Lluís Puig: “La gent ha de saber que hi ha més exiliats anònims”

“Tinc un joc de les claus de casa, i penso portar-les a la butxaca i fer girar el pany de la porta de casa, que fa molts anys que no ho he fet. És el primer que faré.” Lluís Puig (Terrassa, 1959) veu més a prop la tornada de l’exili. I, per més que s’obliga a pensar que encara no hi ha res segur, que la llei d’amnistia encara no s’ha aprovat definitivament, que té el record ben viu del desengany de la reforma de la malversació, no pot evitar d’imaginar el moment que desfarà el camí que el portarà fins al barri de Ca n’Aurell de Terrassa. En aquesta entrevista parla d’aquestes sensacions i de la voluntat que el seu retorn vagi lligat al de Carles Puigdemont, a qui vol acompanyar tant en la candidatura de les eleccions a Catalunya del 12 de maig com en la tornada per a assistir a una hipotètica investidura, tant si hi ha vigent una ordre de detenció com si no.

I revela, per primera vegada, que hi ha hagut i hi ha encara més exiliats anònims, gent perseguida per la repressió espanyola, que no s’ha aturat i que tampoc no s’aturarà amb l’amnistia.

—Deveu haver imaginat com serà la vostra tornada.
—Sí, havia pensat en la meva tornada, de presentar-me al Parlament de Catalunya un dia de ple a les nou del matí. Confiava d’arribar i entrar al Parlament de Catalunya, d’allà on vaig sortir el 27 d’octubre de 2017. Per mi és el símbol més important, i volia tornar-hi com a diputat.

—Amb eleccions avançades han canviat els plans?
—Ara em presentaré per tornar a ser diputat.

—Voleu anar a les llistes de les eleccions del 12 de maig?
—Sí, ho he demanat tant al president com al secretari general i a la sectorial del Vallès, i m’hi presentaré. El parlament és un bon lloc on tornar, fer públic com hi entres. He pogut defensar aquests tres anys l’escó, malgrat els crits i els insults d’alguns partits polítics perquè apareixia en una pantalla i votava electrònicament. Em donava força per mantenir-m’hi, per continuar de diputat. Així es veia que no s’havia passat pàgina, sinó al contrari. La meva obligació és tornar-me a presentar el 12 de maig i que es continuï visibilitzant.

—Puigdemont diu que tornarà de l’exili si té una majoria per a la investidura encara que hi hagi l’ordre de detenció activa. Vós també?
—Sí, jo us asseguro que acompanyaré el president encara que no hagin retirat les ordres de detenció. Perquè s’ha de fer el pas.

—Si no, el vostre retorn seria condicionat al moment que es retirés l’ordre de detenció?
—És que haurien d’haver aixecat les mesures cautelars abans de la investidura. Hauran tingut un mes per a fer-ho.

—Però si no les han retirades i tampoc no hi ha una majoria per a investir Puigdemont, què fareu?
—Això us ho respondré el 12 de maig a la nit, perquè caldrà veure el resultat i quins possibles pactes es fan. La seva voluntat és clara: vol tornar per ser investit, i deixar totes les hipòtesis per al dia 13, o per a més endavant si les negociacions són complicades.

—Però el vostre retorn serà conjunt amb el president Puigdemont i el conseller Comín?
—Quan parlem d’un retorn conjunt volem dir d’aparèixer o presentar-nos físicament allà on calgui, on sigui, el dia i l’hora que correspongui. Això segurament pot ser conjunt, però el viatge estrictament, no ho sé. Per mi el fet físic en si del viatge no té pas més importància. De vegades he pensat que potser em vindrà de gust entrar pel lloc per on vaig sortir, que no és un lloc gaire habitual. M’agradaria desfer el camí que vaig haver de fer en la sortida.

—Quin va ser el camí de sortida?
—Em sembla que no l’he dit mai.

—I doncs?
—No el diré ara… És un camí que és obert. N’hi ha molts que connecten Catalunya Nord amb el sud, hi ha molts passos fronterers. En tot cas, m’agradaria desfer el camí fet, però si no pot ser perquè aquell dia plou o fa sol o neva o no s’escau, no passa res. En algun moment hi serem tots tres junts, seguríssim. Volem tornar, havent conquerit personalment aquesta llibertat, aquest reconeixement que no hem fet mai cap delicte, ni ara, ni el 2017, i tornarem a continuar treballant com hem estat fent aquests sis anys i mig.

