12.06.2024 - 21:40
D’ençà que havia mort l’avi, l’àvia em deia que se sentia sola i a casa seva sempre hi tenia la tele o la ràdio encesa com una veu parlant de fons, perquè així sentia que algú l’acompanyava. Recordo que un dia, durant una conversa més íntima que les habituals, em va confessar veladament que, en realitat, mentre l’avi era viu també se sentia sola, i recordo que em va travessar una pregunta: ens en podem deslliurar, realment, de la soledat? I encara un altre dubte: quina soledat és més punxeguda, la de l’aïllament involuntari o la sigil·losa soledat que viu dins nostre malgrat que siguem éssers socials que es troben constantment envoltats de gent o connectats amb els altres?
Hi ha qui diu que estar socialment desconnectat pot equivaler a fumar quinze cigarrets diaris, és a dir, que sense sospitar-ho, la solitud també ens pot devastar fins a matar-nos. Els paquets de tabac anuncien que fumar mata, però on ens adverteixen que sentir-se sol també ens destrueix? La soledat és una epidèmia que cada vegada infecta més humans: les dones la pateixen més que els homes, també les persones LGBTIQ+ i els individus amb menys recursos econòmics, però, en termes generals, un 20% de la població assegura que l’ombra de la soledat se’ls empassa cada dia.
Tristament, hem donat per vàlid que la gent gran se senti sola; és una realitat que ens cou, però hem après a tolerar-la, és llei de vida, ens diem, i quan la culpa personal ens martelleja visitem l’àvia o l’avi a la residència, o bé els fem una trucada, sovint desmenjada, sovint amb presses per saber com els va tot. Però hi ha una solitud que va contra natura i que és un clar indicador que fracassem com a societat: la solitud dels joves. 3 de cada 10 menors de 25 anys afirmen el mateix que molts avis i àvies, que se senten sols, i d’aquesta realitat en deriva una xifra devastadora: el suïcidi adolescent va créixer d’un 40% a Catalunya l’any passat i va arribar, en termes globals, a màxims històrics. Com pot ser que les nostres criatures se sentin soles si es passen el dia enganxats al mòbil parlant amb gent a les xarxes i en múltiples aplicacions? Doncs perquè pateixen alienació cibernètica o digital, un cercle viciós d’endimoniades circumstàncies del qual és difícil sortir. Els nostres adolescents, desencisats per un futur que se’ls presenta negríssim, criats sota els dictats del capitalisme ferotge, educats en aules que han tingut retallades constants aquestes darreres dècades, entren a internet per cercar-hi el que la meva àvia trobava amb la veu llunyana d’un televisor encès: companyia, connexió. Però qualsevol contacte amb humans que no sigui presencial, que no permeti de compartir un mateix espai físic, mirar els altres fit a fit, esdevé un pou negre que xucla les hores de la nostra vida i ens fa sentir falsament integrats en un grup, enganyosament acompanyats. I així els joves, com passava amb el mite de la caverna de Plató, cada vegada estan més desconnectats del món real i es connecten a la xarxa observant les ombres d’un foc fals d’escalf i de consol, sense haver palpat la realitat de fora, i acaben patint una hiperconnectivitat que els desendolla de la vida amb la família, amb els possibles amics, carrer enllà, i que alhora no tan sols no els fa sentir plens, sinó que els submergeix en l’ansietat, la depressió i la solitud. El món real ja no els consola, però el món digital, farcit de referents buits, d’estímuls frenètics, tampoc no els assossega, perquè els encoratja a viure, però amb un objectiu pèrfid: sortiu al món i acumuleu possessions materials, porteu estils de vida que despertin l’enveja de tothom, gasteu molts diners també a tenir cossos perfectament adaptats als cànons, compreu felicitat i després torneu a la caverna, al món digital per demostrar tot el que heu assolit i perdeu el vostre temps, enganxats novament a la pantalla, per contemplar quanta gent us regala un m’agrada, és a dir, per comprovar quanta gent us estima.
Fa anys que vivim una de les transformacions tecnològiques més ràpides de la història, i és clar que aquesta metamorfosi social ens han aportat coses bones, però qualsevol canvi deixa empremta en les societats que viuen el naixement i el desenvolupament d’una nova era: els nostres joves ens fan de mirall i ens recorden que ells són el que nosaltres hem volgut que fossin, ells són el resultat dels errors dels adults, són les nostres victòries i les nostres derrotes. De manera que desatendre la seva solitud sense fer autocrítica és perpetrar una doble irresponsabilitat. Els hem ensenyat mínimament a observar el món que els envolta, i què hi han vist? Adults vinculats fràgilment a persones significatives, dedicats abnegadament a la feina per produir, produir, produir per al sistema, adults que ja no coneixen els seus veïns, adults que han oblidat el bé comú i la felicitat aliena i que tot el que defensen és una individualitat esquerpa que els ha tatuat a la pell un lema: campi qui pugui.
La soledat dels nostres joves, la seva tristesa, parla de nosaltres, ens interpel·la. I ja no s’hi val a mirar cap a una altra banda i dir allò de més val anar sol que mal acompanyat, perquè precisament el nostre error ha estat o és de no acompanyar-los prou bé; el nostre error ha estat o és de no haver sabut defensar prou els valors de vida essencials, d’haver anat cedint la vida, el temps i els valors als dictats d’un mercat de valors piramidal que ens esclafa a nosaltres, i en conseqüència les nostres criatures.
