Episodis de la lluita de classes sanitària a l’estat espanyol

Santa Coloma de Gramenet i l’ambulatori. A principi dels anys setanta del segle passat, Santa Coloma de Gramenet tenia uns 160.000 habitants (90% treballadors), amb 38.000 targetes del SOE (Seguro Obligatorio de Enfermedad), que corresponien a més de 80.000 treballadors, les quotes dels quals a l’INP (Instituto Nacional de Previsión), com informava el butlletí 4 de Plataformas de Comisiones Obreras (maig del 1971), arribaven a més de 850 milions de pessetes l’any. Santa Coloma, un dels altres cinturons proletaris de Barcelona-capital, disposava com a ambulatori d’un local provisional, en unes condicions pèssimes, i d’una assistència mèdica a base de receptes –per anar a l’especialista o fer-se treure un queixal, la gent havia de desplaçar-se a Badalona o a Barcelona. La ‘barraca’, llogada a un farmacèutic del poble per 3.000 pessetes mensuals, rebia oficialment de l’INP un subsidi de 240.000 pessetes mensuals, que es repartien entre el farmacèutic, l’alcalde i el titular mèdic, que era de Badalona. L”ambulatori’ es va cremar el desembre del 1970 i va ser traslladat als locals de la Falange: ‘D’un ambulatori per a gossos es va passar a un ambulatori per a porcs’, denunciava Estrella Roja (núm. 9, març del 1971). Desplaçaments forçosos, llargues cues a Sant Andreu, malalties agreujades, casos de mort, van motivar la indignació popular i una onada de solidaritat en assemblees d’unes 500 persones entre gener i febrer del 1971. S’hi va crear un comitè unitari –Bandera Roja, el PSUC i Plataformas de CC.OO. es disputaven la direcció del moviment–, que va publicar un document de denúncia contra les autoritats (‘Acerca de la seguridad social’) i va canalitzar la mobilització popular. El 23 de febrer de 1971, uns 2.500 veïns, o 6.000, segons l’òrgan central del PSUC, ‘Treball’ (n. 328, març de 1971), o 10.000, segons els organitzadors, es van manifestar durant una hora i mitja cridant: ‘Clínica, sí! Ambulatori, no!’. El 10 de març, entre 8.000 i 10.000 persones van tornar als carrers, van topar amb la Guàrdia Civil, amb nou camions dels grisos i amb tres autobombes, i van ser repel·lits a cops de culata i a trets. Hi va haver trenta-dos detinguts, quatre dels quals van ser portats davant un consell de guerra el novembre del 1972, amb la condemna d’un d’ells a sis mesos de presó. Finalment, s’hi va aixecar un ambulatori decent, on, a principi del 1973, es van fer aturades de solidaritat amb els sanitaris de la residència del SOE. (Per cert, l’alcalde franquista era Blas Muñoz Blaya, pare de Bartomeu Muñoz Calvet, que també va ser alcalde pel PSC i que va ser condemnat per suborn, corrupció urbanística i emblanquiment de diners en l’operació Pretòria.)

Epidèmia de còlera a la vall del Jalón. El 22 d’agost de 1971, la dictadura franquista va haver de reconèixer oficialment que les ‘diarrees estivals’ de la vall del Jalón, detectades des del juliol, no eren sinó casos de còlera. Importada, segons fonts oficials, per obrers marroquins o, segons Acción (periòdic marxista-leninista del FRAP, Frente Revolucionario Antimperialista y Patriótico), per soldats nord-americans, el cas és que el director general de Sanitat de l’època ja s’havia encarregat de declarar per RTVE que allò del còlera era ‘un cuento’. Un conte del qual es tenia informació dos mesos abans del 17 de juliol, quan les autoritats d’Èpila van decidir, mitjançant El Heraldo de Aragón, que no hi havia ‘cap epidèmia, en absolut’. Entre el 18 i el 25 de juliol, només a la província de Saragossa es donaven oficialment quinze persones mortes a causa de la infecció, que s’estenia des de Morata fins a Alagón i Saragossa-capital. No hi havia sèrum per a detectar els bacteris i identificar el tipus de còlera, i se’n va haver de demanar a l’OMS –que, mentrestant, per compte propi o a instàncies del govern de la dictadura, declarava que ‘a Espanya no hi havia infecció’. Entretant, soldats ianquis, autoritats civils, eclesiàstiques i militars, alts funcionaris, guàrdies civils i policies eren vacunats a Saragossa i altres capitals espanyoles; seguidament, es va acordonar la vall del Jalón, s’exigia certificat de vacunació per a sortir a l’estranger i, davant les exigències de les poblacions afectades, es procedia a la vacunació voluntària. Però, és clar, no hi havia prou vacunes: cues nocturnes, impaciència, notícies contradictòries (es podia beure aigua de l’aixeta?, no es podia consumir gelat de carrer però sí de marca?, no es podien consumir verdures però fruita sí?) i, en fi, el folklore de costum: Zaldívar, procurador familiar a les corts espanyoles, decretava: ‘Així som a l’Aragó: si no hi ha aigua, bevem vi.’ A Sòria, entretant, la població era repel·lida a cops de culata per la Guàrdia Civil quan es manifestava per la vacunació massiva, que, en canvi, s’aplicava a les Balears i a la Costa del Sol. Hi va haver brots a Barcelona (150 metges denunciaven l’existència del virus a la ciutat: es va habilitar una sala especial a Sant Pau i es va parlar, segons Zer Egin, de cinquanta casos i tres morts –Ramon Riera, Francisco Nianzil i Bernardo de la Torre), València, la Ribera de Navarra, Tarifa, Palència; a Hendaia s’hi va detectar en turistes, igual que a Tolosa de Llenguadoc o a Suècia, tots procedents d’Espanya. L’octubre del 1971 el còlera passava a Portugal, on la sanitat salazarista tampoc no es va voler donar per assabentada. Llavors es va començar a parlar d’un ministeri de Sanitat a Espanya…

