L’enxandallament del món (amb permís d’en Pau Vidal)

Qualsevol persona que fes un repàs matutí de les xarxes socials el passat 5 de novembre ja no podia tenir gaires dubtes que Donald Trump seria el guanyador de les eleccions a la presidència dels Estats Units. El multimilionari i arxigroller candidat del Partit Republicà, que als actes de campanya havia simulat amb gestos una fel·lació, que s’havia significat amb advertències antiavortistes de l’estil “dones, us protegiré encara que no ho vulgueu”, o que havia assegurat que els immigrants de Springfield es menjaven les mascotes dels seus veïns, s’erigia un altre cop en màxim líder planetari.

Un cop més, el menú de la setmana seria l’estupefacció d’una majoria absoluta de catalans i de la totalitat d’una secció d’Internacional de TV3 poc amant de l’objectivitat i més erràtica que una escopeta de fira (la hiperideologització sempre cobra els seus peatges). És cert que fer anàlisis intercontinentals no és fàcil quan la història, el context i els valors no són els mateixos, o quan els socialistes i els conservadors d’enllà equivalen a un centre-dreta liberal i una extrema dreta d’ençà; també ho és, però, que la prudència és l’art necessari de donar tanta o més importància als fets que a les creences i al silenci que a les paraules.

Malgrat ser un reivindicador del llenguatge col·loquial que malviu als marges d’una normativa lexicocida, el paraulògic i ex-articulista Pau Vidal és en alguns aspectes (sense saber-ho) més noucentista que Josep Carner. Tothom qui l’ha tractat ho ha pensat en un moment o altre. Potser és per això que la primera cosa que em va venir al cap mentre processava del llit estant el nou escenari global va ser L’enxandallament del món, el seu irritat recull de reflexions sobre la lumpenització en les formes de la contemporaneïtat. La segona va ser com el reencimbellament de Trump n’és causa i efecte alhora.

Què pot haver passat, intents de magnicidi a banda, perquè l’inductor de l’assalt al Capitoli hagi arrasat (fins i tot en camp contrari) sense despentinar la rossor anglosaxona del seu serrell? Com és possible que els seus acòlits europeus no parin de pujar a les enquestes i als recomptes electorals? No són preguntes senzilles de respondre en un món amb tants interessos creuats. Pot haver-hi factors conjunturals (com ara una tendència inflacionària) que, pel seu impacte material, influeixen en les percepcions –i, per tant, en les emocions– dels votants. Però és probable que encara tinguin més influència fenòmens estructurals com la globalització i les derivades que s’hi poden associar: deslocalitzacions empresarials, darwinisme i desprotecció social (dos grans agents descohesionadors i enxandalladors), moviments demogràfics massius que incrementen la diversitat religiosa i la dissonància cultural de les societats al mateix temps que, paradoxalment, el món s’homogeneïtza, etc.

És un fet: el planeta se’ns ha fet petit i la globalització és, exceptuant un escenari distòpic a la Mad Max, un fenomen irreversible per raons tecnològiques i comercials. Si es posposa durant més temps la necessitat de fer una anàlisi i un discurs contextuals acurats, també ho serà la sensació d’abandonament d’àmplies capes socials autòctones o arrelades dels països occidentals que perceben els canvis constants al seu entorn com un perill i que pateixen la devaluació salarial i dels serveis públics en carn pròpia. Per si no n’hi hagués prou, són tractats amb displicència acadèmica pels llicenciats en ciències polítiques o sociologia, i són ignorats pels sectors liberals de dreta que es beneficien del sistema i per aquella esquerra que es veu abocada a fer el joc al neoliberalisme més salvatge per por de ser titllada de racista. El resultat és que uns i altres són incapaços de qüestionar la voracitat de bona part de l’empresariat per a disposar de tones de mà d’obra barata. En depenen, per descomptat, unes majors plusvàlues i dividends per als accionistes. Malauradament, la tendència de l’ésser humà al pensament abstracte i a l’individualisme sol impedir d’adonar-se que rere la millora de les xifres d’un balanç sol haver-hi un pic i una pala sota un sol de justícia o un règim laboral precari i estressant.

