Asseguda al teatre, amb Pepe Zapata fent de Leoncio Badía Navarro, l’enterrador de Paterna, la pregunta que més em plana pel cap és: per què ho va fer, per què ho van fer. Per què els vencedors de la guerra civil, els nacionals, els feixistes, van continuar afusellant els seus adversaris, els republicans, els rojos, un cop acabada la guerra. Per què el jove Badía va arriscar la seva vida per enterrar amb un mínim de dignitat els dos mil cinc-cents cossos que li van passar per les mans. Per què Zapata, amb Gerard Vázquez a la direcció i dramatúrgia, decideix explicar-nos la història de Badía (història que també podeu llegir en forma de còmic a L’abisme de l’oblit, de Paco Roca i Rodrigo Terrasa, publicat per Astiberri, i que he tingut la sort de traduir, tanco falca). 

La resposta en tots els casos és: perquè poden, perquè podien. I aquesta resposta la trobo a Trist tigre de l’escriptora francesa Neige Sinno (traducció de Marta Marfany, publicat per Anagrama), “la història d’una dona que de petita va patir abusos per part del seu padrastre”, llegireu a l’inici del text de la contracoberta, però que això no us faci pensar en el testimoni d’una víctima, perquè Sinno va més enllà i ens omple el cap de preguntes, les preguntes que ella té i que amb el pas dels anys ha anat mirant de respondre o si no de conservar-les, per compartir-les, per continuar buscant-ne les respostes, i per escriure-ho, tot plegat. I escriure-ho, per què? Perquè pot, també perquè pot: “Sempre havia sabut que escriure seria el centre de la meva vida.” 

Aquest “perquè pot”, però, té dos sentits, sentits de significat i sentits de direcció, o com a mínim en té dos, dos de molt extrems per als dos casos que m’ocupen aquí i ara: Badía, Zapata i Sinno per una banda, els nacionals i el padrastre de Sinno per l’altra. En el primer cas es tracta de poder (verb), en el segon, de poder (substantiu), i en tots dos casos, de fer-ho des d’una situació de privilegi respecte als altres. “Els poderosos, els dictadors o simplement la gent que vol més poder escombren cap a casa. No necessiten inventar-se contextos que els siguin favorables, totes les crisis són bones, també l’absència de crisis, tot pot ser girat a favor seu.”

El que m’agrada de Trist tigre és que Sinno no ens parla de l’abús com d’una cosa del passat, com d’una etapa superada: “Perquè no n’he sortit mai. Sempre és el present. Soc jo, és ara.” No ens ven cap superació, no escriu amb aquesta intenció (“és un error i una font d’angoixa creure en el mite del supervivent”), no vol ajudar, vol explorar, i és conscient del que pot aconseguir amb un llibre així però no s’ho posa com a fita per escriure, i això fa que el resultat sigui més incòmode de llegir però també més “honest” –hi poso cometes perquè aquesta mena de judicis m’incomoden. Tampoc s’explica a si mateixa com una víctima i de seguida se situa en un lloc intermedi, mòbil, insegur però molt palpable per al lector: “Escric des d’una posició de privilegi, que no és només la de ser encara viva. Privilegi de raça (white trash: no és gaire net però continua sent blanc), de nacionalitat, de cultura. La meva violació no és ni una petita violació ni una gran violació, és una violació relativa, relativitzada per les condicions del meu naixement en el país dels drets de l’home, pel fet que el delicte ha estat reconegut pel culpable i per la justícia. També perquè avui tinc la possibilitat i el dret de posar-ho per escrit.” 

Ho escriu perquè pot, i treu profit d’aquest privilegi no per donar veu als que no en tenen, sinó perquè té la paraula. I la paraula, la literatura, no li fa de teràpia. “L’escriptura només pot advenir quan la feina, una part de la feina, ja s’ha fet, el bocí de feina que consisteix a sortir del túnel.” Sinno contradiu Artaud i s’encomana a Woolf: “Qui escriu, pinta, dibuixa, només pot fer-ho perquè ja ha sortit de l’infern.” Escriu perquè pot. 

I el padrastre de Sinno, per què ho fa? “Tal com va mostrar Hannah Arendt, els botxins es prohibeixen pensar en els seus actes i aquesta absència de pensament profund els permet sobreviure.” I aquí podem recuperar els nacionals que afusellen republicans i n’envien els cossos al cementiri de Paterna: “A la pregunta de per què els soldats cometien els pitjors abusos en els llocs en conflicte, una vegada vaig sentir un gran historiador especialista de les dues guerres mundials que responia: ‘Perquè poden.’” El padrastre de Sinno viola perquè pot fer-ho: “Si es donen les possibilitats de barbàrie, la barbàrie es manifesta automàticament.” 

I ja tenim els dos “perquè poden”, un a cada banda de la balança, perquè al mig no s’hi pot estar. Neige Sinno ho escriu perquè pot, Pepe Zapata surt a l’escenari perquè pot, i amb els seus poders exposen l’abús de poder, l’exposen, el mostren, perquè siguem nosaltres qui el jutgem. Així entenc que s’equilibra el món i podem continuar vivint. 

“Una persona que ha patit abusos a la infància no necessita cap llibre per recordar episodis dolorosos, es lleva cada matí amb el paquetet ja fet”, escriu Neige Sinno. I amb aquest paquetet has de fer la teva vida, i la fas, entenc, pel que escriu ella, la fas, te’n surts, però amb aquella càrrega sempre a sobre, i és una càrrega però pot ser també, a més a més, sense deixar de ser mai una càrrega, per descomptat, pot ser també alguna cosa més, i no ho dic per després afegir que pot ser literatura (“fer bellesa amb l’horror no és senzillament fer horror?”), pot ser un manat de preguntes que t’acompanyen sempre que penses, llegeixes, escrius, pintes o vas al teatre, pot ser fins i tot una eina per modificar o si més no mirar d’intervenir en la mirada dels altres, dels qui et llegiran o et vindran a veure. I pot ser també la força que t’empenyi a netejar els cossos que has d’enterrar i córrer el risc de donar-los una sepultura digna, de facilitar que un dia puguin ser identificats tot i haver anat a parar a una fossa comuna. 

Aquesta força és també la de Claude Ponti, escriptor de literatura infantil aclamadíssim, referent, autor de tot un món ple d’aventures i fins i tot sentit de l’humor, que quan ja és un artista valorat i aclamat, conegut i adorat, amb un univers artístic ple de color i vida, escriu la novel·la Les Pieds-Bleus (1995) per explicar la seva experiència amb els abusos, perquè ell va ser víctima d’incest per part del seu avi. Ponti espera a tenir una posició de (més) privilegi per escriure sobre el que va viure, i espera en part per sortir de l’infern, com deia Woolf, però en part també per tenir el poder: “Claude Ponti no és una víctima que ha escrit llibres. És un gran autor-dibuixant que va tenir una infantesa difícil. Com Blaise Cendrars, que no és un poeta mancat sinó un poeta manc. La diferència és abismal. La diferència fa la diferència.” Curiosament, podem llegir gairebé la totalitat de l’obra de Ponti en català (o castellà), però la novel·la del 1995 encara no s’ha publicat a casa nostra, i hi poso molta fe, en aquest encara: confio que tard o d’hora una editorial s’hi llanci… perquè pot.