Épépé

Us imagineu anar a parar a algun lloc on es parla una llengua que desconeixeu, que ni tan sols podeu identificar, on no enteneu res i no us entén ningú? Això és el que li passa al protagonista d’Épépé (1970), de l’hongarès Ferenc Karinthy (traduïda al castellà com a Metrópolis).

El protagonista, Budai, agafa un avió per anar a Hèlsinki, on ha d’assistir a un congrés de lingüística. Però quan arriba al destí es troba en una altra ciutat, una metròpoli plena de gent on tothom parla una llengua desconeguda. Com que és lingüista i poliglot, intenta desxifrar aquella llengua estranya, identificar-la, però no se’n surt. Tampoc troba ningú que en parli cap altra. Només aconseguirà establir alguna mena de relació amb una ascensorista, de la qual ni tan sols és capaç d’arribar a saber el nom amb certesa: Épépé, Dedé, Bebebé, Tyetié… Si en voleu saber més, us animo a llegir el llibre.

L’obra de Karinthy no té a veure amb qüestions de llengua, sinó que fa una crítica de la brutalitat i la impersonalitat de les grans urbs. Malgrat tot, la situació d’incomunicació que presenta és impactant. Circulen dues històries que reprodueixen dramàticament circumstàncies semblants:

“Un dia la policia de Nova York troba un home que emet udols incomprensibles i es mostra violent; sembla patir algun trastorn psicològic. És internat en un psiquiàtric fins que, quinze anys més tard, un assistent social descobreix que és un immigrant kurd, analfabet i sord, que havia entrat il·legalment als Estats Units.” (Babelia)

“El 1921 una immigrant lituana desembarca a Filadèlfia i perd el seu fill petit entre la gentada. La dona, desesperada, deambula pel carrer plorant i pronunciant sons incomprensibles. La detenen i l’acaben portant a un hospital psiquiàtric, on passarà quaranta-vuit anys tancada. Finalment, una infermera d’origen lituà reconeix la llengua i s’assabenta de la història a través dels soliloquis de la dona.”

Cal dir que Gregorio Salvador va fer servir aquesta segona història per fer una crítica als esforços “por recluir a las gentes en las lenguas minoritarias, por alentar de un modo u otro el espíritu de campanario” (“per a recloure la gent en les llengües minoritàries, per encoratjar d’una manera o d’una altra l’esperit de campanar”) (Lagares). Perquè, afegeix Salvador, si hagués parlat castellà, un infermera porto-riquenya hauria resolt la situació en poques hores. La culpa és de la dona per parlar lituà, com se li acut! En cap cas és dels policies o dels sanitaris que la van atendre, a cap dels quals li va passar pel cap que aquella dona, i l’home kurd, parlaven una altra llengua. Certament, els parlants de llengües que no tenen molts milions de parlants, minoritzades, subordinades, tenen moltes més possibilitats de trobar monolingües supremacistes que no els entendran, ni els voldran entendre.

Aquí mateix, en aquest racó de món, hi ha tot de persones que sembla que es trobin en la situació de Budai, envoltats de gent que emet frases incomprensibles en una llengua estranya. Són aquelles persones que, si els parles en català, et diuen que no t’entenen (això és opcional) i et demanen educadament o bé t’ordenen asprament que els parlis en castellà. Pot fer tres mesos que són aquí o vint anys, tant és. Si ho fan, és perquè poden, perquè parlen una llengua d’aquelles que es parlen amb tranquil·litat vagis on vagis. Però també perquè la majoria de catalanoparlants que es troben en aquesta situació abaixen el cap i amaguen la llengua, i es posen a parlar en castellà. N’hi ha molts que ja parlen directament en castellà per si de cas (per si no els entenen, per si han d’entomar un petit conflicte…). Perquè els parlants de llengües subordinades no anem pel món amb la mateixa tranquil·litat, ni tan sols a casa nostra.

Segons sembla, només dos de cada deu catalanoparlants habituals mantenen el català en les converses. Si fóssim més, potser alguns del que diuen que no entenen el català s’adonarien que en realitat sí que l’entenen; altres veurien que no es poden permetre el luxe de no entendre’l, i uns altres, que el saben parlar o n’estan aprenent, trobarien l’oportunitat de fer-ho i deixarien de sentir-se exclosos pel color de la pell o pel cognom. Sens dubte, milloraria l’ús social del català. Estaria bé, però, anar avançant també per aconseguir que no només ens entenguin, que també ens parlin en català.

Si voleu guanyar assertivitat lingüística, és a dir, ser capaços de mantenir el català, podeu llegir llibres com Sortir de l’armari lingüístic, de Ferran Suay, o El català depèn de tu, de la nostra enyorada Carme Junyent. També podeu seguir comptes de Twitter com @ListenProject1, on es recullen experiències d’assertivitat de parlants de llengües minoritzades, o @CanviisEm (No em canviïs la llengua), on trobareu vídeos de catalans d’origen estranger que ens demanen que els parlem en català. O potser coneixeu algun d’aquests dos catalans de cada deu i li podeu demanar que us doni un cop de mà. I, si algú us diu que no us entén, sempre li podeu deixar anar “Épépé”.

Mònica Barrieras Angàs és membre del Grup d’Estudi de Llengües Amenaçades (GELA).