En el cas particular dels Estats Units, aquests sectors desafectes inclouen individus d’extracció tan diversa com l’oligarca Elon Musk, els rednecks d’instint conservador que veuen trabucar-se el seu ecosistema o aquells hispans producte d’una migració tardana en termes històrics, però que parlen un anglès americà impecable (essent aquest un marcador imprescindible d’arrelament) i que ja se senten part indestriable de la nació estatunidenca. És gent que, malgrat el seu origen, està radicalment en contra de l’afluència de més hispans a Florida, Califòrnia o Texas.

No cal dir que aquest és un terreny ben adobat per a la demagògia i el cinisme, i que la dreta assilvestrada sempre s’autoconcedeix una màniga més ampla per a potinejar-hi. És la mateixa dreta patriòtica que ofereix protecció (i proteccionisme econòmic) a la classe treballadora mentre promou la concentració dinerària en cada cop menys mans i permet que els propietaris de pisos s’alcin sobre el cadàver dels seus veïns i connacionals a canvi de quatre xavos d’encuny estranger. Us sona de res?

Parlem d’una demagògia que han sembrat i cultivat la Fox, la COPE i tants altres mitjans ultramuntans en tants països, però també d’una esquerra que ha invertit més temps a sobreactuar prèdiques aiatol·làniques i pràctiques cancel·ladores disfressades de croada cultural que a propiciar canvis socioeconòmics profunds des del govern. Espanya i Catalunya en són un exemple.

Sobre la cancel·lació, recordem aquells qui, el dia de la seva mort, van desitjar l’infern a la lingüista Carme Junyent per cometre el pecat de qüestionar la conveniència i efectivitat del llenguatge inclusiu. Pel que fa als canvis socioeconòmics, més necessaris que mai en temps d’inestabilitat i aprimament de la classe mitjana, no al·ludim (que ningú s’espanti) a plans quinquennals d’inspiració soviètica, sinó a combatre els monopolis econòmics o a redistribuir la riquesa més enllà del subsidi social. Externalitzar la lluita redistributiva en els pocs sindicats de contrapoder reeixits que existeixen, com el basc ELA o la gallega CIG, implica en certa manera una perversió del mandat rebut per part de la socialdemocràcia institucional. Si no pot votar per aquest vector, un segment de la classe mitjana-baixa i baixa votarà en funció d’uns patrons identitaris simplistes, molt diferents dels que li proposa una esquerra que per Nadal “evita l’enllumenat religiós i opta per bombetes de colors inclusives” [sic].

Tornem a travessar l’Atlàntic. El discurs d’acceptació de la derrota de Kamala Harris, de ressonàncies junquerianes (estels, llum, foscor d’un mal mordorià que avança, etc.), no només feia pensar en una Catalunya més influent que no ens pensàvem i en una certa processització del món, sinó que va ser un compendi antològic de la vacuïtat actual de l’esquerra (si és que aital concepte té cabuda dins dels paràmetres estatunidencs) occidental. La mateixa que, amb els seus complexos, ha permès que els discursos contrahegemònics d’una extrema dreta tot sovint filonazi hagin esdevingut cada dia més normals, àdhuc governamentals. El discurs de Kamala Harris, dèiem, va ser una demostració de poesia lírica salpebrada amb un polsim d’èpica, però no de política; de retòrica amarada de pensament fràgil, però no d’apoderament; de superioritat moral i raó natural, però també d’impotència. Va ser una mostra inigualable que els temps enxandallats que ens toca viure exigeixen reprogramar abordatges i actituds si es vol fer front a demagògies de divers pelatge.

A les nostres latituds, l’afició banalitzadora que s’ha imposat de citar constantment Estellés, Espriu i Maria-Mercè Marçal, carrinclona com un modelet de Borat, supera de molt la capacitat per autoorganitzar-se i defensar (per dir alguna cosa) els drets lingüístics més elementals. Aquest és un país que amb els segles ha mutat (llegiu-hi degradat), qui sap si de manera irremeiable, la seva psicologia col·lectiva. No és difícil de comprovar com l’abominació del conflicte i la tendència inconscient al victimisme que porta aparellada són dos dels seus principals trets diferencials. De fet, quin altre país coneixeu que compti amb una claca revolucionària capaç de conjugar la seva admiració per l’esquerra llatinoamericana amb un sentit i sensibilitat típicament noucentistes?

