Envieu-me el premi per correu

Això ha dit l’escriptora palestina Adania Shibli en saber que el premi que aquest divendres, dia 20 d’octubre, havia de rebre a la Fira del Llibre de Frankfurt per una de les seves novel·les no li seria atorgat, en el fragor de la guerra al seu país i acusacions antisemites que li han arribat així de sobte d’uns quants periodistes, dels quals no he trobat cap identificació i que al capdavall han tingut més força que el suport i protesta de prop de mil autors i intel·lectuals i que la retirada de la fira dels editors àrabs: “Envieu-me’l per correu.”

Ho he sentit per la tele, ho deia el seu editor alemany. No sé si ha volgut dir que li enviïn per correu electrònic o per correu postal, s’entén que per aquest últim, el premi deu ser un guardó físic. De primer vaig pensar que era una ironia molt fina, perquè ja em direu com pot arribar per correu postal res a Palestina a hores d’ara. Però potser vol dir a Berlín, on Adania Shibli resideix una part de l’any, i la resta viu a Jerusalem.

Va néixer a Palestina el 1974. El desori cultural que ara la fa protagonista és, pel cap baix, una bona mostra de fins on poden arribar la correcció política i la política cultural de cancel·lació transformades en propaganda de guerra i atac. La novel·la, Tafṣīl Ṯānawī, té traducció espanyola, Un detalle menor, que ha publicat Hoja de Lata. Narra la violació en grup i l’assassinat d’una noia el 1949, quan tot va començar, per soldats israelians, que van ser condemnats per un tribunal israelià.

Això per si mateix és antisemita? O ho és que, en ple cor de les tenebres de la guerra, es commemori una autora palestina? I si és això últim, quin nom específic té en realitat aquesta censura?

A la literatura li toca el rebre. En temps de debats sense solta sobre què és ficció i què realitat, una novel·la pot ser considerada un document irrebatible a favor d’això o d’allò i rebre totes les patacades o, si va a favor del pensament dominant, rebre tots els honors: llavors, per què debatem sobre ficció i realitat? Que li ho preguntin a Adania Shibli, que alguna cosa en podrà dir. Els clàssics russos, per contra, censurats en la guerra d’Ucraïna, poca cosa en poden dir, són tots morts.

Els contes, les narracions, les novel·les, les pel·lícules, tots els relats toquen de prop, molt de prop, el caos intern humà. És una de les belleses, potser la que més, de la literatura. Ens expliquem les coses per entendre’ns a nosaltres mateixos, i per les mateixes raons llegim novel·les i contes i mirem pel·lícules, per comprendre’ns.

Nascuda el 1974, Shibli té una trajectòria densa en novel·la, teatre, assaig, investigació i docència. Sap prou bé en quin món viu: la seva tesi de doctorat, en anglès, analitza el “Terror visual: un estudi de les composicions visuals dels atacs de l’11 de setembre i els atacs principals en la ‘guerra contra el terrorisme’ per cadenes de televisió britàniques i franceses”. Parla àrab, anglès, hebreu, francès, coreà i alemany.

Espero amb candeletes l’assaig narratiu d’Adania Shibli sobre aquest episodi de la guerra cultural que l’ha presa d’ostatge. És una altra forma de terror visual.