24.08.2023 - 19:50
|
Actualització: 08.09.2023 - 08:25
Ho vaig llegir fa temps i em va fer pensar molt. Ho he recuperat. S’explica que, a mesura que l’esperança de vida creix i la probabilitat de viure fins als cent anys es converteix en un futur plausible per a molta gent, allargar una vida en tres etapes –educació, treball i jubilació– simplement endarrerint l’edat a què s’arriba a la darrera no és la millor opció. En compte d’això, es considera que és probable que sorgeixin carreres de diverses etapes, a mesura que els treballadors grans continuïn fent feina més temps, però en funcions diferents, potencialment en diferents sectors i amb un ús més gran del treball a temps parcial i flexible. Les carreres s’allargaran en resposta de l’esperança de vida més llarga i es caracteritzaran per més transicions i més etapes… Vet ací un dels aspectes clau que desenvolupen els professors de la London School of Economics Lynda Gratton i Andrew Scott en un llibre altament recomanable, La vida de cent anys (en castellà, Ed. Verssus, 2017).
La societat envelleix i les conseqüències són diverses, ens expliquen. N’esmento tres, a tall d’exemple. Primer, la jubilació vista com un simple fenomen pel qual tothom, en una edat determinada, s’atura sobtadament en termes d’ocupació va desapareixent de pressa. En els països més avançats, com més va més gent treballa més enllà de l’edat de jubilació. L’edat a què es deixa de treballar varia considerablement i, en la majoria de casos, no és una aturada sobtada, sinó un canvi cap a la feina flexible i a temps parcial.
Una segona implicació té a veure amb l’educació i les habilitats. A mesura que les carreres s’allarguen i l’amenaça de la disrupció tecnològica s’accelera, augmenta la necessitat de centrar-se en l’educació a la vellesa. Part d’aquesta educació d’adults se centrarà a millorar les competències existents per conservar l’ocupació actual.
I la tercera gira al voltant de les necessitats i motivacions de la gent gran en el lloc de feina, a la mena de funcions que persegueixen i en quins aspectes les seves habilitats són més valuoses. El foment de l’ocupació dels treballadors de més edat consistirà en la creació de llocs de feina amb característiques favorables a l’edat, per exemple, en relació amb la flexibilitat, el temps parcial i les exigències en matèria de salut.
No és un llibre de ciència-ficció, perquè això que expliquen ja ho tenim ací. Evidentment, adaptar-se a la nova realitat implicarà molts canvis en tot el sistema, tal com el tenim muntat. Des del personal, fins al formatiu, l’institucional, l’empresarial i l’administratiu. Fa mandra de pensar-hi? I actuar-hi encara més? Potser per això molta gent sembla que encara ho vegi molt lluny.
Tota aquesta introducció, que crec que és interessant, ve a tomb perquè, precisament sobre aquesta qüestió, la Fundació Adecco va presentar dimarts un estudi interessant, il·lustratiu de la situació que tenim a Catalunya i a la resta de l’estat espanyol. Centrem la qüestió. Segons l’Idescat, el primer de gener de 2023, la població de Catalunya més jove de 20 anys era d’1,55 milions, i la més gran de 60 anys sobrepassava els 2 milions. Aquesta diferència de gairebé mig milió de persones, ara fa deu anys era de menys de 200.000. Ens podem estalviar paraules per comentar-ne l’evolució ràpida.
El punt principal de l’estudi va per ací i em sembla molt greu. El 2022, a Catalunya hi havia 123 ciutadans més grans de 64 anys per cada 100 menors de 16, una proporció que creix a un ritme desbocat, arran d’una esperança de vida en màxims històrics i una davallada de la natalitat que situa a l’estat espanyol com el segon país de la UE amb menys naixements. Aquesta dada encara és més preocupant si pensem que el 2011 la proporció era de 101 a 100. En vista de les xifres i la velocitat del canvi, sembla fora de dubte que la inclusió dels sèniors al mercat laboral ha esdevingut un assumpte estratègic per a l’economia, en un context d’envelliment rècord en què la mitjana d’edat de la població és com més va més gran.
Hi ha un fet que no es pot passar per alt. Igual que en el pla demogràfic, la mitjana d’edat de la gent amb potencial de treballar també augmenta, i els sèniors (més grans de 55 anys) es col·loquen com una força laboral amb un pes creixent, que serà dominant aquests els anys vinents. Segons l’informe esmentat, els baby-boomers (nascuts entre els anys 60 i 70) alimenten en bona part la franja dels 55 anys i la proporció de sèniors al nostre país va creixent, una realitat que es consolida amb una tendència imparable.
Ara, què passa a la realitat? Malgrat aquest fet, és un segment de la població que continua afrontant grans prejudicis i estereotips al mercat laboral, que poden conduir-los a la inactivitat, a la desocupació de llarga durada o a jubilacions forçoses i anticipades. I, tal com diu l’estudi, “és un contrasentit, tenint en compte que l’edat de jubilació tendeix a l’alça i la contribució sènior és clau per a la competitivitat del país”. I no és cap broma. Tan sols cal veure els números.
Avui es comptabilitzen 784.900 ciutadans actius més grans de 55 anys a Catalunya, és a dir, gairebé 800.000 sèniors tenen feina o en cerquen. I això vol dir que representen el 20% del total de la força laboral potencial, i fa deu anys n’eren l’11%. No es pot oblidar una altra sortida; el nombre de més grans de 50 anys que ha decidit d’estudiar oposicions s’ha doblat aquests darrers 2 anys a l’estat espanyol. Però no sabem quants les guanyen… De tota manera, ho veig com una solució estrictament puntual.
Segons la Fundació Adecco, vivim en un hivern demogràfic, que vol dir que el nombre de naixements és insuficient per a reemplaçar les persones que es moren. Això condueix a una disminució de la població i, per tant, a una menor força laboral disponible, a més d’uns altres efectes, com ara una major pressió sobre el sistema de la seguretat social.
Evidentment, igual que creix la població activa sènior, també creix la inactiva, és a dir, els qui ja no busquen feina, que avui són més d’1,7 milions. És una situació concordant amb l’envelliment de la població, que explica el desaprofitament de la força laboral més veterana. A més, el nombre d’inactius tendeix a augmentar cada any, especialment d’ençà de la pandèmia, quan molts treballadors d’aquesta edat s’han vist abocats a la jubilació.
Comparteixo la conclusió que en fa de tot plegat el director general de la Fundació Adecco, Francisco Mesonero. Diu: “Davant aquesta realitat, cal potenciar el talent sènior com a motor de competitivitat, de manera que es rebutgin definitivament els prejudicis negatius que releguen als més grans de cinquanta-cinc anys del mercat laboral. La seva contribució i aportació és important per a la competitivitat de les empreses i per a la sostenibilitat del país, i és fonamental d’oferir palanques de formació i reciclatge professional, perquè un treballador que perdi la feina a cinquanta-cinc anys no pensi que la seva única opció és enllaçar amb la jubilació, sinó que acumula un gran talent que encara pot oferir al mercat laboral.” Tant de bo l’escoltin molts responsables de recursos humans.
