Envejo Jason Reynolds

Jo no recordo el primer dia que vaig anar i tornar de l’escola tota sola, suposo que perquè vivia en un poble i aquesta mena de canvis es feien sense gaires escarafalls. Ara bé, si vius en una gran ciutat, i més ara al segle XXI, em sembla que aquest canvi es viu d’una manera més conscient i no arriba tan aviat. El que sí que recordo són les estones entre que sonava el timbre de les cinc i que posava la clau al pany de casa, devien ser entre vint minuts i mitja hora cada tarda, però conservo un munt de records viscuts en colla en el tram entre l’escola i casa meva, petites aventures que prenien un sentit quasi epifànic per a nosaltres, petites aventures que si les intentaves explicar a casa, a taula, a l’hora de sopar, es desinflaven perquè els adults no els veien tota la lluïssor que a tu t’enlluernava. Petites aventures que a poc a poc aprenies a guardar només per a tu, i potser entre cullerada i cullerada de crema de verdures se’t dibuixava un somriure idiota amb la mirada cap endins i la mare et demanava que de què reies i tu li deies que “de res”, i aquell “de res” era el primer maó del mur que aniries construint per bastir-te la fortalesa de la teva intimitat i la teva llibertat.

Aquelles estones, el camí de l’escola a casa a les cinc de la tarda, eren petits episodis de llibertat, els primers tasts d’autonomia, durant mitja hora cap adult supervisava què feies i et bellugaves pel món, per aquell pam i mig de món, al teu aire. No crec que exageri si afirmo que aquests episodis eren com una mena d’assaigs generals de la vida adulta, els primers, aparentment insignificants des del punt de vista dels nostres adults, però d’una importància desmesurada per a nosaltres, per això els tinc tan gravats a la memòria encara ara. I per això envejo tant Jason Reynolds.

És que Jason Reynolds ha escrit sobre aquests episodis. Ha escrit una novel·la rodona sobre aquests episodis. Una novel·la a la qual no puc evitar veure-hi tints perequians tot i que desconec si Reynolds ha llegit Georges Perec, i potser els tints són més aviat austerians, perquè segur que ha llegit Paul Auster. La novel·la passa en deu cantonades d’un barri popular de Nova York a les tres de la tarda, que és quan els adolescents protagonistes dels deu relats del llibre surten de classe per tornar cap a casa. En català es titula Tot per l’aire, i l’ha publicada Sembra Llibres (traducció de Carla Benet Duran), que em consta que ens seguirà acostant l’obra de Reynolds als lectors catalans, i ho celebro molt. Reynolds és literatura. I no és tan fàcil trobar literatura de veritat adreçada als adolescents —els young adult, en termes editorialescos.

Reynolds és literàriament ambiciós i Tot per l’aire n’és una mostra claríssima. És inevitable pensar en Winnesburg, Ohio de Sherwood Anderson llegint aquesta “novel·la”, i les cometes fan acte de presència perquè com en l’obra d’Anderson el gènere es dilueix i no saps si són relats encadenats, una novel·la fragmentada o una sèrie d’estampes que només tenen en comú, en el cas de Reynolds, un lloc i una hora exactes; no ho saps i no et preocupa no saber-ho, i quan un autor juga amb el gènere, o amb la forma, o amb el que vulgui, i tu com a lector te’n despreocupes i li segueixes el joc és que tot va com ha d’anar. Cada relat passa durant l’estona en què els seus protagonistes surten de classe i van cap a casa, sols o acompanyats, directament o fent parades, caminant o en autobús. I per acabar-ho d’adobar tots els protagonistes de tots els relats tenen els mateixos deures per a l’endemà: escriure una redacció com si ells fossin un objecte, cosa que em torna a fer pensar en Perec.

Ara bé, per mi, si hi ha un relat cent per cent perequià a Tot per l’aire és el cinquè, protagonitzat per la Fatima Moss i titulat: “L’avinguda Portal. Com mirar a banda i banda (i amunt i avall)”. Tornem al moment en què fem el camí de l’escola a casa sols per primer cop i hi tornem agafats de la mà de la Fatima, que per fer-lo i tenir-ho tot sota control decideix fer una llista diària del que troba en el recorregut que fa cada dia a les tres. Fa una llista dels llocs per on passa, de les coses que passen en els llocs per on passa, del que canvia d’un dia per l’altre en els llocs per on passa, i fins i tot arriba a fer algunes reflexions sobre el que veu: “Em pregunto si totes les cases estan buides com la meva. La gent ha de treballar per pagar les factures”.

Envejo Reynolds perquè de la idea rodona d’escriure sobre aquells petits episodis de llibertat, d’autonomia, que són els primers trajectes sols de l’escola a casa, n’ha fet una obra rodoníssima per a tots els públics, i ara quan dic que és per a tots els públics no hi llegiu ni mig mil·ligram de condescendència, aquest llibre és per a tothom, cadascú hi trobarà les seves coses, com jo hi he trobat, per exemple, tots els deixos perequians que us he comentat, sense preocupar-me per si Reynolds ha llegit Perec o no. Jo he llegit Perec en Reynolds i amb això en tinc prou per envejar-li no solament la idea sinó el resultat, aquesta “novel·la” en deu actes, o aquests deu relats entrelligats, aquests deu episodis de llibertat protagonitzats per una colla d’adolescents a qui els sobrevola la pregunta de “com canviaràs el món?” mentre el món, precisament, els comença a canviar a ells.