EPA (En Procés d’Anorreament)

*Sobre mutacions sintàctico-morfològiques. En aquest cas en relació amb els pronoms. El cas concret ens els proporciona un senyor de comarca interior, nascut el 1948, amb fonètica i repertori lèxic impecables: “L’altre dia em vaig fer llenties, però les vaig menjar a cremadent.” L’absència del pronom me és esgarrifosa, un silenci eixordador. Com pot ser? Què ha passat aquí?

Doncs ni més ni menys que el mateix de sempre. Aquest senyor té un codi d’un vigor i una riquesa fora del comú, però alhora és un parlant molt porós. Penseu que fa temps que va incorporar l’exclamació joder, que en el seu idiolecte hi desentona com una mala cosa. En el cas d’aquest pronom, el procés va començar, aventuro, amb l’argot sexual. Per influència de l’anglès, que sovint empra possessius allà on nosaltres tirem de pronoms, en castellà es va escampar la fórmula me vas a comer el rabo, cómeme el coño. El català, sempre subsidiari, ho va adaptar en em menjaràs la polla (en comptes de te’m menjaràs… o la variant se’m…) i menja’m la figa (en lloc de menja-te’m…). La tradicional combinació de dos pronoms queda reduïda a un, o d’un a cap (recordeu el cas famós del títol de Sergi Pàmies: Si menges una llimona sense fer ganyotes, on hi falta el reflexiu et); aquesta caiguda d’un element imprescindible segurament no hauria estat possible sense la influència d’altres casos paral·lels. El del verb gaudir, per exemple: de “Gaudeix de l’estiu” s’ha passat a “Gaudeix l’estiu”, oracions que pronominalitzen, respectivament, “Gaudeix-ne” i “Gaudeix-lo”. Així, finalment, el verb menjar ha acabat rebent els efectes del llenguatge sexual i els sospitosos habituals (sèries, anuncis, xarxes) han començat a esbombar frases com la que la nostra parlant reprodueix per mimesi: “No t’aixecaràs de taula fins que no te l’acabis (el peix)” passarà a “…fins que no l’acabis”. És qüestió de temps.

*Si us dic que un dia potser enunciareu una frase com “T’he dit que vagis a rentar les teves mans abans de dinar”, em direu que no i que de cap manera, oi? “Rentar les teves mans”? On s’és vist! Això és un calc de “Wash your hands”, a això no hi arribarem mai. Doncs alerta. Una lectora em comunica que la seva mare sempre deia “Cap geperut veu el seu gep”. Com? “Cap geperut veu el seu gep”, segur? Evidentment, la memòria i la (invisible) submissió li han jugat una mala passada, és impossible que sa mare digués això. La dita diu “Cap geperut es veu el gep”. Què ha passat aquí? Que l’omnipresència del possessiu saxó (aquell que va començar amb “Agafi el seu tiquet” i va seguir amb “L’estrena de Tal Pel·li ha comptat amb la presència del seu director”) s’ha escolat molt més enllà d’on hauria d’haver arribat: “Cap geperut es veu el seu gep”; aleshores, com que el parlant detecta (sempre de manera intuïtiva) que aquí hi ha una repetició innecessària, el que fa és eliminar el reflexiu, senyal que té el patró de l’estructura anglesa força interioritzat. I ale-hop, ja tens una frase anglesa amb mots catalans: “Cap geperut veu el seu gep”. “Nen, vés a rentar les teves mans” serà la següent.

*Els mots són els arbres i el bosc la llengua. Si vols entendre el fet lingüístic has de mirar el bosc sencer, el conjunt: elevar-te per sobre del nivell de terra i fixar-te en les combinacions d’elements, les relacions que mantenen entre ells i la interacció mútua. És l’única manera que puguis comprendre que cada modificació d’un exemplar provoca canvis en l’equilibri del conjunt.

És una metàfora que he intentat explicar mil vegades, de mil maneres diferents (en part vaig fer el Nivell Ç per això). I continua essent necessària. Acabo de llegir una novel·la d’un articulista molt bo: punyent, lúcid, valent. I amb interès pel fet lingüístic. Al llibre aquestes virtuts es mantenen, i és per això que m’ha agradat. Però en literatura l’estil és més visible que en articulisme, perquè és esquelet i alhora embolcall del missatge. I aquí és on es nota la necessitat de mirar el bosc. El mateix narrador escriu, al començament de tot, una frase molt sensata: “A finals dels setanta, el català normalitzat només el coneixia realment la generació de la República. La resta ens pensàvem que l’excel·lència lingüística consistia a emprar àdhuc i nogensmenys cada tres o quatre frases. La possibilitat d’escriure i de parlar amb normalitat ens semblava, en aquell temps, inconcebible.”

Tota la raó, anava ben bé així. Ara… el concepte de “parlar amb normalitat” (en realitat es refereix a escriure, però vaja) no s’acaba amb les paraules. Perquè, malgrat aquest punt de vista assenyat, i l’esforç evident al llarg de tot el llibre per atènyer un estil natural i llegidor, hi ha un ensopec, una pedra a la sabata que, com a les excursions, al final t’acaba fent una nafra que no et deixa caminar. Em refereixo a la negació hipotàctica, mal coneguda com a doble negació: “Mai no he sabut de qui parlava exactament”. Aquest artifici sintàctic és constant al llarg de tot el llibre, de principi a final. No puc saber si per obra de l’autor (que tal vegada ha acabat incorporant al seu estil a còpia de llegir-ho en altres articulistes o de veure-s’ho corregit als articles) o dels correctors de l’editorial, però tant se val; el fet és que una mosca safaionera que empipa durant tota la lectura. I que demostra el que deia al principi: cal mirar el bosc. Perquè no pot ser que et facin nosa àdhuc i nogensmenys (que són sengles arbres) i en canvi et passi per alt mai no, que també n’és un (per més que siguin dues parauletes, però formen una unitat semàntica) i tan engavanyador, tan allunyat de la llengua oral, com els altres dos.