Enyor del toc de queda (col·lateralment parlant)

La imatge feia riure però no feia gràcia: la nit que s’aixecava el toc de queda, al barri del Born de Barcelona, un cotxet de la guàrdia urbana s’obria pas entre la gentada mentre anava repetint per la megafonia: “Recordem que les reunions de més de sis persones continuen prohibides” (en castellà, naturalment, no ens féssim il·lusions). Els celebrants –la majoria jovent, i entre el jovent molt de guiri, i entre els guiris molt de francès– feien veure que es dispersaven i després es tornaven a aplegar, apel·lant a la llibertat a la madrilenya, si convenia a crit esgolat. Es pot dir que havien pres el control del territori i els uniformats anaven desbordats, per si algú s’ho vol apuntar per a finalitats més nobles.

Mentrestant, a les xarxes, els metges es posaven les mans al cap; també és cert que, des que va començar la pandèmia, encara no he vist cap sanitari tranquil. Per una altra banda, ja fa setmanes, mesos, que al programa líder de la ràdio catalana sento repetir la mateixa profecia: quan això s’acabi [el confinament municipal, el comarcal, l’estat d’alarma], la gent sortiran de casa com llebrers. Els qui miren televisió m’expliquen que els auguris anaven en la mateixa línia, i que dissabte a la nit mateix, a “la nostra”, només hi faltava la bola de mirallets. No insinuo que el periodisme boomer pugui influir en cap urgència dels jóvens, no pas; vull dir que, d’alguna manera, s’anava gestant una mena d’estat de consciència col·lectiu, un ambient de fi d’etapa, d’ara sí que sí, de què et posaràs, per al comiat del toc de queda, i és clar, hauria estat una decepció informativa trobar-se amb imatges diferents al carrer.

El cas és que, la nit dels fets, a alguns residents de la Barcelona-parc-temàtic ens va envair una nostàlgia instantània com el Nesquik. Havia tornat –ja?, tan aviat?– aquella mena de vida que en sis mesos no havíem trobat a faltar: la vida dels altres, d’uns altres, nocturna i exacerbada. Els motors tornaven a bramar a la sortida dels semàfors; els crits d’ebrietat anticipada –o consumada– reconquerien els carrers; començava el repertori musical de les festes balconeres, les veus convidades escalaven en decibels. I els petards, una menció a banda: aquesta idea del gaudi d’uns pocs en canvi del martiri de molts, el recordatori testosterònic que sempre hi haurà algú amb dret d’interrompre la pau d’una llar en pau, el son dels xiquets de bolquers, la fràgil tensió arterial dels malalts i dels diferents, dels animals de companyia i de la fauna ajocada i en època de cria.

El soroll és l’enemic perfecte, perquè s’imposa a tot: si sumes soroll al seu contrari, el resultat és soroll; si afegeixes un soroll minúscul a un silenci absolut, redó, el primer en surt amplificat i vencedor. A ciutat, la pandèmia ens ha permès d’experimentar aquest contrast allà on hauria estat impossible. Havia de passar una desgràcia, és clar, i emprar una eina disruptiva (encertada o no, avui no hi entro) que fos com un cop de puny sobre la taula. Perquè el silenci no surt naturalment de la gent, ans al contrari: l’acumulació humana tendeix al soroll com l’univers a l’entropia, i en cultures tropicaloides com la nostra l’absència de soroll es combat quotidianament i sense treva, a força de motors, de música d’ambient, de càntics i d’altaveus bluetooth. Mira si podem sofrir poc el silenci, que els minuts d’ídem no poden arribar a minuts, i a sobre els hem d’omplir de nyigo-nyigos, i fins i tot ens hem inventat els aplaudiments infames per honorar cadàvers que ja no hi poden sentir. És un instint irreprimible, sembla ser, com el del dit infantil que empaita una bombolla de sabó perfecta i serena, que fins que no la fa petar no es queda tranquil.

Un dia és un dia, solen dir sempre els sorollistes, amb la supèrbia dels que se saben al bàndol guanyador. Per això aquí, per compensar, volíem fer de veu dels que sempre tenen les de perdre en aquesta batalla desigual. Aquells que avui enyoren –enyorem– el toc de queda, sí, què passa, per motius col·laterals, extrasanitaris i extramarcials. Als que se’ls han fet curts aquests sis mesos de nits futuristes, quan les cases era com si tinguessin totes les parets sofisticades i insonoritzades, com si darrere les cortines els circulessin vehicles elèctrics i voladors, com si els transeünts haguessin sopat en horari europeu i retiressin de matinada parlant-se mollet, ombres civilitzades sota la llum de la superlluna, perquè entendrien que això també és exercir el lliure albir, quan vius en comunitat. I encara ho trobarem a faltar més en tant que sabem que va ser un miratge, o un miracle (no sé quines lletres triar), perquè em fa l’efecte que el concepte de llibertat continuarà associat durant molt de temps, potser mentre visquem, a una presidenta madrilenya i a fotre crits i engatar-se al carrer.