—No em direu el camí, però sí on acaba? A Terrassa?
—Sí. Vaig sortir de Terrassa.

—I què és la primera cosa que fareu quan hi arribeu?
—Tinc un joc de les claus de casa meva, i penso portar-les a la butxaca i fer girar el pany de la porta de casa, que fa molts anys que no ho he fet. És el primer que cal fer. I el meu barri de Terrassa, Ca n’Aurell, no és com era el 2017, i caldrà recuperar carrers, comerços, persones. M’he de mentalitzar que no em trobaré les coses com les vaig deixar; m’hauré d’adaptar a la nova realitat i m’hauré d’exiliar de l’exili. M’hauré d’exiliar dels llocs i persones que he conegut i que m’aprecio moltíssim, tant a Bèlgica com a Catalunya Nord. Serà una adaptació a una situació nova.

—Ara veieu més a prop de sortir dels llimbs jurídics on éreu.
—Sí. Però encara vull estar en prevenció i alerta. Aquesta setmana ja s’han vist els intents del senat de fer un enfrontament institucional contra el congrés. Tothom diu que, facin què facin, el 16 de maig tornarà a quedar lliure per a fer l’aprovació definitiva de l’amnistia, però la capacitat de literatura jurídica que s’ha generat aquests sis anys i mig ha arribat a tals dimensions que no puc viure pensant-hi, perquè si passés res d’aquí a final de maig, personalment hauria d’estar blindat. Perquè, si no, podria caure en una depressió profunda. Evidentment, l’inconscient pensa en l’endemà, però he de ser una mica malfiat.

—Autoprotecció emocional.
—Sí. Tots els juristes i els polítics diuen que això ja no es pot aturar, però quan es va modificar el codi penal també semblava que la malversació s’esborrava, i que es resoldria ràpidament. I ens vam quedar amb la demanda de malversació. Va ser una galleda d’aigua freda. Suposo que, com que ja ens hem il·lusionat amb possibles solucions, l’inconscient fa moltes estructures mentals perquè tot vagi bé. Confio que sí, que hi haurà aquesta llei i que es veurà el rumb diferent que pren tot.

—Deu costar no deixar-se endur ara per l’ansietat després de més de sis anys d’exili.
—Sí, perquè d’ençà del primer dia que es va començar a parlar de la possibilitat d’una amnistia, un el primer que fa quan es lleva és mirar totes les informacions a veure què hi ha de nou. I això crea ansietat, emocions…

—Neguit.
—Sí. Mireu, el 31 de gener de l’any passat hi havia una premsa espanyola que donava per feta la meva extradició. Un any i mig després, no hi ha hagut cap més moviment de Llarena. Per tant, no devia guanyar tan clarament, com nosaltres ja vam entendre. Però això no ha tret pas que durant un any i mig no hagi pensat que en qualsevol moment pot aparèixer una euroordre.

—La incertesa permanent.
—És que no pots oblidar mai que demà pot sortir una nova petició i que t’hagis de presentar davant el jutge. I sempre s’ha de tenir present que et poden extradir i enviar-te a Soto del Real. Aquesta possibilitat no l’he oblidada mai. Mai. Tot i que a la gent li pugui quedar lluny això de les euroordres. Evidentment, per al president Puigdemont i el conseller Comín, que fossin eurodiputats ho va aturar molt, i encara no s’ha resolt quin nivell d’immunitat tenen, però un servidor fa un any i mig que es demana què passarà demà. T’endureixes amb la capacitat de no angoixar-te pel futur.

—Vau viure malament el vot negatiu de Junts el 30 de gener? Precisament per tot això que dieu?
—Era allò de tenir aquí [s’assenyala una espatlla] un senyor vestit de blanc i aquí [l’altra espatlla] un senyor vestit de negre; l’un deia que m’agradaria que s’hagués aprovat, i l’altre, que no, que si no està prou bé, arreglem-ho. El president estava escaldat de la modificació del codi penal. I evidentment es discutia en uns termes més jurídics i tècnics que no polítics, i a mi se m’escapava poder aplaudir o criticar el vot del no. Però evidentment vaig pensar que si es feia així, si es votava que no, era a fi de bé.