Escàndols de l’oli. La certesa sobre les adulteracions, els escàndols i els fraus al voltant d’aquest producte de primera necessitat, corresponents als temps de l’estraperlo i, pràcticament, fins a tota la dècada dels anys seixanta, es poden deixar al lliure albir de cadascú, però, per fer-nos-en una idea aproximada, només caldrà referir-se als més coneguts dels últims anys del franquisme i dels primers de la monarquia joancarlista. A primers del 1971, va esclatar el primer gran escàndol conegut i reconegut entorn de l’oli: l’adulteració de 30.000 litres emmagatzemats al port de Barcelona, procedents de Sevilla, notícia airejada per El Noticiero Universal (el ‘Ciero’); al cap de dos anys, no se’n sabia res, fins que el jutjat que instruïa el cas va elaborar un expedient de 2.500 folis enviats a Madrid perquè hi apareixien altes personalitats de la jerarquia franquista (els rumors assenyalaven els germans Solís Ruiz, un d’ells, José, ministre secretari general del Movimiento fins al 1969, amagats rere un bosc d’intermediaris i homes de palla). De l’escàndol de Barcelona es va passar al març del 1972, quan es va denunciar la desaparició de 4 milions de litres d’oli dels dipòsits de l’empresa Reace a Redondela (Pontevedra). El president, home de palla lligat a mitjans financers bascos i madrilenys, va ser detingut al tren, des d’on va llançar les 300.000 pessetes que portava a sobre; van caure, igualment, un funcionari de la Comissaria d’Aprovisionaments franquista i un comptable, però també hi estava compromès el president del club de futbol del Celta de Vigo. Rumors coincidents amb un atac de feridura vinculaven Nicolás Franco, germà del dictador, amb l’escàndol. El denunciant de la trama, l’enginyer José María Romero González, va desaparèixer amb la seva família i, finalment, va recalar a Sevilla, on a primers d’octubre del 1972 va ser trobat mort a trets amb dona i filla –es va atribuir el crim al mateix enginyer, pertorbat. Entretant, les petites adulteracions denunciades contínuament eren un fet tan quotidià a l’estat franquista, amb multes menors per a empresaris i distribuïdors causants del frau, que no va resultar estrany l’esclat d’un escàndol majúscul, el de la intoxicació per l’oli de colza refinat, o ‘síndrome tòxica’, que va començar amb un mort (un nen de vuit anys) el maig del 1981 i, fins el 18 de juliol, el govern de la UCD no va confirmar una trama corrupta entorn de la seva producció i distribució, quan ja hi havia 3.000 persones hospitalitzades. Entretant, el ministre de Sanitat, Jesús Sancho Rof, antic capitost de la RTVE franquista, declarava que ‘l’angent infecciós és un animaló que si cau de la taula a terra, es mata’. Només al cap de tres setmanes es van començar a precintar els dipòsits d’oli a Alcorcón. El 16 de setembre, el congrés espanyol va rebutjar la reprovació, promoguda pel PSOE, de cinc ministres del govern, mentre la Secretaria d’Estat per al Consum espanyola retirava setze marques d’oli del circuit comercial. L’afer es va perllongar fins al 1989, quan es va fer pública la sentència contra quaranta-dos acusats, dels quals només dos van ser condemnats a penes majors, i la resta només van patir presó provisional o van ser absolts, però el 2019 se’n comptabilitzaven més de 4.000 morts i seqüeles a més de 20.000 afectats.

