12.02.2018 - 22:00
‘Estic segur que d’aquí a uns anys ens mirarem els ulls els uns als altres i podrem dir sense dubtar que no va ser aquell un temps perdut.’ La frase és de Jordi Sànchez i apareixia publicada en una entrevista que VilaWeb publicava divendres passat. En llegir-la, com que l’adoctrinament pancatalanista ha deixat moltes escletxes obertes, em va venir al cap la lletra d’una cançó en castellà: ‘Nunca el tiempo es perdido, cuando regresas las mañanas levantan el vuelo…’
La cançó de Manolo García parla d’amors i d’absències, i també tracta d’això l’empresonament (segrest legal?) dels Jordis, de Junqueras i de Forn. De l’amor d’un país pels seus líders civils i polítics injustament engarjolats, i per tant absents, expressat amb llaços grocs, una allau de cartes i concentracions diàries a viles i ciutats, desafiant el fred al so del ‘Cant dels ocells’.
‘Cuando tú no estás las mañanas se tiñen de canciones tristes. / Rastro, huella de los pasos errantes. / Del buscador de señales. / Nunca el tiempo es perdido…’ Mentre vosaltres i els de Brussel·les no torneu a ser entre nosaltres, no sabrem què fer d’aquest còctel de tristesa, impotència i ràbia col·lectiva que fa massa dies que no som capaços de canalitzar d’una manera constructiva, més enllà del necessari simbolisme i solidaritat de llaços, cartes i concentracions.
Jo no tinc tan clar que aquest no sigui un temps perdut. Em refereixo al que va de l’1 o el 3 d’octubre fins avui. És cert que els catalans som especialistes en lectures positives i a fer de la necessitat virtut. Segur que n’aprendrem coses i amb una mica de sort cultivarem algun cactus enmig dels nostres famosos camps de lliris. Sabrem citar de memòria aquella frase de Rosa Parks que diu que ‘com més cedíem i obeíem, més malament ens tractaven’ i haurem après a distingir el pacifisme de la resistència no violenta.
Suposo que no serà un temps perdut si arribem a bon port. Però haurem d’explicar als néts que, al seu país, hi va haver un temps en què molta gent deixava els mòbils sobre una taula abans d’entrar a una reunió, i que ho feien de manera automàtica, com qui es treu la jaqueta o saluda els assistents. Que molta gent no es reunia als despatxos ni als cafès, sinó al banc d’un parc o passejant per un gran centre comercial. Que t’ho havies de pensar dues vegades abans d’escriure una cançó, fer un piulet o escriure un article. Fins i tot posar-te un nas de pallasso tenia un risc.
Tot això i moltes altres coses haurem d’explicar als nostres néts. Sempre serà millor que el paperot que hauran de fer uns altres avis per explicar per què es van dedicar a reprimir un poble i provar de silenciar un país amb porres i presons. Però si ho expliquem als nostres néts serà perquè sí que hem arribat a bon port, els dies i els matins aixecaran el vol, els tribunals europeus hauran posat les coses a lloc i el temps, efectivament, no haurà estat un temps perdut.