—Penseu que el jutge Llarena aixecarà les ordres de detenció fent cas de la llei d’amnistia quan entri en vigor?
—Pel que em diu el meu advocat, ho ha de fer. Des del moment que es publica la llei, ja és d’aplicació immediata. L’únic que pot retirar una ordre de detenció espanyola contra la meva persona és el jutge que l’ha ordenada. Si un cop publicada la llei, el jutge Llarena no retira l’ordre de detenció d’Espanya i jo entro, és evident que qualsevol policia dirà: “Escolti, a mi no m’expliqui pel·lícules, que vostè és aquí en una base de dades i la meva obligació és detenir-lo.” Per tant, no sé quin serà aquest impàs, si d’un dia, de quaranta-vuit hores, d’una setmana o de quinze dies, però penso que el jutge Pablo Llarena sí que l’aplicarà, que retirarà l’ordre de detenció. En una causa que té tants ulls que miren internacionalment què passa no crec que Llarena vulgui quedar com una persona que no aplica una llei que diu clarament què cal fer.

—A aquesta amnistia s’hi ha arribat després d’una negociació de Junts amb el PSOE. Us hi sentiu còmode, després de tot un exili en què el discurs ha estat el de confrontació?
—No m’ha costat gens, perquè el gir gran és el que fa Pedro Sánchez. En campanya electoral deia que portaria Puigdemont davant del tribunal, i l’endemà de les eleccions va fer famosa la frase de fer de la necessitat virtut. On hi ha un gir copernicà és en el PSOE. Evidentment, l’aritmètica ha creat unes situacions noves… Em sembla que el president Puigdemont fins el 26 d’octubre seguia reclamant un diàleg, que és el mateix que va reclamar el dia 5 de setembre de l’any passat en la conferència que va fer a Brussel·les, quan va exposar els condicionants per a començar a parlar.

—Els condicionants no s’han complert del tot.
—L’oficialitat del català va més lenta, però es continua posant el català a l’agenda del Parlament Europeu. Al congrés es parla català; es va parlar d’unes reunions amb un verificador internacional i se sap que cada mes se’n fa una. I l’amnistia és aprovada pel ple del congrés. De política, n’hem fet sempre. Una altra cosa és si parles i no tens ningú que tingui ganes d’escoltar.

—Aquesta amnistia no deixarà ningú pel camí?
—Això ho hauríeu de saber vós!

—Hi ha dubtes que els jutges que tenen les causes per terrorisme entre mans acabin aplicant-la. Hi ha la gent de l’operació Judes i la del Tsunami…
—Evidentment voldria que ningú en quedés fora. Però també és veritat que, sigui amb velles causes o amb causes noves que s’instrueixin, l’independentisme continuarà en el punt de mira. La diferència que veig és que la causa del Tsunami és en una fase d’instrucció, i encara no hi ha un escrit d’acusació ni d’obertura de judici ni res. Tenen temps de reconduir-ho, aquests jutges que sembla que vulguin passar a la posteritat per haver sigut els salvadors de la pàtria seva. A Europa tothom sap que no hi ha terrorisme.

—Qui ha criticat l’amnistia i aquest tomb negociador és Clara Ponsatí. Què en penseu, de les seves crítiques?
—Fan de mal pair. Perquè en els moments de feblesa al començament de l’exili no teníem aquestes divergències tan fortes d’opinió. Però bé, ella ha viscut el que ha viscut. No sé com ha anat evolucionant el seu pensament fins a arribar a aquestes crítiques. I ara, aquesta opció que ha pres de voler presentar-se, em sembla que també és un gran gir negociador, perquè és evident que durant molt de temps la Clara Ponsatí era molt crítica en moltes coses; doncs bé, ara li toca d’explicar què farà de diferent, o com ho farà millor. I si ho fa, i se’n surt, encantat. M’agradaria que la proposta d’Alhora no fos contra res, sinó a favor d’alguna cosa.

—No heu parlat gaire amb ella darrerament?
—Quan ens hem trobat, ens hem saludat i hem anat a fer un cafè. Però no hem entrat en conversa política diria que d’ençà del dia que el president Puigdemont i Toni Comín van rebre aquella sentència contrària amb el tema de la immunitat per part del TGUE. Aquell dia ella va donar un cop de destral molt fort. Diria que en aquell moment hi va haver no només amb mi, sinó també amb la resta d’exili, un cert trencament important a escala de diàleg.

