Epifania

Els dies de Nadal són una bona ocasió de refrescar les pel·lícules de la teva vida, que diria un ximple i ara mateix la ximple és servidora. Films que formen part del teu cabal i que cada volta que els veus hi veus més, del film i de tu mateixa. Passa amb totes les arts, és veritat, i cadascú té les seves en el panteó del coneixement propi, però, almenys a mi, les imatges en moviment són les que més em toquen i descobreixen racons i replecs. En el meu cas és el cine, molt més que les sèries que, admeto, n’hi ha de ben bones de veure i de reveure en el mateix sentit que dic. Però el cine és la joventut, per a molts de nosaltres. Per a mi ho és de manera tan intensa com potser només tenen el mateix poder en mi la poesia, la música, alguns contes i la prosa poètica (les novel·les són una altra cosa, un altre article). El cine és poesia visual, ben mirat.

Total, que aquests dies m’he tornat a mirar The Dead (Els morts), l’última pel·li del geni John Huston, sovint anomenada Dublinesos, que amb mestria lúcida, com tal vegada només ho pot fer la proximitat de la mort –així la va filmar el director–, adapta l’últim dels contes de Joyce del volum així titulat, Dublinesos, el seu primer llibre, disponible en català en traducció de Joaquim Mallafrè, autor també de la no menys admirable versió de l’Ulisses joyceà. L’irlandès va publicar el 1914 aquest volum de contes que es pot llegir com una novel·la en què la protagonista és la ciutat de Dublín.

Parèntesi: a Joyce li va costar deu anys publicar aquest llibre, del 1905, que el va dur per primer cop a un editor, fins al 1914. Ho va intentar divuit cops en quinze editorials. I no pas perquè sigui exigent de llegir, com ho poden ser Ulisses i Finnegan’s Wake. Ací tenim un bon resum de la història de la publicació de Dublinesos.

Tornem a la pel·li. Huston va fer Els morts el 1987 amb els seus dos fills, Danny Huston en el guió i Anjelica Huston com a Greta Conroy, esposa de Gabriel, un professor i un intel·lectual que durant el sopar de la nit de Reis, l’Epifania, reunió d’una bona colla d’amics i veïns, força vells la majoria, no s’està de criticar el nacionalisme irlandès, com ho feia el mateix Joyce. Greta és una sort de madonna al llarg del film, una figura, una icona de l’harmonia. En acabar el sopar, el matrimoni Conroy, que ha vingut d’un altre lloc, se’n va a l’hotel on para. Neva a la ciutat. És la neu que fa recordar a Greta un jove enamorat de la seva joventut, mort de fred quan ella se’n va anar del poble de tots dos i ell la va vetllar tota la nit al carrer nevat. Ho explica al marit i cau al llit rendida de son. L’epifania, la revelació, la té ell, Gabriel Conroy, gelós primer del lloc que el jove enamorat ocupa encara en el cor de la seva dona i finalment conhortat per la neu que tot ho calma, vius i morts junts, l’amor és el que compta i l’ànima turmentada es calma també.

“Sí, els diaris tenien raó: la neu era general per tot Irlanda. Queia a tot arreu de la fosca planúria central, a les muntanyes sense arbres, queia flonjament als aiguamolls d’Allen i, més a ponent, en flonja caiguda, a l’oneig negrós amotinat del Shannon. Queia, també, a tot arreu del fossar solitari al turó on Michael Furey [el jove enamorat de la Greta jove] era enterrat. N’hi havia un tou acumulat a les creus tortes i a les làpides, a les llances de la petita reixa, a les bardisses estèrils. La seva ànima s’esvania a poc a poc mentre sentia caure la neu calmosament per tot l’univers i en tranquil·la caiguda, com el descens a la seva darrera fi, damunt de tots els vius i els morts”, conclou Joyce, i Huston ho rebla.

M’ha agradat i renovat, reveure aquest film, el sentit de l’epifania, de la revelació, de les coses que com un llamp il·luminen el nostre enteniment. Per això aquesta obra magnífica –que segons com és millor que el conte, n’ha dit Octavio Paz, admirat de la cançó que a diferència de Joyce el director hi introdueix, un dels moments més bells– no és un film nadalenc i prou sinó de tots i cada dia de l’any. Vivim, amb una mica de sort, d’epifanies, clarors, il·luminacions.