Ara que hem interioritzat que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i que venim de molt ençà i anem infinitament enllà (l’horitzó se’ns fa curt), potser és arribada l’hora d’assumir que l’independentisme ha de recalibrar el pes entre el postureig –la impostura– i el programa polític. L’independentista no pot ser un moviment estètic que es limiti a embolcallar-se amb l’estelada, perquè per a això amb una legió de mascotes ben abillades ja n’hi hauria prou. L’independentisme necessita olfacte nacional com l’aire que respira.

La necessitat d’acció i concreció no ha de significar renunciar a lideratges inspiradors –kennedians, els anomenen alguns– o empassar-se sense remugar gestors amb pinta d’enterramorts. Cal tancar urgentment, això sí, l’etapa en què els referents polítics i civils eren comercials de locions capil·lars amb una actitud dimissionària envers la defensa de la identitat nacional que ha sembrat la pèrdua de la majoria independentista al parlament i ha plantat una catifa de flors virolades a l’extrema dreta autòctona. No ha estat fins temps després que hem descobert que els partits que havíem votat per defensar els nostres drets, s’inventaven modalitats creatives de corrupció com la corrupció acreditativa en matèria lingüística. O no es pot qualificar així el fet que es reconegués oficialment el C1 de català a centenars de sanitaris per a fer una redacció de dues-centes paraules a casa, i que gràcies a aquest ardu sacrifici se’ls estabilitzés la plaça perquè poguessin conculcar amb tota comoditat el dret dels ciutadans catalanoparlants a ser atesos en la seva llengua?

Sabem pels semiòlegs que el llenguatge és el mirall de l’ànima. En conseqüència, aquells que ens demostren ara sí i ara també que no han experimentat cap canvi de mentalitat són, en bona lògica, incapaços de liderar-ne cap. La renovació de la classe dirigent sobiranista és una condició necessària (que no suficient) perquè es comenci a girar la truita. La substitució lingüística es deu a múltiples causes, però com hem d’estar de desubicats perquè ens estranyi que als joves catalanoparlants els agafi aquella fal·lera pel castellà quan observen l’enduriment del món i que aquells que els haurien de representar i infondre autoestima continuen embolicant-se amb escoles de pau, papallones grogues, floriviolismes, escalfs o amenaces campanudes que no són mai executades, entre altres? Per què els espanyols, que han demostrat ser els qui en tornaven i no els qui hi anaven, no s’ho haurien de mirar ben escarxofats, a diferència del que va passar aquelles setmanes en què el col·lectiu es va sentir plenament una nació, i es va comportar com a tal? Quin grau d’influència hi van tenir els discursos de pensament fort (la verbalització sol precedir l’acció) de l’ex-diputat David Fernàndez exhortant amb vehemència a defensar les urnes amb els propis cossos? Què va passar perquè els catalans perdessin el seu posat de perdedors i, contra tot pronòstic, desobeïssin no només les instruccions de l’estat, sinó també d’uns líders que, (mal)acostumats al gregarisme, es van veure desbordats l’1-O i el 3-O?

No cal més sabó per a tan poca roba. L’esquerra global i l’independentisme casolà pateixen uns vicis i una desorientació semblants i, mentre no plantegin alternatives consistents que reil·lusionin i repolititzin el seu electorat natural (també i sobretot els joves, que a casa nostra s’han mobilitzat sense dubtar-ho per una causa justa com la DANA al País Valencià), les emocions tòxiques i autodestructives continuaran campant a cor què vols. Qui sap si fins que el món exploti.

Com va preveure l’actor Peter Ustinov (el nostre Neró i Hercules Poirot preferits), potser aleshores traurà el caparró algun mestretites que, amb un deix d’incredulitat, exclamarà: “Això és tècnicament impossible!”

PS. Aquí podeu sentir les paraules que serveixen d’exemple de pensament fort a què he fet referència a l’article. Van ser pronunciades per l’ex-diputat cupaire en un míting a Tarragona pocs dies abans de l’1-O.