’entrar al govern de la Diputació de Barcelona amb el PSC i els comuns. Què en vau pensar?
—Va ser una sorpresa. En cap moment no m’havia arribat aquesta possibilitat, com a militant de base. Ni al meu casal, ni a l’assemblea de Barcelona, ni enlloc, no es va posar damunt la taula ni es va sotmetre a debat. Podem posar els pros i contres de totes les decisions: som un partit polític i sabem enfocar-nos. Però és que no hi ha hagut debat previ ni posterior. Als militants de Barcelona els va agafar per sorpresa, la decisió. Se la van trobar publicada en un mitjà un bon dia, i com a organització no hem estat capaços ni d’explicar-la després. Ni tan sols per compartir amb les bases els arguments i les bondats de l’acord.

—Però hi estàveu a favor o en contra?
—Jo no veig la fortalesa de la decisió, perquè condiciona l’estratègia de Barcelona. Sé que la diputació no és tan sols la ciutat, però és evident que Barcelona en condiciona la tasca política. Som un partit amb visió metropolitana i pensem Barcelona en gran, però tampoc no hi ha hagut un debat metropolità dins el partit.

—Què us diferencia de l’altra candidatura, encapçalada per Eva Baró?
—L’estratègia. L’objectiu és compartit: guanyar a Barcelona el 2027. Però pensem que l’estratègia ha de ser diferent. Proposem de sortir cohesionats amb una ponència política, treballada per les bases i la direcció. Un full de ruta que sigui un primer punt de cohesió amb els militants. Una vegada tinguem el què i el com ben definits, haurem de triar qui l’encapçala.

—I com s’haurà de triar?
—Aquesta també és una diferència. Tenim claríssim que ho han de triar els militants. Ho farem amb un procés de primàries, amb prou temps, transparència, igualtat d’oportunitats per a tots els candidats que hi vulguin participar. Un procés que sumi per reimpulsar el projecte. És una diferència molt clara. Tot i que si alguna cosa bona ha tingut aquesta campanya és que hem aconseguit marcar l’agenda. Del primer dia de la campanya, les primàries eren el nostre postulat. I hem arrossegat l’altra candidatura. Gràcies a això, totes dues candidatures ens hem compromès que hi ha d’haver unes primàries perquè els militants triïn el relleu democràticament.

—Va ser un error que el 2019 es nomenés candidat Ernest Maragall encara que Alfred Bosch hagués guanyat les primàries?
—Ernest Maragall ens ha portat moltíssimes coses. Ha estat l’únic candidat d’Esquerra que ha guanyat unes eleccions a Barcelona. Ens ha aportat molt i ens continuarà aportant molt, té una vàlua incontestable. Ara bé: l’estratègia no ha estat la correcta. Aquest mandat hem perdut moltes oportunitats. Hem tingut molts recursos, molts regidors, molts consellers de districte, i no se’ns ha identificat amb un model concret de ciutat.

—Per què? Què ha fallat?
—No ho hem sabut traslladar ni liderar. A Esquerra ens passa, de vegades. Volem incidir en tantes coses que ens dispersem. Hem de ser capaços de focalitzar-nos en els objectius més estratègics i els punts que ens han de fer diferents. Hem fet moltes coses a la ciutat, i no sabem explicar-nos. Avui ningú no es planteja una ciutat sense el Bicing, i va ser una revolució de la mà d’ERC Barcelona. Tenim projecte, però l’hem de reimpulsar.

—I aprovar l’últim pressupost d’Ada Colau a canvi de l’aprovació del de la Generalitat va ser un error?
—En tenen més informació els qui ho van negociar. No he format mai part del grup municipal i, per tant, no sé quin debat hi va haver. El govern de la Generalitat té un repte importantíssim. La responsabilitat d’Esquerra governant tota sola el país és majúscula i necessitem tots els recursos. I ens en sortim molt bé, tot i les dificultats i les deslleialtats de l’estat. Catalunya necessita els recursos, i al tauler polític hi juguen tots els actors. Entenc que totes les institucions necessiten que el seu pressupost vagi endavant. Ara bé: hem de ser prou audaços i fer-nos valer. Som hegemònics, no ens podem sotmetre a ser crossa de ningú. El nostre valor és que encapçalem la política nacional.

—Teniu posició sobre si s’hauria d’entrar en un hipotètic tripartit amb el PSC i els comuns a l’ajuntament?
—Tinc la meva posició personal: crec que no hi hem d’entrar. Però la meva posició queda en segon terme, perquè defenso que això ho hem de debatre. Em comprometo a portar la veu dels militants de Barcelona i acordar-ho amb tots els àmbits del partit que sigui necessari. Ho hem de valorar amb molta calma i parlar-ne moltíssim. Però no és el moment de fer-ho. Som en un moment complicat. El PSOE és en contactes amb ERC i amb més partits per a negociar una investidura, s’haurà de votar un pressupost estatal. Molts elements ens ajudaran a desbrossar el camí.