Pandèmia del coronavirus. No cansarem el sofert lector amb la informació sobre aquesta catàstrofe actual, que, a banda de totes les consideracions filosòfiques i escatològiques que se’n deriven, mostra que el rigorós atzar nega sistemàticament als humans la possibilitat que es llaurin un destí a voluntat. Perquè, a més, posa en evidència els límits del capitalisme global, el paper desidiós d’estats i organismes internacionals, i l’obligada indefensió de la ciutadania enfront dels poders públics. Cadascú en pot treure les conseqüències que cregui oportunes sobre el paper de l’estat espanyol en la gestió d’aquesta crisi, sobre l’arrelada tendència paternalista en la manera d’entendre la relació entre administradors i administrats, entre savis i llecs, entre científics i polítics, entre opinió pública i consciència ciutadana. Per no parlar del paper subordinat d’institucions pròpies que, precisament en les circumstàncies excepcionals que vivim, i a causa de les humiliacions innecessàries que patim per l’afany regionalista espanyol, haurien d’haver aportat solucions excepcionals d’imaginació política per defensar sobiranament la població, en lloc de pretendre enfrontar-se a l’estat espanyol com qui mata marcianitos per TV3.

Postdata: la lluita popular de Santa Coloma va portar l’ambulatori; la negada epidèmia de còlera va deixar pas a un ministeri de Sanitat franquista; el cas de la colza va rematar l’agonitzant UCD i va permetre l’ascens del PSOE al poder; la pandèmia del coronavirus va deixant, a més dels 18.000 morts i escaig a hores d’ara sobre la taula, uns senyals d’alerta sobre un pretès colpisme judicial per part de la dreta-extrema dreta; d’aquesta manera, tant des de Podemos-comuns com des del PSOE-PSC, n’hi ha que ja gosen advertir sobre l’amenaça del feixisme, abusant d’un terme que ells mateixos han descartat impúdicament quan l’independentisme l’ha usat amb més pertinència per denunciar un estat que engarjola polítics i dirigents democràtics amb judicis-farsa. No s’adonen que l’estat espanyol, hi hagi el govern que hi hagi, ja arreplega amb decrets, lleis i estats d’alarma, quan convé, tot el ventall de solucions que caben al congrés espanyol, des de la socialdemocràcia liberal al postcomunisme, passant per tots els tints de la dreta civil i de la porra –o és que els militars i policies que aprofiten l’avinentesa per humiliar ciutadans són d’un altre planeta?–. En aquest sentit, diu que una associació d’Afectats per la Gestió del Coronavirus (AGC), amb més de 10.000 afiliats, voldria ser la punta de llança que enceti un procés al govern dit progressista, començant pel delegat del govern a Madrid i el director del Centre de Coordinació d’Alertes i Emergències Sanitàries del Ministeri de Sanitat espanyol, Fernando Simón; hi seguirien, en lògica ascendent, Pedro Sánchez i els ministres implicats en la gestió de la pandèmia, segons la pauta brasilera del cop d’estat des de dalt. És plausible políticament i és possible jurídicament, però, entretant, el govern progressista tempteja, per neutralitzar la maniobra, uns nous pactes de la Moncloa (que tindran més de propaganda i de wishful thinking que de realitat) per muscular, en última instància, tot l’aparell central, en un sol feix, amb la vista posada en el que els espera l’endemà de la pandèmia. Cosa que, òbviament, no exclou que, amb l’excusa del feixisme ululant, el PSOE acabi formant un govern d’unitat nacional amb la dreta més o menys morigerada del PP escoltant els savis consells de l’Íbex més liberal. Per contrapesar les debilitats i temptacions dretanes del PSOE, Podemos-comuns recomanaran d’erigir un ‘front democràtic’ que barri el pas al fantasma colpista (ah, la defensa periòdica de la democràcia: recordeu allò de ‘si tu no hi vas, ells tornen’?) i la possibilitat que compti amb la complicitat dels borbons per instaurar un ‘govern de mà dura contra tot allò que es mogui, tant a Madrid com a províncies’, o sigui, una dictablanda. Ara bé: si els de Podemos-comuns volen construir un dic de contenció contra el feixisme, farien santament de fer revisar la política d’ordeno-y-mando amb Catalunya i Euskadi del govern on són; de fer rebaixar la prepotència dels amos de l’Íbex 35, siguin quines siguin les discrepàncies i acostaments que mantinguin amb ells; i, finalment, de fer propiciar una defensa clara, ferma i obstinada dels interessos del treball fix, temporal, precari, autònom, il·legal, al·legal, i tots els etcèteres que s’hi puguin afegir, enfront dels voltors bancaris, dels usurers de la pobresa general, dels austericides, i de tota la patuleia d’aprofitats que genera cada catàstrofe humana.