—Quin sentit doneu a aquests sis anys i mig del vostre exili?
—En faig un balanç positiu. També us diré que en aquests sis anys i mig s’ha fet molt famós el cas d’en Valtònyc i que hem fet una gran amistat. Però és que mentrestant hem ajudat i hem acollit molta gent que volgudament i amb pactes s’ha mantingut de manera anònima. Hi ha hagut molta gent que en moments donats, segons la seva situació, el seu cas jurídic, ha tingut moments d’ansietat, de dir “surto”. L’últim cas, el més conegut, ha estat el d’en Ruben Wagensberg.

—Hi ha hagut més exiliats?
—Hi ha hagut més gent que ha tastat unes setmanes o uns mesos d’exili. I quan ho considerin, ja diran –si ho han de dir– on han estat i amb qui han estat. Per tant, també hi ha hagut una solidaritat antirepressiva molt estreta, molt ferma amb tothom que se sentia amb ganes de llibertat. No descarto que d’aquí al dia de la publicació de la llei d’amnistia encara pugui haver-hi gent que, si en la seva causa hi ha moviments estranys, pugui o intenti, o es plantegi, de passar unes setmanes de vacances fora de l’estat espanyol. Perquè la gent té una ansietat acumulada de mesos i mesos pel fet de ser en una causa, amb els seus noms, en uns dossiers que t’acusen del que t’acusen. Jo no descarto encara que hi hagi més exilis o petits exilis anònims tot esperant que es publiqui la llei.

—Quina ajuda heu donat a aquests altres exiliats?
—Si vas a exili en un país que no coneixes està bé que trobis una xarxa de persones que t’expliquin com has de fer el compte corrent, com t’has d’empadronar a l’ajuntament o quins requeriments et demanaran si vols demanar l’empadronament, etc. Hi ha deu mil coses de la vida quotidiana que de cop i volta són tot un repte. Nosaltres ens vam trobar amb una xarxa de catalans residents a Bèlgica que ens va donar molt suport i una gran acollida. I això s’ha pogut mantenir, tant a Catalunya Nord com a Bèlgica, on hi ha una xarxa de suport humana que fa quan algú necessita res s’activin mecanismes de suport.

—Aquests exiliats anònims són gent que ha estat un temps a l’exili i ja n’ha tornat o és que avui encara hi ha més gent exiliada anònima?
—Hi ha de tot. N’hi ha que hi han estat i n’han tornat, amatents i a l’espera de veure que, si hi ha moviments en la seva causa judicial, puguin tenir prou agilitat de resposta; i n’hi ha ara que encara hi són. Hi ha de tot. La gent ha d’entendre que això existeix, que és molt seriós això que vivim i que patim; això que viu i pateix molta gent en moltes causes. I que no se’n faci broma frívola. Perquè jo sempre dic, tristament, que hi ha molta gent que ha de prendre pastilles per anar a dormir, des de fa molts mesos. Això hi és, i hi ha un patiment que de vegades costa de visibilitzar. Jo he tingut la sort de tenir accés a mitjans de comunicació, però hi ha gent més anònima que no té tanta facilitat d’accedir-hi.

—La proximitat de la llei d’amnistia pot fer pensar a molta gent que la repressió s’acaba.
—Dubto que s’acabi la repressió el primer dia després de l’aprovació de la llei d’amnistia. Tant de bo. Però poden obrir noves causes, no cal dir-ho. Faig un crit d’atenció sobre això perquè la situació és seriosa i preocupant. Hi ha gent que s’hi juga, o que s’hi ha jugat, la feina, o que l’ha perduda, o que ha perdut amistats. És una part de l’exili que existeix.

—Una de les coses que heu guanyat aquests anys d’exili són uns vincles molt forts amb Catalunya Nord.
—En sabia algunes coses concretes, però aquests darrers tres anys he pogut conèixer moltes noves amistats. He pogut conèixer Catalunya Nord anant a peu, caminant per conèixer el territori i el paisatge. I també he col·laborat en l’organització de força activitats culturals, i de propiciar o d’augmentar la relació entre entitats de Catalunya Nord i les federacions de temàtiques concretes del Principat. Catalunya Nord forma part de la Catalunya completa en aquest sentit, i molt més d’ara endavant.