—Ja vau ser presidenta de la federació entre el 2011 i el 2015. Hi ha qui diu que sou la candidatura de la vella guàrdia, perquè la llista és plena de militants que fa molts anys que ho són, com vós mateixa, el senyor Oriol Amorós o el senyor Jordi Coronas.
—Em fa gràcia. En aquesta executiva que vaig presidir tenia una secretària d’Organització que es deia Eva Baró. Ella en formava part, d’aquesta vella guàrdia, eh? Jo estic molt orgullosa de la meva trajectòria dins Esquerra. No me n’amago. Sembla que la persona que encapçala l’altra candidatura se n’amagui, quan va ser una part fonamental d’aquella època. Vam fer una tasca ingent, sortíem d’una gran davallada electoral, havíem perdut representació en municipis on era impensable, i vam remuntar. Ara ho volem tornar a fer, i m’acompanya un equip que es compensa molt. El company Amorós o jo mateixa, al govern, hem assolit una experiència fantàstica. Estem més preparats que mai. També hem incorporat molta gent nova, però, en tot cas, és un valor, haver-hi estat sempre. Tenim una lleialtat inqüestionable a Esquerra Republicana, perquè hi hem estat a les verdes i a les madures, i hi continuarem essent.

—Com dieu, Baró va ser membre d’aquella junta que dirigíeu. Què us va distanciar, políticament?
—Jo no me’n sento distanciada, políticament. Li atorgo el mateix ADN ideològic. És tan independentista com jo, tan feminista com jo, tan ecologista com jo, tan progressista i demòcrata com jo. No li qüestiono cap posicionament. Li qüestiono com entén la governança del partit. Crec que la connexió amb les bases ha de ser millor. Ella fa molts anys que forma part de la direcció nacional, i jo no, sóc militant de base i he percebut que els altres militants de base se sentien orfes d’un acompanyament.

—Durant tot aquest temps, heu sentit que la direcció nacional donava més suport o menys a una de les candidatures?
—Eva Baró forma part de la direcció nacional. Això és un fet. Fa més d’una dècada que té una cadira a la permanent nacional d’Esquerra. La direcció nacional, quan hi ha un procés intern amb dues candidatures, s’ha de mantenir neutral. Però, alhora, una de les candidates en forma part. Poso això damunt la taula com a fet no renovador en el perfil de la candidata. Una persona que fa més de deu anys que forma part de la direcció nacional no crec que se’m pugui contraposar com a cara renovadora.

—Però heu sentit que el fet que Baró en formi part tenia cap conseqüència en el suport logístic de la seva candidatura?
—No n’ha tingut, i espero que ningú no ens digui que ha trobat cap element que indiqui que n’hagi tingut, perquè això no seria una actuació correcta. Sigui com sigui, som una candidatura que neix de les bases i compta amb les bases. És un procés molt positiu, perquè ha fet aflorar un debat. Hem parlat de qüestions que semblaven somortes. Guanyi qui guanyi, guanyarà Esquerra Barcelona.

—La vostra candidatura és una manera d’aplanar el camí perquè Ester Capella sigui candidata?
—[Riu] No. És una manera molt transparent de fer que Barcelona triï el millor candidat. No sóc la candidata que vol aplanar el camí perquè Ester Capella sigui candidata, sóc la candidata que em comprometo a fer unes primàries obertes i amb condicions d’igualtat per a tothom. Sonen molts noms i ara ningú no és capaç de dir qui serà, perquè en dos anys poden passar moltes coses. Sóc incapaç de preveure quina serà la millor opció, d’aquí a dos anys.

—I què us semblaria que Capella fos la candidata? Quins en són els punts forts?
—A banda l’afecte que li pugui tenir, i per això em diuen capellista, perquè ens coneixem de fa molts anys i he pogut col·laborar amb ella com a secretària general de Justícia, li conec la capacitat de treball, la resiliència i una gran habilitat de fer xarxa. Coneix molt bé la ciutat i sap connectar amb molts sectors.

—I de Joan Ignasi Elena, que dóna suport a l’altra candidatura?
—El conec molt menys, però no vol dir que no sigui una persona amb molta vàlua. Ser al capdavant del Departament d’Interior és una gran responsabilitat i hi fa una molt bona feina. L’avala la responsabilitat.

—Elisenda Alamany?
—Tindrà una oportunitat. Quan Ernest Maragall deixi la primera línia, serà la màxima representant del grup. Tindrà una oportunitat d’or per a demostrar als militants de Barcelona el seu lideratge.

—I Raül Romeva?
—Li tinc molt d’afecte i hi empatitzo molt. Hi vaig tenir molt contacte quan era pres polític. Ha demostrat fortalesa i ha demostrat coses de molt valor. Se li reconeix l’ecologisme i el progressisme, i ell encarna els valors de Barcelona, que és una ciutat d’esquerres i oberta al món.