L’era de la triple tragèdia

Sec a la terrassa d’un bar esperant que el cambrer em serveixi el cafè. La conversa de la taula del costat se m’emporta fins a fer-me tombar el cap amb poca discreció. Dos homes amb camisa parlen d’economia. Potser treballen a la banca, penso. O potser són economistes. Fan pinta d’una d’aquestes dues coses. Però potser parlen d’economia i en tenen tan poca idea com jo, perquè tots parlem de tot, però ser, no som gairebé res. “A la tardor, o a l’hivern, a tot estirar, hi haurà un gran daltabaix econòmic”, diu l’home de camisa blanca. Aparto la mirada i reconec el corc de l’angoixa rondant-me la boca de l’estómac, amb ganes de perforar-lo i fer-hi niu.

Vivim a l’era de la triple tragèdia, penso. L’Oracle dels mitjans de comunicació, de la brossa mediàtica, ens martiritza tres vegades: abans que passi un fet, mentre passa, i quan ja ha passat. Tot i que aquesta darrera fase aviat és devorada per una nova predicció negríssima.

El cafè no arriba i decideixo obrir un portal digital de notícies. Primer titular amb el qual topo: “L’IPC es dispara i arriba al seu nivell més alt des de 1985”. Cerco a Google “per què puja l’IPC” i també hi cerco “inflació”, l’altra paraula tendència de les darreres setmanes. Tot plegat, amb l’esperança de trobar-me un InfoK sobre el tema. No ens enganyem, a la comunicació de les notícies els sobra barroquisme i alarmisme, i els manca didàctica i voluntat de comunicar. Ah! Heus aquí la paradoxa! Això vol dir que estem tan cardats com l’any 1985? Què vol dir aquest titular exactament? Aquell any, jo encara no havia nascut, me’n faltaven dos, d’anys, per arribar al món. Cent euros de mitjana cada vegada que omples el cistell al supermercat. Cent euros, omplir el dipòsit del cotxe. Arriba el cafè i penso que els de la meva generació som fills de la precarietat, i els que vénen per sota nostre, ni t’ho explico. Agafo aire, respiro, i el corc volta que volta.

Menjar és un luxe, i tenir cotxe i conduir-lo, també. Aquest hauria de ser el titular, però no apareix enlloc. En canvi, en trobo un altre que diu que l’Íbex apunta a la baixa després de la punxada de Wall Street tot esperant l’IPC. I això ja no ho entenc gens, tot i que fa anys, quan encara somiava ser actriu i no arribaven els càstings, vaig treballar a una societat de valors. Ah! La paradoxa, tots fem de tot, però ser, no som gairebé res.

Glop de cafè i renovar el parquímetre. Quin altre absurd! Pagar per aparcar. Al corc de l’angoixa, ara se li suma el corc de la culpa. La doble culpa: l’ecològica i l’econòmica. Malgrat que sempre que pots vas caminant, el dia que agafes el cotxe sents que per culpa teva s’enfonsa el planeta. Sí, per culpa teva, també. Malgrat que procures de no comprar productes amb plàstics i t’has arribat a fer el sabó a casa amb oli reciclat, la culpa no és d’aquell ricàs que agafa el seu jet privat per anar a veure un partit de la Super Bowl, no, la culpa és teva.

A la vora de la meva taula, una noia enfadada, exigeix als del banc que li passin la hipoteca d’interès variable a fix. Se la veu ferma, la noia. Però ja ho vam aprendre al Monopoli, la banca sempre guanya: li han dit que ja no és possible, que amb la crisi postguerra són masses els qui ho estan demanant i s’han petat aquest dret del client. Monopoli. Fa uns dies era jo qui em discutia amb la directora d’una sucursal de la Caixa perquè li havien pres el pèl a la meva avieta. Ella, que com tota avieta adorable, encara fa ús de la llibreta, va demanar que li posessin els diners que tenia estalviats en un compte sense risc, i mentida per aquí, mentida per allà, i les seves virolles van acabar en un producte de renda variable, que l’ha portada a perdre gairebé dos mil euros en menys de tres mesos. La Caixa, no teniu vergonya!

Faig un glop de cafè i em miro el món que m’envolta com si la meva vida no em pertanyés, com si em fos aliè aquest món asfixiant, i aliena jo de mi mateixa. Em prenc el cafè, i penso que el més cert de tot és aquesta ansietat que tot ho eclipsa.

Jo diria que estem enfonsats a la merda, però no em feu cas, perquè dir tots diem de tot, però saber, no sabem gairebé de res.